La setmana passada, per manca d’espai, deixarem la passejada per les travessies del barri de les Dames sense ocupar-nos de dos eixos paradigmàtics del Manacor del passat: un de caire comercial i l’altre de connotacions aristocràtiques. Comencem pel primer.

Carrer del Conqueridor (del Pou Fondo)

Aquesta via, avui en plena decadència, concentrava en temps pretèrits un nombre important dels comerços del poble –gairebé cada casa era un negoci-, juntament amb el carrer del Mercadal.

Pou Fondo, fent referència al Pou fondo del Comte d’Aiamans, ubicat entremig dels immobles de la cantonada d’aquest carrer amb el carrer de l’Hospita, és el topònim més conegut pels manacorins, però no l’únic amb el qual fou citat –tot ell o en part- el llarg de segles: de mestre Jaume Camell, de n’Especier, d’en Caçola, als quatre cantons de na Riereta, als quatre cantons de Joan Mir o al cantó del Groc Serra.

Carrer de n’Olesa

Un dels que ha conservat el seu nom original al llarg de les centúries tot i que compartint-lo amb alguns altres topònims referits als casals d’altres famílies aristocràtiques: als quatre cantons de don Gregori Villalonga (on avui hi ha el col·legi de la Caritat), del senyor Jaume Olesa (fent esment al casal dels Olesa al cap d’amunt del carrer), de don Joan Miquel Sureda, del capità Ballester (amb casal a ca’n Garba) o d’en Golies, depenent del tram. A la banda dreta, al número 14 –entre el carrer del Centre i el de l’Hospital- es trobava el quarter dels carrabiners. El primer joier que hem pogut documentar a Manacor –tot i que citat com <<engastador de piedras falsas>> era un Forteza Pabordo, habitant d’aquest carrer al segle XVIII.

Carrer del Progrés

Ara tothom l’anomena <<alamera –una altra paraula incorporada al lèxic local- de Baix d’es Cós>> , però abans, l’any 1865, les set cases que hi havia aleshores es coneixien com <<les cases noves del Cós>>.

Carrer d’Artà

Un dels camins primordials de la vila, sortida del camí reial de Ciutat, el qual, una vegada travessat el poble i desembocat a la plaça del Palau prenia costa avall per dirigir-se cap a aquella vila del llevant. A banda de la posada de les Barraques –ja dibuixada per Berard al seu plànol de 1787- les primeres cases no començaren a formar carrer fins el segle XIX. L’any 1865 ja comptava amb deu habitatges arribant als quaranta-vuit a finals de segle.

En temps de la meva infantesa, quan encara es podia jugar enmig del carrer, jo he vist la dona d’en Franco entrar a la botiga de mobles antics de mestre Jaume Cama, no sé si per transmetre-li salutacions del <<generalíssimo>> o per <<adquirir>> alguna de les valuoses peces exposades.

I en aquest punt s’acabava el carrer d’Artà, abans d’arribar a l’indret on, més endavant es col·locaria la pedra de marbre –encara visible- per recordar que s’entrava a la <<Ciudad de Manacor. Cabeza de partido>>. Més enllà només quedaven els molins d’en Moli nou i de la Reial i, cap a la dreta el cementeri i el camí de la mar.

En tornar-hi ens ocuparem de les travessies, del carrer de ses Parres i d’algun altre racó que podem trobar per allà. Salut.