Històries de manacorins a l’Atlètic Balears

Joan Caldentey Brunet

Un gol al Mallorca, una camiseta. Històries de manacorins a l’Atlètic Balears

L’any 2019 Eduard Serra, Joan Miquel Bernabé i Joan Joan fundaren la Penya Blanc i Blava de Llevant. La seva constitució fou la clara evidència que l’Atlètic Balears tenia i té massa social a Manacor. El club de la Via Cintura torna a viure moments de glòria després de dècades d’ostracisme i d’una travessia pel desert, que el dugueren a Regional Preferent l’any 2005. 

El romanç entre el club balearico i la Ciutat de les Perles no és nou. Els blanc i blaus, en diversos moments de la seva història, han cercat el talent de futbolistes manacorins per integrar la seva plantilla. En la majoria dels casos, fitxar pel Baleares va significar un bot endavant en la seva carrera esportiva. En d’altres, el retorn a casa després d’una exitosa etapa futbolística fora de l’illa. 

Cal dir que aquest recull inclou tots el casos que hem pogut documentar pel que qualsevol omissió respon únicament al desconeixement. Al respecte, les aportacions dels lectors s’agraeixen per avançat. Donam les gràcies també a la Penya Jogo Bonito i en especial a Bernat Campins i Manel Santana pels aclariments fets i la seva ajuda inestimable sense la qual aquest article no hauria pogut sortir a la llum. D’igual manera, en tot aquest llistat citarem futbolistes, que tot i no ser manacorins de naixement, ho han estat d’adopció i que per tant han tingut un arrelament a la Ciutat.

Anys 40 i 50

El primer manacorí en vestir la samarreta del club palmesà fou el porter Antoni Sureda Fullana (Manacor, 1919). Defensà la porteria balearica entre el 1948 i el 1950. Arribà procedent del Cartagena, on precisament jugava cedit pel Reial Madrid. Equip amb el qual disputà un partit com a titular a Primera Divisió. Posteriorment tornà a Manacor on muntà una coneguda pastisseria i es retirà.

Al 1950, procedent de l’Hèrcules d’Alacant, fitxà el defensa central Antoni Mesquida Oliver (Manacor, 1919). Mesquida penjà les botes sent jugador blanc i blau després de jugar una temporada amb una fitxa de 30.000 pessetes.

A mitjans de la década dels 50, un altre porter manacorí, Gabriel Ferrer Galmés (Manacor, 1931), integrà la plantilla del club.

Llorenç Badia (Manacor, 1928) jugà la darrera temporada del club a Son Canals, és a dir la 1959-1960. Fitxat del CE Manacor, posteriorment fou traspassat al Múrcia (de Segona Divisió) per 50.000 pessetes de l’època. Badia fou, en el seu moment, un jugador molt valorat per tots els clubs en els quals jugà atesa la seva capacitat ofensiva. Fet molt poc habitual en els defenses del moment. Disputà la promoció d’ascens a Segona, ja a l’Estadi Balear que s’acabava d’inaugurar.

Anys 60 i 70.

Al 1967 (estant l’equip a Tercera Divisió). Sebastià Gomila Salem (Manacor, 1947) firmà amb el club un contracte de dos anys a raó de 120.000 pessetes per temporada. Gomila, era una de les perles de la pedrera manacorina d’aquells temps. Tot i això, el President del CE Manacor del moment, Jacinto Barceló, li donà la carta de llibertat per tal de facilitar la seva sortida. Recorria cada matí els 50 quilòmetres de trajecte entre Manacor i Palma amb un Renault 4L per acudir als entrenaments. En la seva primera temporada (la 1967-1968), l’Atlètic quedà campió de la categoria però no ascendí  perquè perdé la promoció contra el Racing Club Portuense (del Puerto de Santa María, Cadis). Durant el següent curs futbolístic, visitant l’equip na Capellera, fou ovacionat per l’afició local. Aquell dia Salem, com a bon fill pròdig, agafà la decisió de tornar al seu club d’origen on estigué la resta de la seva vida esportiva.

Durant les temporades 1970-1971 i 1971-1972, Enrique Agustí (Benimàmet, 1921), dirigí el conjunt palmesà. Gostí, que venia d’entrenar el Constància d’Inca, era una tècnic que quan tenia qualitat dins la seva plantilla, donava bastant llibertat als seus jugadors dins el rectangle de joc. Això es traduí en un joc vistós, que en més d’una ocasió, aixecà el públic de l’Estadi Balear del seient. Agustí, havia arribat a Mallorca l’any 1949 per jugar amb el CE Manacor. Es casà a la ciutat on morí al 1994.

Dels 80 a l’actualitat.

El primer manacorí al club de la dècada fou el lateral Pedro Sansaloni. Fitxat del Porto Cristo formà part de la disciplina blanc i blava entre el 1980 i  el 1981.

Antoni Badia Melis (Manacor 1961). Fill de Llorenç, jugà durant la temporada 1984-1985 a les ordres de Manolo Martín Vences. Davanter habilidós, segurament ha estat l’únic manacorí que pot presumir d’haver marcat un gol a l’etern rival. Fou el 2 de desembre del 1984, en un derbi contra el RCD Mallorca Atlètic. Badia sentencià el partit marcant el gol de la victòria (2-1) fet que provocà el deliri dels milers d’aficionats que s’havien congregat aquell dia a l’Estadi. Sobre aquest partit cal contar una curiosa anècdota. Ja al vestidor Virgili Izquierdo (conegut aficionat i fill de Don Fausto, històric directiu de l’entitat dels anys 60 i 70) manllevà a Toni la camiseta. L’endemà Izquierdo despatxà a la seva xarcuteria del Mercat de Santa Catalina amb ella posada, fent goig de la victòria als nombrosos clients mallorquinistes que tenia. De fet, aquest transcendental gol encara és recordat per aquells seguidors més veterans a dia d’avui.

La temporada següent, amb la professionalització de la plantilla. Badia hagué de deixar el club donada la incompatibilitat del seu horari laboral amb el entrenaments i fitxà per l’Escolar de Capdepera. Allà fou un dels artífexs del  ja històric ascens dels gabellins a Tercera. Després de superar una lesió de turmell fou recuperat pel Badia de Cala Millor per jugar a 2a B, club en el qual ja havia militat abans de la seva etapa a l’ATB.

El també davanter Alejandro Seminario (Florència, 1963) formà part de l’equip entre el 1987 i el 1989, durant dues de les tres temporades que els balearicos romangueren a la Divisió de Bronze en aquella dècada. Seminario havia jugat ja a la categoria amb el Mestalla i el CE Manacor. També en aquests anys vestí l’elàstica del club el migcampista Juan Francisco Vera Montero (Felanitx 1964). Procedent del Murense, amb posterioritat jugà amb diversos equips peninsulars com el Badajoz, Mollerussa i el Pontevedra.

Finalment la temporada 1989-1990 Jaume Salas (Manacor 1963) s’incoporà a la plantilla. Tota una garantia pel centre de la defensa que marcà dos gols en 8 partits amb el RCD Mallorca a Segona Divisió. Club on paradoxalment i de manera sorprenent no tengué continuïtat. Qualitat futbolística que sí fou apreciada pels dirigents de l’Atlètic Balears del moment.

Durant la presidència de Fernando Crespí, concretament la temporada 2009-2010, Arnau Caldentey (Manacor 1981) jugà a l’Estadi Balear. Caldentey, virtuós migcampista, havia debutat amb el primer equip de F.C Barcelona l’any 2005. Arribà al Balears procedent del Falkirk escocés on visqué els millors anys com a professional. 

D’altra banda al 2013 sota la direcció tècnica de Nico López, Sergi García Mut (Manacor, 1991) reforçà plantilla que jugà al Municipal de Magaluf. García Mut, un rodamón del futbol amb experiència al futbol italià i la Primera Divisió boliviana, venia de ser internacional per Espanya en categories inferiors.

Al 2014, ja a Son Malferit, fou el torn d’Alfonso Artabe (Palma, 1988) fill de l’ex jugador dels 80 Francisco Javier Artabe. Defensa central, format les categories inferiors del CE Manacor, ha tingut una trajectòria prou diversa com a professional que l’han dut a jugar a Bèlgica, Hong Kong i Xipre.

Al 2019, Maria Cristina Juan Quetglas (Manacor, 2000) reforçà l’equip femení jugant actualment a la UD Collense. A l’igual que Sansaloni procedia del CF Porto Cristo.

Per acabar, cal també citar a Sergi Vecina (Manacor, 1998) jugador del Santanyí (filial). Vecina fou convocat per Mánix Mandiola en diverses ocasions durant la temporada 2019-2020 malgrat no arribà a debutar amb el primer equip en competició oficial.Si bé, ho feu en amistosos de pretemporada.

Per a la majoria de socis i seguidors balearicos aquesta aportació manacorina al club queda diluïda entre els centenars de futbolistes que ha tengut l’entitat al llarg del seu segle d’història. No obstant això, són tot un referent pels penyistes i aficionats locals.De bon segur el dia que el futbol faci justícia i l’Atlètic ascendeixi a la Divisió de Plata hi haurà celebració també a la capital de Llevant. Tal vegada a aquest èxit esportiu qualque jugador local tengui una dosi de protagonisme.