Pilar Gómez Peñalba (Barcelona, 1958). Fa una setmana el servei de Radiologia de l’Hospital de Manacor li va dedicar una de les sales de mamografies de la Unitat de la Mama, per la seva gran tasca amb les pacients. La infermera, que s’ha jubilat aquest mes de març, ha estat l’encarregada de comunicar, acompanyar i ajudar les dones que es trobaven en el procés de diagnòstic.
Com va arribar a l’Hospital de Manacor?
Va ser l’any 2000. Jo era a Nefdial, una empresa privada especialitzada en diàlisi on també acudien pacients derivats de la Seguretat Social. Va ser quan em van cridar d’aquí de manera urgent, perquè acabaven de crear l’especialitat i hi havia una plaça lliure. Vaig fer l’entrevista i ja vaig poder quedar-m’hi. A l’Hospital de Manacor he arribat a ser infermera supervisora de diàlisi. Mentrestant he estat també a l’hospital de Son Llàtzer i al d’Inca.
Però va tornar a Manacor
Sí, perquè era el moment en què parlaven de la finalització de el règim de treballadors estatutaris i no volia perdre la meva plaça.
I com va ser que va entrar a la Unitat de la Mama?
He de començar dient que fa uns anys em van detectar un càncer de mama que em va tenir gairebé dos anys de baixa. No ho vaig passar bé. Per això quan vaig poder tornar vaig parlar amb la directora d’Infermeria de Manacor per comentar-li que sem feia molt difícil tornar a Diàlisi, que no em sentia amb ànims d’atendre malalts crònics i que necessitava més llum. Era una decisió molt personal. Llavors vaig estar quatre mesos a l’hospital de dia… però molt aviat vaig veure que físicament encara no em trobava massa forta. Així que a la fi vaig acabar el servei de Radiologia, a la unitat de la mama… i fins ara.
No li va saber greu?
Tot el contrari. Hi havia un sentiment d’empatia pel que m’havia passat. Vaig creure que podia aportar molt, precisament per haver superat un càncer.
Com arriben les pacients?
De dues maneres o per dues vies diferents. Una és a través de la conselleria de Salut, per mitjà del programa de prevenció precoç, que es fa en dones d’entre 50 i 69 anys. I l’altra és a través del metge de capçalera: si una dona detecta un bony o alguna cosa que percep que no és normal, al PAC, a l’hospital o en un control de ginecologia…
I després?
En primer lloc s’ha de fer una mamografia, evidentment. Si els radiòlegs no veuen res estrany, cal anar controlant però ja està. Si en canvi en la prova veuen alguna cosa que no està clara, es fa una ecografia de la mama, que no és més que una prova complementària per confirmar o descartar el que s’ha intuït anteriorment. I si ja és necessari es fa una biòpsia per estar segurs si el bony o la malaltia es benigna o no.
Quina és la seva funció?
Més que res donar informació. Hem de partir d’aquí. Des del moment en què el radiòleg detecta una cosa que s’ha d’analitzar millor, la pacient ha de tenir tota la informació i saber què feim, com serà la prova, de quin tipus etc. Tranquil·litzar-la i acompanyar-la en el procés. Després també hi ha la part més clínica que és la de preparar-ho i tenir-ho tot a punt, el material necessari i la màquina llesta.
Perquè l’estat d’ànim no deu ser el millor aliat en aquells moments, i els nervis no han d’ajudar a la prova
Sobretot el dia de la biòpsia si arriba el cas, perquè és una prova a la qual se li té por pel que pot significar. En aquests moments és quan cal acollir a la pacient i controlar el seu estat físic i d’ànim. Si això s’aconsegueix i hi ha una tranquil·litat durant el procés, la prova funciona perfectament, sense marejos ni res. El meu paper principal és que no estiguin tan pendents de la part tècnica i es trobin emocionalment bé. Per això quan tot acaba moltes vegades em donen les gràcies. Per a una dona les complicacions a la mama sempre són un tema molt sensible, perquè si un càncer és agressiu estèticament pot ser traumàtic.
Quin temps sol haver d’espera per conèixer els resultats?
Uns quinze dies. Menys si els especialistes noten que és una mica més urgent. Cada setmana hi ha reunió entre els especialistes de Raigs, Ginecologia i Patologia, per analitzar la situació de cada pacient, per veure també com es dóna la informació i les seves circumstàncies personals.
Aquest sistema d’acompanyament va ser pioner a Balears
La Conselleria de Salut treballava en això però no tenia uns paràmetres definits. Aquest servei d’infermeria va començar aquí, amb un programa col·laboratiu costat dels radiòlegs, que ara és un equip jove i amb moltes ganes.
Ha arribat vostè a implicar-emocional i personalment amb alguns dels casos?
Algunes vegades és inevitable, però intento fer-ho el menys possible. Però això sí, saben que sempre he estat a la seva disposició a l’hospital pel que necessitessin. Les meves funcions, com li deia, és tranquil·litzar i donar a entendre el que se li farà.
L’Hospital de Manacor supòs que és especial per a vostè
El de Manacor és un hospital molt humà, entranyable diria jo. Sempre he pogut parlar directament amb qui ho he hagut de fer i el treball així és molt més senzill.
Hi ha hagut alguna pacient que no volgués parlar?
Sempre hi ha casos que no volen saber què passarà… i simplement s’ha de respectar, faltaria més. Encara que sempre hi ha un o altre tema de conversa perquè tot pugui ser més distès i surti millor.
S’esperava l’homenatge que li van preparar?
No!, pensava que seria una cosa més senzilla, no que em dediquessin tota una sala!. Estic molt emocionada i agraïda.
Quins són els seus plans després de la jubilació?
Anar-me’n a Barcelona quan pugui per tenir cura de la mare i ajudar a la meva germana… i quan les circumstàncies millorin poder viatjar i conèixer Espanya. No sé si quedaré a viure a Mallorca… ara és el moment d’estar tranquil·la. Fa 41 anys que visc aquí, així que som mig mallorquina ja.
