La modernització de la Guàrdia Municipal l’any 1912 (primera part)

Antoni Sureda Vicens

 

L’any 1912 representa per la Ciutat de Manacor, un any molt important perquè forma part del començament d’un període que va marcar el seu tarannà històric i del qual Manacor pot presumir.

Un any que volguem o no, quedara dins la memòria del poble, i sempre val la pena recordar. Un any amb molts de canvis i millores per la  modernització d’un poble que es convertiria en Ciutat. Una Ciutat amb una població de fet de 12.548 habitants.

Un esdeveniment que va enorgullir a tots els manacorins, perquè si l’any 1300 Manacor fou declarada Vila, en 1912 seria declarada Ciutat, i d’Il·lustríssim al seu Ajuntament. Dia 21 de maig, el rei Alfons XIII signava el decret que ho concedia. El Diputat a Corts per Mallorca Don Alexandre Rosselló Pastor (1853 – 1923), va ser l’artífex de la declaració del títol a la Ciutat, com agraïment la Corporació municipal el va nombrar Fill Adoptiu de la Ciutat i es va posar el seu nom a un carrer cèntric de la població.

Aquest mateix any, es matriculava el primer vehicle automòbil a Manacor i es descobria la basílica paleocristiana de Son Peretó per Mn. Aguiló.

Es realitzaren les obres de les escales per accedir a la capella de l’adoració al Sant Crist de Manacor, en la mateixa església de la Verge dels Dolors, etc.

Però també Manacor aquest any, patia encara les conseqüències d’una mala administració i arrossegava molts de conflictes, una gran deute econòmica que va arribar a ser anys enrere de més de un milió dos-centes pessetes. Una quantitat molt gran si tenim en compte que el pressupost municipal per aquest mateix any era de 72.000 pessetes.

El Consistori manacorí era conscient de la situació, i de les necessitats de realitzar millores al poble tant de caire urbanístic, social, sanitàries etc. Manacor era un lloc on el caciquisme durant molts d’anys havia estat molt accentuat, les lluites polítiques per controlar el poder havien deixat de banda l’interès dels qui comandaven per aconsellir millores pel poble i el conciutadans.

La situació en general de la Ciutat, era que arrossegava unes mancances de problemes bàsics, educatius, socials i de infraestructures; amb el transcurs dels temps els problemes no es solucionaven i molts eren els qui emigraven, essencialment a Sud-America. La inestabilitat política, i la manca d’una visió clara de futur per sortir de la situació econòmica eren unes de les causes que propiciaven aquesta fuita de gent cap enfora del país.

La societat manacorina en general estava emprobreïda, en part deguda a l’especulació incontrolada dels articles de primera necessitat. Malgrat que deu anys enrere Manacor comptava amb una fàbrica de perles artificials, on treballàvem un nombre important de treballador/es, quasi dos-cents especialment una gran majoria d’elles eren dones.

El Batle hagué de fer front a problemes diversos: Els germans de Sant Roc, que eren com es coneixia la congregació dels germans de la Caritat Terciaris de Sant Francesc, que estaven establerts a Manacor des de 1893, havien realitzat fins a les hores una gran tasca educativa i estaven situats en el carrer d’en Penya, allà on ara hi ha l’església de  Crist Rei. Però aquest any 1912 per manca de germans tancaren el col·legi i extingiren la comunitat de Manacor. Pocs anys després aquelles dependències foren convertides en residència (1919).

Aquest fet suposa un cop molt fort per l’ensenyança dels nins/es dels municipi. Llavors davant aquesta mancança es va proposar la possibilitat d’arribar a un acord per fer venir a Manacor els germans de La Salle (el frares baveralls, que popularment es coneixíem). Una proposta que si abans no havia prosperat, tornava a tenir viabilitat. El setembre de 1912 es reunien el rector Mn. Rafel Rubí i el germà Théodard Camile de la congregació de les Escoles Cristianes. Aquell mateix dia varen decidir posar en funcionament la creació d’una comunitat i la immediata obertura d’un col·legi regentat pels frares de La Salle, solventant d’aquesta forma el greu problema  educatiu que patia la Ciutat. 

Per altra banda, degut en part a l’increment dels preus dels articles de primera necessitat, com hem mencionat i el poc poder adquisitiu dels ciutadans per poder fer front al dia a dia (hem de tenir en compte que els salaris a l’any 1912 tenien una mitjà diària com a màxim de 3’85 pessetes dels jornalers amb els salaris més elevats i un jornals mínims de 2’10 pts. En el cas dels nins que feien feina, com per exemple de mosset el seu jornal diari era de 0’75 cèntims).

Els dies 8 i 12 de juliol, els assalariats dels gremi de la fusta manacorins es posaren en vaga reclamant una jornada de 9 hores i l’augment dels salaris, que va ocasionar unes pèrdues bastant elevades.

Aquests i altres problemes, i davant una societat crispada per la situació en general, el Consistori manacorí encapçalat pel Batle Francesc Gomila reorganitzà la Guàrdia Municipal per protegir al poble de les possibles turbulències que pogués haver.

El batle de Manacor doncs davant les continues queixes d’un augment dels petits furts especialment a foravila que estava creant una angoixa a la població manacorina i a la vegada per millorar el control en la recaptació de les multes per haver infringit les ordenances municipals, volgué modernitzar i estructurar d’una manera més jerarquitzada el Cos de la Guàrdia Municipal amb la que comptava el municipi.

Entre les primeres mesures, es va acordar:

Anomenar un nou cap de la Policia Municipal, i les va dotar d’armes de foc, sables i uniformes adquats per poder complir amb el seus deures.

Augmentar en el que fos possible el salari dels membres de la Guàrdia Municipal.

Un article publicat en el periòdic Diario de Mallorca en les acaballes de l’any 1912 feia constar:

En aquellos tiempos Manacor contaba con 12.548 habitantes censados y acababa de ser nombrada ciudad por el Rey Alfonso XIII. El Ayuntamiento  inscribía los dos primeros vehículos de tracción mecánica. El crecimiento y la industrialización llevaban consigo la necesidad de una seguridad que además del cambio atendiera el núcleo urbano. Herederos de los Guarda-calles del siglo XIX, su primera vestimenta fue de color grisáceo i beige, con cinturón cruzado sobre el pecho en cuyo final se resguardaban una pistola y un sable. En la gorra altas de plato llevaban el escudo de Manacor y un número identificativo. El uniforme se completaba con un cuello y un capote. Se sabe que los revólveres eran de la marca Orbea, pequeños, de calibre 38, apenas tenían 21 centímetros desde la punta del cañón hasta el final de la empuñadura.

Com s’havia d’organitzar els cos municipal de la seguretat que havien de fer complir les Ordenances Municipals?.

De la protecció als habitants dels Municipis, qui eren els responsables per garantitzar l’ordre i la convivència ciutadana?

Aquestes eren les qüestions més primordials per dur endavant la reestructuració i reforma del Cos de la Guàrdia Municipal en aquells temps.

L’any 1912, l’obligació de mantenir l’ordre, la tranquil·litat de les persones, dels bens immobles i de la vigilància municipal de l’interior del poble, així com de la zona rural anava a càrrec de la guàrdia urbana i la guàrdia rural, hereus dels guarda-carrers i guarda-camps del segle XIX, i antecessors de l’actual Policia Local.

El dia 24 de Febrer de 1908, a proposta del Ministre de Governació es publica un Reial Decret referent a les funcions i serveis dels Guàrdies Municipals en tots els Municipis d’Espanya.

Aquest decret regulava les funcions dels Guàrdies Municipals, així com les de Guàrdies rurals, serenos, i la resta d’agents municipals.

Entre aquestes funcions establia la necessitat de seguir desenvolupant tasques auxiliars de la Policia Governativa, baix les ordres del Governador Civil. Així mateix ordenava que els caps dels cossos municipals havien de distribuir les forces d’acord amb els serveis de vigilància i seguretat amb l’objectiu de coordinar-les per fer-les més efectives.

En quan a les funcions pròpies que havia d’exercir la Guàrdia Municipal contemplava:

“El deber ineludible de intervenir, impidiendo la comisión de delitos o faltas y persiguiendo a los autores cuando no se hallen presentes las demás fuerzas de los Cuerpos de Vigilancia y Seguridad; atender ordinariamente los servicios propios, sin perjuicio de cumplir los especiales o extraordinarios que las ordenanzas municipales les encomienden, por cuya observación velarán también las fuerzas de seguridad. Se considerará servicio preferente todo el que se relaciona con el orden público”.

El mateix Reial Decret ordenava una serie de regles dirigides als guàrdies municipals, serenos i altres auxiliars, regulant per primera vegada la consideració d’aquells com Agents de l’Autoritat:

“vestirán uniforme, llevarán un número en la gorra, cuello y capote, y usarán como armas el revólver reglamentario del Cuerpo de Seguridad y sable o lanzón”.

Normativa Municipal

La normativa municipal que regulava la Policia Urbana i Rural que es trobava  en vigor l’any 1912, eren les ordenances municipals aprovades l’any 1872.

La guàrdia urbana, era l’encarregada de garantitzar la seguretat i la convivència dins el poble, limitar la velocitat dels carros durant el dia, els renous i jocs infantils a la nit, entre altres competències. Mentre que la Policia Rural era l’encarregada com el mateix nom diu de la ruralia, de camins, de control del ramat en els llocs destinats a pastura etc.

Per part del Consistori manacorí, hi hagué la intenció de fer l’esborrany d’un Reglament de funcionament del Cos Municipal, segons el llibre d’actes del mes de juliol. Al parèixer no es va dur a l’aprovació del plenari, sense poder saber ni tenir constància del motius concrets del perquè no es va arribar aprovar l’esborrany del Reglament.

No obstant en el Reglament del dia 9 de febrer de  1938 sobre el funcionament de la Policia Municipal, baix el títol Ordenanza del Servicio de la Policía de Manacor segons unes notes localitzades en els arxius municipals, el Reglament de funcionament de Policia Municipal es sustentava en molts d’articles que ja es recollien en l’esborrany del Reglament que es va voler aprovar l’any 1912.

El Reglament de 1938 estava estructurat en dos títols, dos capítols i 32 articles. Com a curiositat hem de tenir en compte que l’embrió d’aquesta ordenança es va iniciar en temps d’un govern de caire liberal, presidit pel Batle Francesc Gomila i es va aprovar definitivament vint i sis anys després amb algunes modificacions en plena guerra civil, realitzades per un Govern de caire polític totalment distint.

Print Friendly, PDF & Email