Ara que fa ja un any sencer que Manacor no té un cine estable i s’han complert vint anys del tancament de l’emblemàtic Cine Goya, parlam una estona amb qui fou el seu darrer responsable fins a finals d’octubre de l’any 2000, l’empresari i exbatle manacorí, Rafel Muntaner (Manacor, 1936). El Goya es va habilitar com a sala de cinema mitjançant la transformació del que era un antic hospici de mitjans del segle XVIII. La reforma d’Antoni Riera Jaume ‘Cànova’ es va inaugurar el 29 de novembre de 1957.

Durant quants d’anys va gestionar vostè el Goya?

Des de setembre de 1989 i per un periode inicial de 10 anys, que després es van prorrogar una mica, fins el mes de novembre de 2000 vam tancar definitivament, i de llavors fins ara no s’ha tornat a obrir. En aquells anys el Goya fou una de les millor sales de projecció cinematogràfica de les Illes.

Qui eren els anteriors programadors?

L’edifici es va llogar als propietaris. A Bernat Fons Estelrich i a Gabriel Llabrés y la seva filla Inés María. Bernat era qui duia l’explotació del cinema i el bar del Goya, amb qui vam tenir una relació directa i única amb tot el que estava relacionat amb la sala, perquè ambdues famílies, diguem, no tenien unes relacions massa fluïdes.

Com va sorgir la idea?

A partir de cinc amics moguts més pel sentiment de pervivència del cine Goya que per motius crematístics, la veritat. Tot va començar a una tertúlia després d’un dinar al restaurant ‘Latitud 38’ de Porto Cristo. Parlàvem de cine i dels projectes de la propera temporada amb Bernat Fons. En un moment de la conversa ell va dir que ja n’estava cansat, que no s’hi guanyava cap dobler i que la distribuïdora no li donava cap facilitat ni recolzament, i a més li exigia que havia de comprar les cintes per lots. Per aquest motiu tenia quasi decidit fer temporades més reduïdes, de només cinc mesos. Li vaig dir que no podia deixar Manacor sense cine tant de temps i vaig fer-li una proposta de lloguer, mig en broma mig seriosament. Vaig considerar que el setè art en pantalla gran no podia desaparèixer total o parcialment del municipi.

I va fructificar…

Sí. Passats uns dies em va cridar per demanar-me si encava estava interessat. Així que començaren a succeir-se les entrevistes per concretar les condicions i els futurs socis, que finalment fórem: Gabriel Galmés Arcenillas, Miquel Quetglas Juan, Miquel Perelló Nebot, Miquel Sabiol Burgués i jo mateix, Rafel Muntaner Morey. Així va nèixer l’empresa Cinemas Manacor SA i la nova etapa.

Hi va haver molta feia per posar al dia tot l’espai?

Es va fer un nou plantejament d’explotació, un estudi de les necessitats en tots els aspectes. Es va signar un prèstec hipotecari per millorar sobretot la sala de projecció, així com tot el que crèiem que era necessari per donar un millor servei als aficionats i futurs assistents al cinema.

Què vareu canviar?

En aquells moments, al 1989, a la sala hi havia 546 butaques bastant incòmodes i estretes; així que les canviàrem per unes altres de més amples i comodíssimes que encara hi son a dins. L’aforament es va veure reduït així fins a les 414. Es va canviar també la pantalla de projecció, que ja era molt antiga i havia tornat groga, per una altra que en aquells anys era la darrera novetat, refractant i ingnífuga. Pel que fa a la màquina de projecció de 35 mil·límetres, es va canviar la làmpada per una de major potència lumínica, també la lent de projecció… i una cosa molt important, es va adaptar la bobina perquè tingués més capacitat i així evitar els anomenats descansos, que era quan s’havia de canviar de rotllo en pel·lícules de llarga durada. Finalment vam implementar el so, amb un sistema Magnasound primer i Dolby estéreo després.

La gent s’enrecorda també del bar

Amb el bar ens vàrem equivocar.

I això?

Perquè férem una gran inversió per poder tenir-lo sempre obert, tots els dies de la setmana i durant tota la jornada. Malgrat vàrem triplicar els ingressos d’abans, no podíem cobrir les despeses dels sous i la seguretat social dels empleats; així que haguérem de cercar solucions i passar a gestionar-lo en pla familiar, reduint gent i horaris. Avui no hauríem fet aquella inversió, sino que s’hauria obert una hora abans de començar la funció i tancat mitja hora després d’acabar la darrera. I quasi la totalitat del servei fet mitjançant màquines automàtiques de begudes, crispetes i altres productes.

Fou quasi com si obrís un cinema nou

Es van intentar fer coses noves per atreure el major nombre d’adictes al cinema possibles. I crec que es va aconseguir, perquè l’assistència a les funcions va augmentar.

Com ho féreu?

Les funcions van passar a ser d’una sola pel·lícula i no el clàssic programa doble en que primer t’havies de ‘menjar’ la cinta dolenta per veure després la bona. Amb la qual cosa també vam rompre amb l’anomenada contractació per lots. Vàrem implantar les sessions matinals els diumenges amb entrades a un preu baix i regal d’invitacions a les escoles. Es va organitzar un Cine Club, un cicle de cinema espanyol, les Nits de Terror. Pensi que va arribar a haver-hi funció cada dia de la setmana tret dels dimarts per descans del personal.

I fulletons mensuals, que en temps pre-internet eren molt sol·licitats…

Sí. Vam ser pioners en treure un fulletó amb tota la programació mensual, amb dies i horaris de les funcions ja tancats, cosa que no era habitual en aquells temps. Tingué molt bona acceptació dins Manacor i la comarca. Sempre record una anècdota, i és que poc després, un dia entrant a un cine de Barcelona m’entregaren un fulletó idèntic quan vaig comprar l’entrada… era copiat del que fèiem a Manacor!. A més ho complementàrem tot, com deia, amb un bon servei de bar, crispetes i llepolies a preus normals.

Funcionava com un negoci familiar?

Els socis vam treballar molt perquè el projecte sortís endavant i es pogués mantenir. Programàvem torns de manera mensual i sempre ens ajudàvem si l’ocasió ho requeria. Pel que fa a l’administració i el personal, aquest era un tema que duia Gabriel Galmés, mentre que jo m’encarregava de la programació, contractació i fullets informatius. Inicialment al bar hi tinguerem tres persones.

El Goya va associat a les ‘Nits de Terror’

En realitat no vam ser els inventors de les nits de por a Manacor. Pel gener de 1987 i també a l’abril d’aquell any al Teatre Municipal ja es van organitzar unes vetlades nocturnes de tres o quatre films. Però en el nostre cas qui ens va convèncer fou Antoni Ferrer Vallespir, gran amant del gènere. Va tenir tal èxit que va continuar fins a la setmana del tancament. El primer programa que férem va ser el 31 d’octubre de 1989, amb les projeccions de Granja Maldita, Pacto de sangre, El terror no tiene forma, El terror llama a su puerta i Pesadilla en Elm Street 4. Recordo que les entrades es posaren a la venda una setmana abans, i els darrers dies molta gent acudia als socis per demanar-mos entrades perquè ja estaven exhaurides. Seguírem fent-ne de manera anual.

Quin era l’horari?

Començaven devers les nou del vespre i solien acabar passades les quatre de la matinada. Hi havia gent que aguantava fins la darrera pel·lícula.

Els problemes per aconseguir pel·lícules d’estrena fou complicat des del primer dia o només al final?

Des del principi les relacions amb la distribuïdora de Palma van ser complicades. Malgrat costi de creure, mai acabàvem de tenir clar ni les despeses ni la data concreta d’entrega, la qual cosa sempre ens feia passar pena i ràbia… tot i que exempresaris del sector a Manacor, com Juan Grimalt de la Sala Imperial o Bernat Fons del propi Goya, ja m’ho havien advertit.

Per què passava?

Miri, per casualitat vaig arribar a saber que el distribuïdor de Palma tenia el cine Goya com una sala més d’exhibició de la seva cadena, i ells sí que concertaven data i import amb les distribuïdores espanyoles. No pareixia correcte ni comercial; de fet aquest sistema va provocar la mort dels cinemes de poble, que també patiren la mateixa pràctica comercial del monopoli palmesà. Al final ens unínem amb el cine Juva de Capdepera i el Recreatiu de Llucmajor i aconseguírem contactar directament amb totes les distribuïdores, exepte amb la Warner. A partir d’aquest nou sistema vam poder accedir a dates més properes a les estrenes nacionals i preus més econòmics.

Netflix, Movistar, HBO etc, acabaran amb el cinema?

Ni el video va poder abans ni ara les plataformes substituiran les pel·lícules en pantalla gran, especialment les superproduccions. On són ara els més de dotze videoclubs que hi havia a Manacor durant el ‘boom’ de finals dels 80? avui ja no en queda cap.

Per què tot va acabar tan de cop?

El Goya va haver de tancar senzillament perquè les distribuïdores ens enganaren i no van mantenir la seva paraula de proporcionar-nos pel·lícules de primera línia, tal i com sí que ja ho feien a Eivissa, per exemple; i tot per pressions i exigències de dos empresaris que tenien quasi la totalitat de les sales de Balears. Només ens oferien films de tercer ordre i així era impossible.

L’Ajuntament no va fer res per evitar el tancament del Goya?

No va ser gens fàcil prendre la determinació de tancar. No vàrem rebre el més mínim recolzament de cap institució, ni per part de l’ajuntament de Manacor ni de cap altre col·lectiu. Els mateixos que criticaren sempre d’haver deixat perdre el Teatre Principal no van voler salvar el Goya. Manacor va deixar de tenir una oferta cultural, una sala al centre de la ciutat… el van deixar morir sense moure un dit…

Ha tornat a trepitjar una sala de cinema a Manacor?

No he anat mai als Multicines Manacor (es van inaugurar durant l’estiu de 2000) perquè no em ve de gust i per dignitat, perquè crec que amb aquestes estratègies van propiciar el nostre tancament.

Recorda quantes pel·lícules arribareu a projectar durant els 90?

Segons les meves dades, entre 1990 i 1999 es programaren 1.583 films, un número molt superior a altres sales o als que oferien els Multicines fins a la pandèmia, Només a l’any 1990 es projectaren 246 pel·lícules. La que va tenir més èxit va ser Tinanic, per davant de Pretty woman, Yo soy esa i Batman.

Veu possible una reobertura després de vint anys?

Crec que avui en dia el Goya no té futur com a negoci particular, sino que s’hi han d’implicar admistracions públiques com l’Ajuntament o el Consell de Mallorca, transformar-lo en un espai cultural multidisciplinar.