C.E. Manacor: Temporades 84-85 i 85-86, la permanència fou possible

Joan Caldentey Brunet

La reestructuració de la segona divisió, a mitjan dècada, va condemnar injustament un dels millors equips de la història del futbol manacorí.

Gener del 1984, el C.E Manacor era derrotat a casa per l’Atlètic Balears, l’equip s’allunyava de les posicions de lligueta d’ascens a 2ªB. El pessimisme regnava dins el si de l’equip. Un any més, la quimera de la divisió de bronze (creada al 1977) s’esvaïa.Una segona volta meteòrica va permetre als manacorins (entrenats per Joan Julve) acabar en segona posició i poder disputar el play off. El primer escull a superar fou el Díter Zafra extremeny. Al partit d’anada, disputat a Manacor, l’equip perdé per 0-1. A la tornada, es remuntà amb una èpica victòria per 2 a 4. 

En la final dues victòries, contra el Pegaso de Tres Cantos, per 4 a 0 com a local i per 1 a 2 com a visitant, possibilitaren l’ansiat ascens. 

L’equip tornava jugar a la tercera categoria del futbol espanyol. Una 2ªB molt més professionalitzada i exigent que l’actual ja que només comptava amb 40 equips (dividits el dos grups), front els 120 (distribuïts en 5 grups) amb els que s’ha disputat la temporada 2020-2021.  

De bon principi sorgiren alguns contratemps. En primer lloc, no s’aplicà el criteri de proximitat geogràfica i s’inclogué als manacorins al grup sud. Aquesta circumstància obligava a realitzar viatges a les antípodes de la geografia espanyola, encarint a la vegada el seu cost econòmic i la durada dels desplaçaments. En segon terme, la categoria exigia un estàndards de qualitat als estadis que na Capellera no complia i l’Ajuntament aprovà un pla de millores per valor de 15 milions de pessetes.

Finalment, es sondejà la possibilitat de sembrar gespa natural. Diversos clubs del grup emeteren una queixa formal pel fet que s’hagués de jugar sobre terra. Tot i les pressions, el club aconseguí disputar la lliga fora haver de realitzar aquesta operació amparant-se amb la seva inviabilitat econòmica. De fet, malgrat ser d’arena el pis del terreny de joc manacorí estava en molt bones condicions i la pilota corria més bé que a camps de gespa descuidats. 

En el plànol esportiu l’equip es reforçà substancialment. Es fitxà nou entrenador, Joan Company (ex jugador durant els 70) que arribava juntament amb Ramos i Maties procedent del Constància d’Inca. Des de la U.D Eivissa signaren Torreblanca i Lima. Biel Company (actual líder de l’oposició al Parlament autonòmic) tornava a l’illa després del seu pas pel Monzón (on jugava cedit pel Saragossa).

Les negociacions per aquest darrer fitxatge foren el culebrot de l’estiu donades les reticències de l’equip aragonés a l’hora de facilitar la seva sortida.El Betis cedí  Patino, un defensa de gran projecció que havia estat internacional juvenil. Toni Pascual ex porter del Rayo Vallecano iniciava la seva segona etapa al club. A més, tot i algunes baixes importants, s’intentà mantenir la majoria de jugadors que havien fet possible l’ascens com Pedro Llull, Varela, Loren, Mesquida  i Moltó (que ocupà la majoria de jornades la titularitat sota el pals). 

Eren temps de bonança econòmica.Del segon boom turístic i d’un sector industrial, clau en l’economia manacorina del moment, que vivia moments dolços. El club tenia bons patrocinadors com Perles Orquídea i s’aconseguiren centenars de socis.  Amb tot, el pressupost de partida fou de 30 milions de pessetes. Modest, comparat amb la majoria d’equips de la categoria, però que permetia somiar amb la permanència. 

La lliga començà amb una sorprenent victòria contra la Real Sociedad Deportiva Alcalà per 3 a 0 la qual provocà l’eufòria de les grades. A la jornada 2, es perdé al Carlos Belmonte d’Albacete per 2 a 0. Una escuadra, la marchega, que ascendí aquella temporada a 2ª A i que poc temps després es convertí en el famós Queso mecánico. A partir de la jornada 3 l’equip inicià una trajectòria descendent encadenant una série de resultats negatius. També s’aconseguiren algunes victòries contra rivals directes com l’Antequerano o l’Algecires i contra equips de la part alta com el Llevant. A l’equador de la lliga el C.E Manacor era cuer en solitari amb 13 punts.  

Equip titular del darrer partit de lliga de la temporada 84-85. D’esquerra a dreta. Llull. Moltó, Patino, Seminario, Nadal, Lima, Valera, Xisco Riera, Loren, Zurdo i Maties. (foto A tota plana). 

Les causes del mal inici foren atribuides a diversos factors. Des de la inexperiència de la plantilla, lesions de jugadors importants i a la falta de forma física dels futbolistes. Tot i que l’entrenador posar el càrrec a disposició de la directiva, des del club es seguia confiant en Company. Les derrotes eren per la mínima, algunes d’elles es degueren a desafortunades actuacions arbitrals i l’equip seguia unit i cohesionat al vestidor. No obstant això, es decidí incorporar reforços. Del futbol canari arribà el mig Zurdo, el davanter Alejandro Seminario vengué del Felanitx i Galletero fou incorporat al primer equip. També es contractà a un preparador físic, Alberto Giráldez, llicenciat en I.N.E.F i que havia arribat a la ciutat per exercir la docència. 

Cartell publicitari del partit del 3 de febrer del 1985 que enfrontà el Manacor amb l’Oriola. 

Els resultats no tardaren en arribar. A la jornada 29, amb una ajustada victòria per 1 a 0 contra el Ceuta, l’equip deixava la cua de la classificació. Els 9 partits següents foren frenètics i s’arribà a la darrera jornada a 1 punt de la salvació. Matemàticament el descens era evitable. Calia sumar els dos punts i esperar que l’Atlètic Marbella no guanyés.Els blanc i vermells compliren, i en un partit de molts de nervis i transistors s’imposaren per 4 a 2 a l’Hospitalet. Victòria que, combinada amb un empat del rival directe, certificava la permanència. El 19 de maig del 1985 a na Capellera es produí una invasió de camp  i un esclafit d’alegria. També caigué qualque llàgrima producte de l’emoció. 

El mèrit havia estat de tots. La plantilla ho havia donat tot, mai havia tirat la tovallola tot i estar gran part de les jornades al pou de la classificació. Joan Company, l’entrenador, intel.ligentment substituí les tàctiques ofensives de la primera volta per un futbol simple però efectiu i que acabà donant bons resultats. El joc en curt, els marcatges a l’home,i els gols producte de jugades a pilota aturada (amb duet un Ramos/Xisco Riera infalible) demostraren ser la millor opció. A la vegada, la tasca del nou preparador físic, també fou destacada en l’aspecte psicològic i motivacional. 

Pedro Parera, el President, tengué un paper clau. Amb un reduït pressupost sabé fitxar jugadors solvents i aconseguir cessions de gran valor. També va saber rebutjar propostes que haurien compromés seriosament l’economia del club.Si bé arribaren a aparèixer notícies d’un cert dèficit econòmic, sempre fou un tema puntual i conjuntural degut al retard en el pagament de partides de subvencions i drets publicitaris. Quan aquestes eren cobrades el club sortia dels números vermells. De fet, el C.E Manacor sempre passà les auditories econòmiques de la Federació i a diferència d’altres equips del moment, els seus jugadors cobraven puntualment el salaris i les primes pactades.  

Per suposat, el suport incondicional dels parroquians a l’estadi fou un factor també decisiu. L’afició fou,com es diu col.loquialment, el jugador núm 12. 

Pedro Parera. President del C.E Manacor entre el 1982 i el 1986. Sabé conciliar èxits esportius amb una gestió econòmica coherent d’acord amb les possibilitats dels club.(foto A tota plana). 

La permanència fou celebrada per l’afició local amb una invasió de camp.(Foto. M.Llodrà). 

Per la  següent temporada es va renovar el tècnic i a gran part de l’estructura de l’equip. Destacada fou la continuïtat de Pedro Llull Cuixa,màxim golejador del curs anterior. Llull, havia rebutjat sucoses ofertes del Reial Mallorca i del Múrcia per donar el seu millor futbol al club que l’havia vist créixer. També s’incorporen alguns jugadors entre els que descataven el porter Arumí, procedent del Barcelona Atlètic i el lliure (líbero) Gerardo. Demarcació la seva per cert, avui extinta al futbol modern. 

Esportivament la 85-86 fou millor que l’anterior, es sumaren 35 punts  i s’acabà en 16è lloc. En condicions normals l’equip hauria de nou mantingut la categoria. Per desgràcia, la Federació tenia prevista dur a terme una reestructuració de la categoria per ampliar el nombre d’equips a 80 i 4 grups. A tals efectes, la temporada 86-87 la 2ºB tendria un sol grup de 20 equips, per jugar-se amb el format nou en la 87-88. En aquest sentit, només els 7 primers de cada un  grups es mantindrien. 

En principi l’ampliació beneficiava el Manacor, però el criteri absurd i fora de tota lògica de fer la remodelació en base a descensos feina pràcticament impossible que l’objectiu s’assolís. 

Quan es sabé la notícia, es convocà una assemblea de clubs a Madrid la qual comptà amb el suport de l’Associació de futbolistes espanyols (A.F.E). La intenció era obrir una línia de diàleg amb la Federació i aconseguir que la remodelació es fes en base a ascensos. Criteri més lògic i de sentit comú. Només 17 clubs participaren en la trobada, entre ells el C.E Manacor.El President Parera acudí personalment a la Capital i a la seva tornada, deixà entreveure que existien molt poques possibilitats que es canviàs d’opinió. 

Al maig del 1986 el C.E Manacor tornava a ser de Tercera. Fou un cop molt dur! La feina feta aquells dos anys anà a norris, posant fi a una de les etapes més prolifiques de la història del club. 

Esportivament el projecte s’arruiïnà. Es va produir una diàspora de jugadors,molt revaloritzats en el mercat fubolístic, cap a clubs de la Península, cap a d’altres de l’illa com el Poblense (que es salvà tot i els descensos administratius) o el Badia de Cala Millor. Equip que puixava fort en aquells anys. Uns pocs seguiren al club, madurant futbolísticament.  D’altres, arribaren un mica més lluny…

Rafel Arumí, porter titular durant  la temporada  85-86, debutà a la divisió de plata amb la Unió Esportiva Lleida. Ídol també dels alumnes del col·legi Es Canyar, que acudien a presenciar l’entrenament a la sortida de classe, ja que s’exercitava amb una equipació del F.C Barcelona (disciplina a la que com hem dit havia format part). 

Miquel Àngel Nadal, migcampista que destacà per la seva capacitat golejadora, reconvertit en central per Johan Cruyff, coronà l’Olimp integrant el Dream Tream dels primers 90. El millor equip del món en el seu moment. 

Alberto Giráldez es convertí en el preparador físic més codiciat del futbol espanyol, sent el màxim responsable de l’àrea al mismíssim Reial Madrid de Jorge Valdano. 

Res del que passà fou producte de la casualitat!.