La setmana passada ens ocuparem d’alguns mascarats, fonamentalment membres de les classes benestants de Manacor, Avui dedicarem el treball a conèixer els casos d’una vintena de paisans nostres, triats d’entre els dos centenars de seguidors incondicionals del cabdill agermanat manacorí, Martí Armengol Sarrià, del qual us oferirem algun detall diumenge passat.
Martinet Frau, del qual no consta l’edat però sí que resultà mort en la desfeta, com consta a la documentació; “de principi fins á la fi mal, molt obedient an en Sarriá, reclús y mort dins ciutat, té los bens sequestrats”.
Miquel Sanceloni, menor, feia de missatge. D’ell es deia que era “ agermanat y molt mal, han ohit dir que essent guardia den Sarriá levava pa que portaven á mascarats.”
Pere Morey, jove de 20 anys i cavaller d’en Sarrià es veu que havia “estat als camps [de batalla] y parlava de matar y es stat molt mal, fonch pres á Luchamar”.
Joan Juan Seyart, de 25 anys, home a cavall, exercia també de guarda d’en Sarrià i d’en Colom, els testimonis juraren que havia “ robat molts bens y es anat a perseguir mascarats, y contra lo rey quant la vila se alsá”.
Jaume Gil, de 30 anys, era el primer cavaller d’en Sarrià, al qual seguí en totes les eixides. Les informacions afegeixen que “no saben que haja mort ningú, be parlava en moltas cosas en favor de la germª y traginava victuallas al camp” concloent que després de la desfeta s’havia refugiat dins els murs de Ciutat i que no tenia bens al poble.
Sebastià Vidal, de 30 anys, tot i que era considerat de la Germania i “dels qui feyen ronda per la vila en favor de Sarrià, no’s sap haia fet mal”.
Pere Sansó Robí, aquest agermanat de 30 anys formava part de la guarda d’en Sarrià.
Bernat Febrer, de 35 anys, era cavaller d’en Sarrià i fou un dels que participaren en la mort del batle reial de Felanitx Onofre Ferrandell. Els testimonis el qualificaren d’”affectat y tacany, presentat á la Real, aprés ha ben servit y ha salvat mascarats á Manacor; no té res; sta logat y no pot pagar lo que deu”. Pareix ser que vivia al carrer d’en Venturós.
Bartomeu Truyol, de 40 anys, era alabarder d’en Sarrià i prengué part en diversos episodis bèl·lics al costat d’en Joanot Colom. Les fonts li assignen sis o set infants.
Gabriel Gelabert, també de 40 anys, era cavaller d’en Sarrià i, d’acord amb la font, “de germanía y molt affectat y fonch dels primers qui portaren la bandera en Manacor, ha presa roba de mascarats y ha seguit los camps den Colom y diuse que fonch en los casos de Sineu y de Petra, y dels mals, fonch lligat y aportat a la Real y aprés que fonch allí tostemps servit be; sa muller fonch de mala intenció parlant mil desastres en favor de la germanía, la mare es hereua de vida y lo dit Gabriel aprés sa mort”.
Miquel Garcies, igualment de 40 anys, aquest conseller d’en Sarrià fou considerat pels testimonis “gran desmandat y ha excitada la gent a matar, y un dia dix que si lo rey venia ell lo mataria, y reprès per un home dic que deya que ell moriría en favor del rey, prest a la Real”.
Jaume Belloch, de 45 anys, considerat “molt desmandat”, afirmava per tot que “no conexía altre rey sino en Sarriá”.
Pere Ballester Brau, de 55 anys, fugí a Ciutat després dels aldarulls en el decurs dels quals deia “que no tenia altre rey sino en Sarriá”, després “ha seguit los camps den Colom y aná contra los de Manacor com s’alsaven contra la germª y tot quant tenia sen portá, no hi ha dexat res”.
Joan Cabrer Boguet, ja tenia 60 anys quan esclatà la Germania i es convertí en un “dels secuassos den Sarriá y molt affectat de la germª en la opinió y anava a cavall en mostras, pur feya molt be a mascarats”. Afegeix el testimoni que “deu molt a Francesch Ballester y no té res sino sa muller y quatre o cinch infants”.
Bartomeu Mir, àlies Moro, vivia al carrer dels Enagistes (avui Príncep) i tenia 65 anys. D’ell s’afirmava que “ha presas vadellas y tosas ovellas per en Sarriá, prest a Inca o a la Real; es quasi cego, ha fet donació a un nebot seu aprés sa mort”.
Antoni Juan Seyart, als seus 80 anys fou conseller d’en Sarrià. La font el qualifica de “mal y pervers y desmandat y afollat, y sa muller pijor que ell molt perversa y sermonadora y es stada al camp den Colom y vuy a la demostració es encare mala”.
Marc Armengol, germà i cavaller d’en Sarrià, l’instador manacorí dels agermanats, fou considerat com “molt agermanat pero no era matador, mort de peste, no ha dexat sino uns telers de lana, la muller affectada com son marit, viu d’almoyna ab IV infants petits”.
Jordi Mas, fill de Jordi. Aquest notari, amb casa a l’illa de la Rectoria segons les dades que tenim, fou levador (recaptador)i, tot i que alguns testimonis asseguraven que havia estat “bo y que ningú sap res de mal y que lo que ha fet per la germania tenen per indubitat ho ha fet per forsa”, altres argumenten que “ha comprat roba de mascarats y que en Sarriá lo trametia a fer actes de sequestras com a notari tatxantli deu sous cada un y ell may n’ha presa ninguna paga ni la volia pendre”. Es veu que a l’inici de la revolta fugí a Sardenya on, després de romandre un any, tornà per servir al rei però no el deixaren “per esser malaltís y flach”. Quedà inscrita una ressenya on s’assegurava que tenia fama de ser adinerat.
Antoni Roig, les fonts diuen que era “desmandat y matador”; exercia d’escrivà d’en Sarrià fins que fou pres i tancat a les càrcers reials.
Pere Cifre àlies Diable, era un pollencí que habitava a Manacor i exercí de cavaller d’en Sarrià. Fou considerat “mal affectat”.
Com es veu per la informació obtinguda de les fonts, l’instador manacorí Martí Armengol s’envoltà d’un estol d’homes fidels d’edats compreses entre els vint i els quaranta anys que constituïen la seva guàrdia.
Així mateix incorporà al seu equip homes més veterans i experimentats per a desenvolupar tasques de caràcter més burocràtic i d’intendència com ara un escrivà, un conseller i, inclús, un notari al qual encomanava la formalització de les actes dels bens confiscats als mascarats.
A la vista de tot plegat pareix lògic inferir que l’alçament agermanat, al manco a Manacor, no fou un episodi improvisat si no que més aviat es tractaria d’una sublevació organitzada i amb esperit de consolidar-se en el temps, cosa que, evidentment, no succeí.
“Visca el rei i pac qui deu”. Els efectes de la Germania a Manacor (primera part)
Xocolaters, venedors de gorres, sogues o pasta: els comerços de principis de segle XX
Qui eren els comerciants i industrials manacorins de principis de segle XX? (segona part)
Doctor en Història, ha publicat notables i extensos estudis sobre la indústria perlera i de la fusta a Manacor, a més d’un projecte sobre la formació dels distints nuclis del municipi i Sant Llorenç