Història del Club Esportiu Manacor. 1973, el retorn a Tercera

Joan Caldentey Brunet

 

Al setembre del 1973, quatre anys després del darrer descens a Preferent, el C.E Manacor tornava a jugar a la divisió de bronze del futbol espanyol (la 2ª B encara no existia). L’equip havia aconseguit ascendir després d’una polèmica promoció. 

Superades les rondes prèvies, calia eliminar al Murense com a darrera passa per ascendir. L’eliminatòria no es presentava fàcil ja que el camp del contrari era una autèntica olla a pressió, considerant les reduïdíssimes dimensions del terreny de joc i la reconeguda hostilitat de la seva afició. 

El partit d’anada fou convuls i el quadre local s’imposà per 2 a 1. El aficionats manacorins que hi acudiren foren molt mal rebuts i la Guàrdia Civil hagué de treure del camp alguns seguidors del conjunt local.La polèmica estava servida i així, durant els dies previs a la tornada, la premsa autonòmica publicà declaracions creuades dels entrenadors d’un i altre equip. Pep Pinya, tenia la convicció que es remuntaria i que l’afició manacorina actuaria amb reciprocitat respecte el tracte rebut a Muro. Brondo, tècnic dels murers, declarava que l’avantatge de l’anada seria suficient per ascendir.

A na Capellera es penjà el cartell de no hi ha entrades registrant-se un ple històric. Hi havia diverses pancartes animant als locals i un individu es passejava per les tribunes amb un cap de xot, atraviat amb una bufanda dels colors rivals, tot arengant l’afició. Futbol d’altre temps que Damià Huguet retratà en una foto mítica. 

 

Plantilla del C.E Manacor que ascendí a tercera al 1973. D’esquerra a dreta Pastor, Moreta, Mitos, Cladera, Parera, Gomila (Salem), Copoví, Morales (internacional amb Filipines), Esteva, Estrany i Jiménez. 

Per sorpresa de tots el Murense no es presentà i la victòria fou donada als manacorins per 3 a 0. Les causes reals de l’espantada murermai foren aclarides.En aquest sentit,la falta de capacitat econòmica per afrontar les despeses d’una categoria superior, fou una de les més comentades. 

Reforços d’experiència

Amb Jaime de Juan com a President, el retorn a tercera es feu a bombo i platerets. L’equip es reforçà amb diversos jugadors peninsulars, tots ’ells amb una dilatada experiència a la nova categoria i superiors. El porter Canteli arribà des del Linares, Basterra des del Nàstic de Tarragona, Herminio des del Celta de Vigo i Martínez provinent del R.C.E. Mallorca. Aquest jugadors nouvinguts s’afegiren als jugadors locals, majoritàriament de la pedrera, que havien aconseguit l’ascens. 

El fitxatge més mediàtic fou però a la banqueta.L’escollit per dirigir l’equip foul’ l’uruguaià Juan Julio Agresta el qual arribà a l’agost i s’instal.là a un pis a primera línia de Porto Cristo.  

Agresta, cercava donar-se a conèixer a Espanya, després d’haver entrenat diversos equips a les millors lligues sud-americanes com el Barcelona de Guayaquil  equatorià, el Cerro Porteño del Paraguai o el Deportes Quíndio colombià. El charrúa revolucionà l’equip convocant els entrenaments al matí (cosa que al club mai shavia fet) i donant llargues xerrades tècniques, que a la pràctica, eren tota un lliçò teòrica de l’esport rei. 

La lliga arrancà amb derrota com a visitant però, a la jornada 2, els manacorins s’imposaren a la Unió Esportiva Lleida per 1 a 0. Després d’una nova derrota a Tortosa, i a contra-pronòstic, el CE Manacor arrencà dos empats a casa, primer contra el líder, el Barcelona Atlètic, i després contra l’Alcoià amb un gran gol de Miquel Estrany al minut 88.  La resta de resultats d’aquest inici foren una nova victòria per 2 a 0 contra l’Atlètic Ciutadella i tres derrotes. A la jornada 9 el C.E Manacor era el farolet vermell del grup 3. 

El futbol tàctic i al toc que pretenia l’entrenador, més propi d’altres latituds, no donà bons resultats al polsegós rectangle de joc manacorí i Juan Julio començà a ser qüestionat. Casualitat o no, a principis de novembre del 1973,la Reial Federació Espanyola de Futbol denegà a Agresta la llicència per exercir al nostre país.

Fou el pretext perfecte per forçar la seva destitució, la qual es consumà en qüestió de dies. Respecte a ell, cal contar una anècdota curiosa. En un desplaçament de l’equip es coincidí amb el Granada, de Primera Divisió, a l’aeroport de la ciutat comtal. Montero Castillo, central de l’equip andalús, el reconegué i mantingué amb ell una afable conversa, en la que el jugador nassarita mostrà gran admiració pel tècnic manacoríAmbdós havien coincidit al Liverpool de Montevideo. 

 

Juan Julio Agresta, un dels entrenadors de major cartell dels que han dirigit el CE Manacor. Durant l’etapa al club (esquerra) i parlant amb el famós davanter brasiler Moacyr Castro durant els anys al Barcelona de Guayaquil (dreta). 

Acomiadat Agresta,la directiva inicià negociacions amb l’ex jugador del F.C Barcelona Cayetano Ré, qui s’acabava de retirar com a futbolista. Les negociacions amb Ré, el qual arribà a ser un míster d’èxit entrenant seleccions mundialistes com la de Mèxic al 1986, no fructificaren. Finalment, el català i ex jugador de R.C.E Espanyol, Agustí Faura acceptà loferta del club i es convertí amb el nou entrenador. Més coneixedor de la realitat futbolística de la categoria, va saber treure un major rendiment a l’equip. 

  

Anunci publicitari del partit contra el Tortosa disputat el 27 de gener de 1974. 

Amb ell, el C.E Manacor practicà un futbol més defensiu i sobretot guanyà solidesa. Els resultats però, seguien sense acompanyar. Malgrat això les cròniques de premsa, tant local com visitant, descrivien el Manacor com un equip jove, molt combatiu i que no donava una pilota per perduda.

El balanç del català fou de 6 victòries, una a fora contra el Club Esportiu Menorca i la resta a casa, destacant la del 30 de novembre contra el Terrassa per 4 a 1 i la del 20 de gener del 74 per 4 a 2 contra l’Alzira. Igualment s’empatà en 4 ocasions, una de mèrit, contra el Vila-Real (avui equip d’elit) per 2 a 2. La resta derrotes. El 26 de maig  finalitzà la lliga amb golejada en contra,per 5 a 0, al camp de l’Ontinyent.  

La permanència no pogué ser!. Amb 22 punts l’equip acabà cuer i acompanyà a la Unió Esportiva Maó, el Gandia i l’Europa de Gràcia a Regional.  

Amb tot l’experiència valgué la pena. L’equip competí dignament contra d’altres amb un pressupost molt superior i una estructura professional. A més, es consolidà un bloc de jugadors que possibilità tornar a la categoria quatre anys després, al 1978.  

Print Friendly, PDF & Email
Aquesta web utilitza cookies pròpies pel seu correcte funcionament. Les cookies són petits arxius de text que els llocs web que visita emmagatzemen al vostre navegador. Solen contenir un lloc web i un identificador. Ajuden a millorar la seva experiència mentre navega al nostre lloc web. En fer clic al botó Acceptar, dóna consentiment a l\'ús daquestes tecnologies i el processament de les seves dades per aquests propòsits.    Configurar y més informació
Privacidad