Joan Caldentey Brunet

Any 1988, la gestió de Juan Bautista Munar al front de l’Hipòdrom de Manacor arribà al seu final. Carregada de bones intencions, havia estat bastant desafortunada sobretot  pel que fa als aspectes econòmics. Tampoc, s’havia aconseguit millorar el lamentable estat de conservació del recinte. Al qual pràcticament no se li havia fet res des de la seva inauguració als anys 60. En conseqüència, presentava importants deficiències tant a les quadres com a les àrees destinades al públic. L’afició per la seva banda, havia decaigut considerablement i acudien molts pocs espectadors a les jornades de carreres. Programes de només 6 ó 7 carreres, i de pocs participants, eren la tònica habitual. Almenys al 1984, amb l’adjudicació de les accions no registrades per part de l’Ajuntament, s’havia aconseguit salvar la instal·lació i l’esport. 

Al Febrer del 1989 Miquel Sansó “Calçera” és escollit nou president de la Societat Esportiva Trot obrint així una nova etapa que acabaria sent històrica. Sansó, era conegut pels aficionats per ser propietari de bons cavalls com Haricot de Groix, Querer Barbes o Naarden entre d’altres, però no havia format part de cap directiva anteriorment. Quan assumí el càrrec, topà inicialment amb l’oposició d’una part de l’afició, que apunt està de fer-lo dimitir al juny, però ràpidament gaudí de gran popularitat. 

Miquel Sansó, l’home que salvà el trot a Manacor. 

El seu objectiu no era d’altre que reviscolar l’esport considerant que la primera passa, era atreure el màxim nombre de públic a l’Hipòdrom. La seva fórmula fou oferir, sobretot a les jornades nocturnes estivals, una oferta complementària a les carreres. Així, a la Gran Diada Hípica del 1991 (la millor de la història) es contractà Tomeu Penya per tal que amenitzés el temps entre carrera i carrera, el que significà un rotund èxit en quan a assistència d’espectadors. El 18 de juliol del 1992 el grup Montenegro, molt de moda en aquell moments, oferí un memorable concert. Tanta era la gent que acudí a presenciar-lo, que s’envaí un dels revolts de  la pista, retardant el final de les carreres fins ben entrada la matinada.  

El crack danès Starlight C.N. Un dels millor cavalls que els anys 90 competiren al Municipal. 

També es contractaren grups d’animació infantil i el mític pilot suïcida Alain Petit acudí a fer vàries demostracions al Municipal. L’increment de la presència de públic es traduí en grans beneficis econòmics a través del bar i sobretot en un increment substancial del volum d’apostes, acumulant-se alguns fons milionaris que crearen gran expectació. 

Un dels plats forts foren però, les dues edicions de l’home contra el cavall. Al març del 1989 Xisco Gomáriz s’imposà a Lido de Fleuriais mentre que 4 anys després, al setembre de 1993, Guillem Barceló fou batut per Roi des Landes. 

Televisió Manacor començà a emetre les carreres setmanalment amb Bernat Sureda de comentarista i s’introduí el càmera car, que oferia a l’espectador imatges de les proves des de la corda. A la vegada, Sebastià Roman començà a exercir de speaker dotant les carreres d’un al·licient especial. 

Firmes comercials com Renault (que promocionà una correguda per a poltres de 2 anys), Joieria Ramón Llull, Híper Manacor, Supermercats SYP i una llarg etcètera patrocinaren carreres especials les qual tenien una gran dotació econòmica. L’Hipòdrom s’omplí de publicitat estàtica. El trot estava de moda! 

A la instal·lació també es feren importants reformes com l’inici de la construcció de la tribuna coberta, nous banys, la remodelació de les quadres i la millora de la pista de competició, la qual es peraltà. Aquesta reforma feu baixar substancialment les velocitats i  poc temps després Nomade et Foret, pulveritzà el rècord de l’Hipòdrom rodant a 1,18,9. Al Desembre del 1994 s’instal·là el cronòmetre electrònic coincidint amb el Critèrium de velocitat “Sa Volta” que guanyà Ranitic. 

Esportivament el número d’aficionats es disparà, sobretot petits propietaris i grups d’aquests (penyes en l’argot cavallístic) que compraren cavalls aprofitant l’embranzida del moment. D’aquesta manera, es passà dels programes poc atractius a jordanes amb fins a 14 carreres!. Igualment, nasqueren una sèrie de grans quadres dins la comarca, que optaren per adquirir productes a l’estranger. Fins a n’aquell moment la pràctica totalitat dels cavalls importants arribaven a l’illa per acabar, amb més pena que glòria, la seva vida esportiva. Però en aquells anys, s’importaren exemplars que venien a competir de debò i pels qual se’n pagaren molts, molts, molts de doblers. La quadra Es Cabanells adquirí Roi des Landes –ja que hem citat- i Selfon (dos dels millors trotons del sud-oest francès),la quadra Son Vent de Muro comprà a Dinamarca dos espectaculars cavalls Strarlight C.N (una de les joves promeses al seu país) i Sun Quick (que arribava amb un rècord estratosfèric d’1,12, però que no s’aclimatà i fou reexportat a Itàlia). A mans de la cuadra Z.K de Can Picafort arribà l’americà Trigger Speed, famós a Suècia per haver disputat arribades a Sugarcane Hanover, un dels millors cavalls del continent en aquell moment. 

De tota manera, la quadra més estimada i admirada per l’afició manacorina fou la de Mendia Vell, propietat de Jaume Rosselló Felip. Tot i tenir en plantilla trotons més modestos com Ton Aiglon de Dey, Sablon du Braud o Vol d’Ange, obtingué moltes victòries amb Joan Toni Riera es Boveret com a jockey principal. La carrera del qual s’enlairà aquests anys obtenint al 1995 el seu primer Campionat d’Europa. Aquest gran nivell esportiu es traduí en carreres estel·lars molt competitives, on cada quadra seguia una determinada estratègia, per tal que el seu millor cavall sortís guanyador. Fet que no s’ha tornat a produir des de llavors. 

Al 1997 Sansó deixà la presidència de la Societat tot i que la seva continuïtat era un clam dels aficionats. Fins a mitjans dels anys 2000 l’afició seguí en bona dinàmica, però a partir d’aquest moment, la creixent professionalització i la recessió econòmica provocaren de nou un progressiu decliu.  Quan la majoria de cavallistes sent el nom de Miquel Sansó recorda amb nostàlgia aquells anys gloriosos, sabent que avui en dia és molt difícil tornar a viure un període com aquest. El d’un passat, que fora cap tipus de dubte fou millor.