Un manacorí a l’equip de Sir Elton John

Ara que el manacorí Xisco Muñoz ha fitxat com a nou entrenador del Watford FC, repassam la curiosa història recent ‘musical’ del club anglès

 

Baixant de l’estació de tren de Watford High Street un se’n dóna compte que ha arribat al ‘no-res’. Voravies d’asfalt banyat, cases baixes de maons color taronja obscur amb verdet, i una gespa regada per la boira que sols no deixa distingir quan el semàfor per creuar la A-4178 s’ha posat en verd. “Look Right!”. Passant a l’altra banda, el panorama no pareix millorar gairé: un hospital de tres plantes i un cementiri victorià de mitjans del segle XIX. Ara sí, som a Vicarage Road. Un nom sense cap sentit ni referència pel qui no li agradi el futbol ni la música. No és el cas.

La graderia de Vicarage Road dedicada a Elton John, al fons

“Hi ha fragments dels anys vuitanta que no recordo, però cada partit del Watford que vaig veure està gravat per sempre en la meva memòria”. Són declaracions (ara fa un any) d’un dels cantants i compositors més talentosos i prolífics de la història de la música. Aprofitant que l’exdavanter manacorí Xisco Muñoz acaba de fitxar com a nou entrenador de l’equip del nord-oest de Londres, repassam la curiosa relació entre Elton John i les ‘avispes’ a qui ara Muñoz intentarà retornar a la Premier League anglesa.

A mitjans dècada dels 70 Reginald Kenneth Dwight (el nom de naixement de John) era una persona trista i depressiva. I això que 1975 possiblement fos el seu any més explosiu. L’home que ja utilitzava ulleres estrafolàries però encara tenia cabells damunt el cap, havia aconseguit col·locar dos àlbums de cop (Captain Fantastic and the brown dirt cowboy i Rock of the Westies) al capdavant de les llistes d’èxits de mig món, i acabava de col·laborar en la pel·lícula Tommy, una espècie de musical psicotròpic escrit per Pete Townshend, guitarrista de The Who. Un any després, el 1976, ja amb una productora pròpia (The Rocket Record Company), i formant parella artística amb Kiki Dee publica una de les seves cançons més conegudes: Do not Go Breaking My Heart.

Però poques coses eren el que semblaven. Diverses adiccions, demandes judicials i el pes de la fama, conjuntament amb unes declaracions sobre la seva bisexualitat, van fer que Elton John quasi toqués fons. Després del llançament del disc Blue Moves (1976), durant un concert a l’Estadi de Wembley, va anunciar la seva retirada de la música.

A Me, Elton John, la seva autobiografia editada l’any passat, conta com en aquells moments va trobar en el seu esport favorit la seva salvació. El Watford FC, fundat el 1898 com un equip amateur de poble però que ja havia estat a la primera divisió anglesa, deambulava sense pena ni glòria per la quarta, al límit de la non-league (el que vendrien a ser les lligues regionals). “…I si el comprés i el fes tornar amb els grans?”.

John i Stewart, dos artistes corrent la banda

Just abans de començar la temporada 1976-77 i amb un conjunt acabat de baixar, inicia la reconquesta. El primer dia es presenta amb la camiseta daurada dels hornets (el sobrenom de les avispes ve precisament d’aquella època en que a més duien els calçons negres) disposat a entrenar com si fos un jugador. Per acabar-ho de rematar convida el seu amic escocès (el també prolífic bevedor i hooligan, en el seu cas del Celtic de Glasgow) Rod Stewart, per fer-se la foto i promocionar la reconquesta.

A Wembley, just abans de la final de la FA Cup de 1984 que el Watford va perdre contra l’Everton

Del 1977 al 1982, l’equip encadena ascensos fins a aconseguir l’ascens a la màxima categoria la temporada 1981-82. El Watford va ser l’equip revelació a primera. Va acabar a un pas de jugar la Copa d’Europa en quedar segon just per davall el Liverpool FC. El seu màxim golejador aleshores Luther Blissett, que va acabar signant per l’AC Milan en una de les històries més rares del món del futbol, ja que, segons diu el mite, l’equip italià pensava que havia fitxat el migcampista internacional John Barnes, molt semblant físicament. Avui Blisset és el pseudònim d’un grup d’autors literaris d’èxit, però aquesta és una altra història.

Luther Blisset i John Barnes, mateix lloc, històries distintes

Finalment, la temporada 1987-88 l’equip va baixar com a darrer classificat coincidint amb la venda del club per part del ‘rocket man’ John. Una època de penúries i diferents problemes econòmics que, poc a poc, van anar deixant el club com un actor secundari del futbol britànic. Després de tornar a agafar les regnes deu anys més tard, el 1997 i fins el 2002, Elton va haver de veure com al club, recomprat per inversors poc solvents, no li quedava més remei que vendre Vicarage Road, el seu estadi des de 1922.

Però aquest cop els seus seguidors es van mobilitzar i van muntar la campanya ‘Let’s buy back de Vic’ (tornem a comprar el Vic) per aportar donacions a fi de que fos novament dels socis del club, entre ells, és clar, el cantant de 168 centímetres, que va estar a l’alçada de les circumstàncies i va oferir un concert multitudinari al mateix lloc, l’entrada completa del qual va anar a parar a la causa.

Fruit d’això, l’any 2004 l’artista és anomenat president d’honor del Watford FC, i des del 2014 té tota una graderia dedicada, The Sir Elton John Stand, amb una frase gegant extreta de la seva famosa cançó Your song, una vertadera canço d’amor a uns colors i a un equip de futbol, del que ara un manacorí en passa a ser l’entrenador.

L’exjugador del Manacor Xisco Muñoz fitxa pel Watford anglès

 

Print Friendly, PDF & Email