Opinió

Les decisions dictades des de lluny sempre són expeditives i, en certa forma per tant, irresponsables. La darrera presa per la conselleria de Salut de perllongar dues setmanes més el confinament perimetral (dues paraules que fins fa uns mesos no pensàvem que utilitzaríem mai en la vida) n’és un exemple. És pot estar d’acord o no amb la resolució. Fins i tot té lògica, ateses les males dades que encara maneja el nucli pel que fa a contagis i positius per Covid durant les darreres setmanes. Però qüestions tan importants per la salut i l’economia d’un poble no es poden imposar sense explicacions ni un suport efectiu d’ajuda.

Sobretot perquè això suposa que un es quedi amb cara de beneit i amb la impressió que no li han dit tota la veritat. Com aquells davanters que cauen tantes vegades en fora de joc, i que, desesperats, només cerquen que l’àrbitre els doni una explicació, i no que els continuin tractant amb l’imperatiu de qui analitza sense parlar. Tu protesta i a la segona targeta groga seràs expulsat. Canviant el símil futbolístic per un altre de la professió que ens ocupa: es com si l’especialista t’ausculta per videoconferència, et recepta un medicament, però ni et dóna la dosi exacte que necessites ni t’informa de com l’has de prendre. T’apanyes amb el prospecte. El qui ha estudiat és ell, però qui està malalt ets tu.

Durant aquestes setmanes Manacor és l’alumne sense pati. El cabró que ha estat cuat i ha hagut d’anar a veure el cap d’estudis. És cert que no s’ha portat bé i que no du fets els deures del dia, però la mesura és tan infantil i poc productiva a nivell pràctic, que si no porta implícita una reflexió de tot plegat, no el farà reaccionar. A més, ja sap que es quedarà sense berenar de ‘quelitas’ i que els companys li faran befa quan torni a començar la classe. No cal repetir-li.

Però la direcció del centre, a qui li sona el teu nom i et coneix de vista, havia de donar un mica d’exemple amb tu. Ets l’alumne indicat perquè no protestes massa i com que (amb dificultats o sense) passaràs de curs, ja et va bé una mica de branca a estones. Hi ha una coneguda pel·lícula dels anys 80 que es titula El club de los Cinco (Breakfast club, 1985), que pot ser un bon exemple. Tracta d’un grup d’adolescents d’institut que, per raons diverses, han estat castigats durant la setmana i que com a ‘premi’ són obligats a estar recluits dins la biblioteca del centre durant tot un dissabte dematí.

Tot ells saben la raó per la qual són allà i en el fons l’accepten. Però també es va descobrint, així com avança la trama, la falta de voluntat que hi ha tant per part dels pares com del govern de l’institut, per localitzar de manera eficient el focus i les raons dels problemes que els fan estar allà. Al final (la figura del superior és mostrada a través d’un docent que vigila de tant en tant i els pega crits) acaba essent el grup el que va trobant els punts febles de cadascún i actua de psicòleg i catarsi al mateix temps.

Com a la ficció, a la vida real tampoc no queda massa clar per què a la població se li amaga (o se li obliga a ignorar) part de la realitat d’aquests temps complicats. És a dir i parlant clar, per què la conselleria de Salut du mesos sense fer públiques dades que afecten directament a tothom pel simple fet de no crear alarmisme. De veres no se n’adonen que d’aquesta manera creen un major nerviosisme?. I més quan s’està tractant amb un material tan sensible com són les persones. Lamentablement manca de transparència i administració quasi sempre ha estat un binomi vigent. També en temps de pandèmies i celebracions clandestines.