Tenim tot el temps del món. La darrera cançó de Louis Armstrong

Conversions

-És bona?. Demana Satchmo des de la ‘peixera’ amb el cap mig tombat i els ulls cercant un interlocutor a qui no acaba de veure bé. Amb dos dits fent pinça treu un mocador blanc del butxacó de l’americana i es torca amb parsimònia la suor que se li ha acumulat davall el nas, tot esperant una resposta que arriba quatre segons més tard.

-Impressionant. Li contesta el seu nou amic John, quasi a punt de plorar mentre es passa la mà dreta per la cara i la deixa just damunt la línia de les celles per tapar els tres focus de l’estudi que l’enlluernen i així poder captar l’interior de la cabina de gravació. Just davant seu, assegut, el productor Phil Ramone es col·loca les ulleres i pitja els darrers botons de la taula de mescles.

L’Aire acondicionat no funciona de fa cinc dies. Fa tanta calor als estudis que la discogràfica Capitol té a Hollywood-Los Àngeles, que sembla que tots plegats fossin també dins l’Apollo XI, el trasborador que no deixa de sortir per la tele a totes hores. És estiu de 1969 i l’home nordamericà acaba d’arribar a la lluna avançant-se uns mesos al projecte cosmonàutic de la URSS. Satchmo és Louis Armstrong i John és Barry, John Barry, també trompetista i autor d’unes quantes (i molt bones) cançons per a distints títols de crèdit de pel·lícules de James Bond.

-Teniu un poc d’aigua, per favor? . Diu, ara sí somrient.

Louis no es troba bé. Ja fa anys que se sent molt dèbil i de cada vegada li costa més menjar. Els ossos de la cara són més marcats des de que els problemes de miocardi que el van dur a l’hospital fa deu anys. Ja no assaja amb molta assiduitat i cada cop és més freqüent veure’l sense el seu instrument. Ara canta, sobretot. Però tampoc massa.

Fa dos glops i torna a somriu, conscient que no haurà de tornar a repetir cap més estrofa. És aquí, ara, perquè fa uns mesos va rebre la cridada de Barry a fi que cantés un tema que ell i el lletrista Hal David, van dir, li havíen escrit pensant en ell, el seu ídol de joventut.

-Moltíssimes gràcies per pensar en aquest vell- diu Armstrong mentre allarga la mà dreta cap els dos espectadors de l’altra habitació amb un gest de reverència. Barry, ara sí, plora en abundància. Tots tres són ben conscients que aquesta és la darrera vegada que el mític jazzista del Cotton Club s’han posat davant el micròfon per enregistrar una cançó.

La peça es titula, ironies de la vida, We have all the time of the world (tenim tot el temps del món), ben igual que la darrera línia de diàleg que el nou agent 007, l’actor australià George Lazenby (poc després caigut en desgràcia), té a la pel·lícula On Her Majesty’s Secret Service (Al servei de sa Majestat), que s’estrenarà pel desembre d’aquell mateix any 69, i que serà recordada més per la poca química entre els dos protagonistes que per tota la resta de coses ben fetes.

Amb una darrera frase molt similar a la multivendes i àmpliament radiada What a wonderful world (1968), la interpretació d’Armstrong sortiria com a cara A d’un EP que també contenia la més ‘dixieland’ però també més insulsa Pretty Little Missy, en un intent que l’edició combinés la versió purament trompetista de Satchelmouth (boca de bossa, pel seu regruix al llavi superior fet per l’embocadura de la trompeta per les hores d’assaig), amb la més elegant.

Si s’escolta amb certa calma, We have all the time in the world, a part d’alguns arranjaments tradicionals de les melodies Bond té moltes coses més. La senzillesa, les línies de corda que la van portant durant els tres minuts que dura i la veu ja molt raspada i cansada d’Armstrong (que moriria dos anys després d’un segon atac de cor i que arrosega les paraules amb parsimònia), fan d’aquest testimoni sonor, en principi ‘secundari’, un tresor que posteriorment ha estat versionat de manera desigual.

Les versions

De fet més de dues dècades després la cançó, que estava ja pràcticament oblidada, fou rehabilitada pel grup irlandès My Bloody Valentine, en una versió (somnífera) feta a posta per a una campanya solidària de mitjans dels anys 90. El que de sobte la va convertir en tot un mísil que va pujar a les llistes anglesescom si fos nova de trinca, aprofitant també que en paral·lel la original sortia a un anunci de la cervesa negra Guinness per tots els canals del Regne Unit.

Alguns mesos més tard, concretament l’any 1997, el compositor britànic David Arnold va fer un esforç per retre homenatge a les millors cançons de l’època Bond, pel que va comptar amb artistes molt dispars per fer-ne les interpretacions. Curiosament al disc en va tornar a destacar We have all the time in the world, versionada molt fidelment (un poc massa i tot) per ‘la iguana’ Iggy Pop, figura postpunk que la va gravar per segell britànic EastWest. Aquí teniu les dues per si les voleu comparar.

We have all the time in the world/ Time enough for life To unfold All the precious things Love has in store/ We have all the love in the world/ If that’s all we have You will find We need nothing more/ Every step of the way Will find us/ With the cares of the world Far behind us/ We have all the time in the world/ Just for love Nothing more Nothing less Only love/ Every step of the way Will find us With the cares of the world Far behind us/ Yes We have all the time in the world/ Just for love Nothing more Nothing less Only love Only love.

La teoria de les finestres rompudes

Print Friendly, PDF & Email