Opinió
Moltes vegades la gravetat dels problemes, personals o materials, va lligada a la deixadesa que mostram per solucionar-los (o almenys intentar-ho) de manera ràpida. Una crisi per acumulació que ho transforma tot a la baixa i impedeix passar a net el potencial d’un lloc o un individu. Però si parlam del primer, dels escenaris físics i la seva pobresa aparent, hem d’acabar parlant de Manacor.
A mitjans dels anys vuitanta, Nova York era una ciutat poc segura, amb un centre que no tenia res a veure amb l’atractiu turístic que és avui en dia. Times Square era un niu de droga i clubs d’striptease molt mal de manejar per la Policia i poc recomanable pels peatons locals, que quan entrava la fosca evitaven com fos passar per la plaça més mediàtica del món. Si el punt neuràlgic estava així, les foranes i el metro directament eren una història per a no dormir. Els grafiters i les bandes juvenils tenien atemoritzats els usuaris fins el punt que les escenes reals no estaven tan lluny de les fictícies que retrataven pel·lícules com les de Charles Bronson o Chuck Norris.
Per això, l’any 1984 la batlia de la ciutat va decidir implicar-se i no deixar-ho tot en mans de l’autoritat policial. I aquí és on neix la teoria de les finestres rompudes, aplicable a qualsevol ciutat i poble del món per la seva ‘simplicitat’. George L. Kelling, era un criminòleg i professor universitari de Milwaukee, que a finals d’aquell any va ser contractat com a consultor per al Departament de Trànsit de la Ciutat de Nova York. Ell i el sociòleg David Gunn, van posar la hipòtesi en pràctica sobre el terreny.
La teoria sosté que mantenir els entorns urbans en bones condicions disminueix el vandalisme i redueix les taxes de criminalitat. I es diu així perquè es basa en arreglar els problemes quan encara són petits. Reparar les finestres trencades d’un edifici en un període curt temps (en un dia millor que en una setmana), fa que sigui menys probable que els vàndals rompin més finestres o facin més mal en aquell immoble. Netejar les voreres tots els dies, fa que la tendència sigui a no cumular fems, que la gent no es senti temptada a tirar-ne més.
En aquell cas, Kelling i Dunn van enfocar-se sobretot en els grafitti del vagons de metro. El sistema va consistir en el netejat línia per línia i cotxe per cotxe de manera persistent i sense deixar que els autors poguessin sentir el ‘reconeixement’ públic per la seva obra, de 1984 fins a 1990. Amb tant d’èxit que el batle entrant de Nova York, Rudolph Giuliani, va prosseguir i incrementar la teoria en altres camps de la delinqüència. Posteriorment Kelling també fou contractat com a consultor per la policia de Los Angeles i pel Departament de Policia de Boston.
Però tornant a cas manacorí, aquestes premisses haurien de servir per reflexionar i aplicar les ‘finestres rompudes’ a aspectes que avui ens semblen massa normals. El pas soterrat del tren, els cotxes abandonats, el mal aspecte i la degradació d’edificis públics com els Sementals, les voravies rompudes, el carrers amb clots, els vagons pintats del tren o la recent cremada de contenidors (on l’Ajuntament sí que ha asctuat amb celeritat) són exemples susceptibles a l’aplicació de la norma ràpida per part de les administracions públiques. Una simple norma de pulcritud que evitaria la sensació de pobresa espiritual i quotidiana que fa massa anys que arrossega.
Cercador d’històries. Redactor durant més d’una dècada a la delegació de Manacor de Diario de Mallorca