Tot i que generalment es pensa que l’art de la fusteria ha estat present a Manacor des de sempre, és a partir del segle passat quan aquesta indústria passà a ser un dels pilars fonamentals, juntament amb la manufactura perlera, sobre el qual descansaria per molts d’anys l’economia manacorina.
Des de temps pretèrits, els mestres fusters es dividien en dues branques:
■ els fusters primaters (o d’obra prima o fina), eren els que fabricaven el mobiliari de les cases (taules, arquibancs, cadires, llits, caixes, etc.)
■ els fusters grossers (o d’obra grossa o comuna), s’encarregaven de la construcció de carros, barreres, sínies, escales de peu, arades i estris agrícoles a més de proveir al gremi de la construcció de bastiments, bigues i altres ormejos.
Avui ens ocuparem de l’ofici de constructor de carros, un dels més importants al llarg del segle XIX i començament del segle XX. Hem de tenir en compte que, segons l’Arxiduc, pels carrers i camins del nostre municipi (aleshores incloïa Sant Llorenç) circulaven 444 carruatges d’un cavall i 255 més de dos cavalls. En aquella època el preu d’un carro de parell oscil·lava entre els seixanta i els setanta duros.
Fins a set tallers, servits per gairebé dues dotzenes de treballadors, eren els encarregats de mantenir aquell nombrós parc de quasi set-cents vehicles, a més de cuidar-se de la construcció de noves unitats. Als set tallers citats s’ha d’afegir un nombre similar de tallers de ferreria atès que en el bastiment d’un carro intervenien ambdós oficis.
A les lamines extretes del Diccionari Català Valencià Balear podem veure les diverses peces que formaven l’estructura d’un carro, el primer de roda de radis (el més habitual als segles XIX i XX) i l’altre de roda plena (emprat en segles anteriors quan els camis i camades eren més difícils de transitar).
Tanta seria l’activitat d’aquells menestrals que, el 27 de juny de 1875, el batle prohibia als ferrers i als constructors de carros ajustar o restrènyer les llantes al carrer, designant el lloc conegut com els Morers per facilitar aquelles tasques als que no tinguessin corral propi per fer-ho.
Mestre Joan Gayà Gomila Garba (Manacor 1918-2019), recordava els tallers de constructors de carros que hi havia a Manacor quan ell era al·lotell (abans de la guerra) I ajudava a son pare Antoni Gayà Caldentey, mentre aprenia l’ofici, a la plaça des Cós. Aleshores un carro nou costava cent vint duros (manco de quatre euros), a repartir amitges entre carreter i ferrer. Dels mestres dedicats a l’ofici recordava:
■ Mestre Mateu Perelló des Rafal o de sa porgadora a la Concòrdia
■ Mestre Sebastià Gayà Garba al carreró de ca ses monges, al Torrent
■ Mestre Francesc Perelló felanitxer a Na Comtessa
■ Mestre Jaume Gayà Garba a la plaça del Mercat
■ Mestre Antoni Caldentey Marc a la placeta dalt de Na Camella
■ Mestre Josep Canet feia carretons de passeig al carrer d’Artà
■ Mestre Bartomeu Pastor Pascual En Sopa magre al carrer de la Verònica
■ Mestre Bartomeu Pastor Morey En Sopa gras al carrer d’en Codolí (Àngel)
■ Mestre Pere Gayà Cerdà Garba al carrer de n’Obrador (Fsc. Gomila)
■ dos socis més al carrer d’en Galmés
■ i un tal Riera a la plaça de Sant Jaume
L’amo En Joan assegurava que, aleshores, els cent vint duros que els pagesos havien de bestreure per comprar un carro els suposava una inversió considerable fora de l’abast de molts, obligant inclús al gremi, en èpoques difícils, a plantejar-se baixar el preu als cent duros. Les comandes se feien de paraula i el pagament s’ajustava per fer-lo coincidir amb la venda del blat, les ametlles o els porcs que havien engreixat, la qual cosa condicionava l’ofici per tal de fer coincidir el seu ritme de treball amb el ritme de les estacions fent que l’estiu fos el període més ocupat per realitzar reparacions als carros, especialment les restretes de rodes mentre que l’hivern s’aprofitava per preparar les peces que s’haurien de canviar, bastir les arades i altres ormejos d’ús a la pagesia, que eren comanats per una clientela habitualment fixa i fidel a cada mestre.
La dotzena i mitja de constructors de carros existents a Manacor al començament dels anys trenta del segle passat anaren desapareixent a mesura que l’automòbil i altres vehicles motoritzats de transport, juntament amb la progressiva mecanització de les tasques agràries guanyaven terreny.
Amb tot, segons Rafel Ferrer Massanet, basant-se en les plaques de matrícula expedides, assegurava que l’any 1946 encara circulaven pel municipi manacorí dos milenars de carros, dos centenars de carretons i uns set-cents xarrets. Tanmateix, la desaparició definitiva del sector se produiria a finals de la dècada dels anys seixanta del segle vint.
