Els tallers de perles alternatius a les grans marques manacorines

Tal com vam prometre la setmana passada, avui dedicarem el treball a tractar altres tallers, que en el decurs de la segona meitat del segle passat i part de l’actual, se dedicaren a la fabricació de perles i bijuteria, alguns dels quals encara podem trobar operant actualment. 

La firma més antiga de les que en aquesta ocasió posam sobre la taula és:

PERLAS MAR

Les fonts orals asseguren que aquesta empresa ja estava en producció cap a l’equador dels anys quaranta del segle passat, la qual cosa la situaria com la segona més antiga de Manacor, tot i que la constància oficial la trobem a la Matricula de Contribució Industrial (AMM) de 1962, quan Bernat Martí Rosselló (qui ja havia cotitzat anys abans per un taller al carrer de la Sínia dels frares -abans d’Antoni Pasqual-), declarava un taller situat al camí de les Pedreres, popularment conegut com Ca’n Pipes, on treballaven poc més de dues dotzenes de dones dedicades a l’elaboració de nuclis sota la direcció d’una antiga obrera de les perles grans.

Tanmateix la primera notícia oficial que tenim d’una fàbrica de perles en aquell indret és la que consta a la Matrícula de la Contribució Industrial corresponent a l’exercici de 1952, on apareix una fàbrica d’objectes de vidre a nom de Miquel Oliver Bosch la qual disposava de 6 bufadors i cotitzava 1.242,92 pessetes per aquest impost. Aquesta fàbrica fou traspassada a Joan Trias Castell, el qual, els exercicis de 1953 i 1954 (any en que desapareix dels llistats on consta l’anotació “fallido”), figurava com a titular. Joan Trias Castell estava associat amb Bernat Martí Rosselló i era el tècnic encarregat de colorar als nuclis que sortien dels tallers de Ca’n pipes.

Paral·lelament, a l’any 1950 apareix als llistats contributius una fàbrica de perles al carrer Nou número 50 titulada pel mateix Joan Trias Castell. Es tractava de Manufactura Española de Perlas Imitación la qual comercialitzava el producte amb l’acrònim MEPI. La producció calculada aquell any 1950, basada exclusivament en l’elaboració de nuclis de vidre, es situava sobre els 50 quilos de bolla setmanals, dels quals se’n venien la meitat i l’altra meitat quedava en estoc per posar-los al mercat quan estigués enllestida la secció de pintat. Setze obreres formaven el personal, que disposava de 6 bufadors alimentats per gas, i s’estava preparant per incorporar deu dones més quan es posàs en funcionament la secció de colorar les perles que li subministraven els tallers del camí de les Pedreres.

En referència a la fàbrica de Ca’n pipes existeixen dades que confirmen que entre 1954 i 1967 l’empresa propietat de Bernat Martí Rosselló comptava com a mínim amb sis dones dedicades exclusivament a la producció de nuclis amb el vidre (que compraven a la firma Balaguer de Ciutat), els quals destinaven a majoristes nacionals. Fou a partir de 1967 quan es va posar en funcionament el procés d’acabat integral de la perla i la seva comercialització sota el nom de Perlas Mar. A partir d’aquesta data, sota el nom comercial Vídua de Bernat Martí començava l’expansió primer arreu de Mallorca per passar a abastir tot el litoral mediterrani de la península ibèrica. El mercat nacional absorbia el 60% de la producció i l’altre 40%, destinat a l’exportació, es repartia entre el 20% que es venia a França i el 80% a Portugal.

La crisi de 1973 va afectar també aquesta empresa, tot i que el cop fort el reberen l’any següent, quan la Revolució dels clavells de 1974 va tallar dràsticament les vendes destinades al seu principal mercat: Portugal, sense que es poguessin tornar recuperar.

Al llarg del cicle esplendorós que va viure el sector a la segona meitat dels anys vuitanta del segle passat, la fàbrica arribà a comptar amb 24 obreres dins els seus tallers més una cinquantena que treballaven a escarada a domicili. El retraïment del consum de principis de la dècada de 1990, conjugats amb altres condicionants diversos feren que l’empresa hagués d’anar reduint la producció per acabar tancant les portes a finals de l’any 2001.

PERLAS MARTÍ

A la Matrícula de la Contribució Industrial, tantes vegades repetida, corresponent a l’exercici de 1952, figura Antoni Martí Riera com a titular d’una fàbrica d’objectes de vidre amb domicili a l’avinguda Salvador Juan, 99 (avui del Tren) amb una quota assignada de 1.242,92 pessetes i una plantilla de set obreres: Catalina Barceló Nadal, Isabel Gayà Gomila, Joana Rosselló Vives, Maria Gayà Gomila, Margalida Mas Gomila, Catalina Torrandell Bujosa i Joana Maria Ferrer Palmer. La primera cobrava un jornal diari de 7,50 pessetes mentre les altres cobraven 5,50 pessetes. A la documentació de Junta d’Avaluació Global de l’any 1962 hi figura amb onze obreres, passant a tenir una plantilla de disset empleats els anys 1963 i 1964.

L’espai fabril on es desenvolupava la part essencial del procés productiu ocupava 140 metres quadrats de superfície i en la dècada dels anys seixanta del segle passat hi treballaven una desena de dones dedicades a l’elaboració dels nuclis i altres tres obreres ocupades en donar-los color. Paral·lelament disposava d’unes quinze treballadores les quals realitzaven tasques auxiliars al seu domicili. Gairebé tota la producció d’aquesta fàbrica es destinava a la tenda que tenien instal·lada a l’avinguda Salvador Juan, 101 aleshores ruta habitual dels autocars turístics que passaven per Manacor en direcció a Portocristo. El desviament d’aquest itinerari va suposar el declivi i el tancament d’aquella fàbrica i tenda.

PERLAS SUREDA

La firma de l’epígraf fou fundada l’any 1980 per Pere Sureda Jaume Corem, el qual durant trenta-tres anys havia treballat a les perles grans on arribà a ser el màxim responsable de la secció de mecànica, dissenyador i creador, juntament amb el seu equip, de la pràctica totalitat de les nombroses màquines especials amb que comptava i encara compta Majorica.

De bon principi la seva empresa no es va dedicar a la fabricació de la perla artificial ja que la primera producció, i l’única per espai de mitja dotzena d’anys, foren les bolles i altres articles d’olivera que subministrava als nombrosos artesans oliveristes locals. Fou cap a l’any 1985, en ple esclafit de la demanda de perla, quant es decidí a canviar la producció i es va decantar definitivament per la perla i, posteriorment, dedicant part del negoci a la bijuteria mentre anava conformant una empresa de caire netament familiar amb la col·laboració dels seus fills.

Tota la maquinària, com és natural, era de fabricació pròpia i abastia, de forma altament automatitzada, tot el procés productiu. Cap a l’any 1990 i per espai de tres anys es va dedicar a la fabricació de les barretes de vidre que subministrava a altres tallers perlers, tot i que va abandonar aquesta producció per mor de certs inconvenients sorgits en la construcció del forn.

Quant al personal val a dir que en els primers anys estava format per quinze dones i cinc homes, anant incrementant-se a mesura que la demanda creixia fins arribar a un màxim de cinquanta-quatre persones a l’any 1995 (el 72% correspondrien a dones i el 28% a homes -la major part dedicats a la producció d’articles de joieria-). Pel que fa referència al treball domiciliari es podia quantificar en unes seixanta dones repartides entre Manacor, Felanitx i les barriades ciutadanes de La Vileta i Son Roca.

Fent esment a les primeres matèries, sempre se serviren de productes nacionals excepció feta de l’essència d’orient emprada pel recobriment dels nuclis que l’adquirien als EUA.

Des del començament de l’activitat la meitat del volum de vendes anava destinat a l’exportació mentre l’altra es distribuïa dins el mercat nacional.

La punta màxima de producció es va assolir l’any 1995 quan s’arribaren a confeccionar una mitjana setmanal de 25.000 fils (la mida estàndard d’aquests fils és de 40 cms. de llargària i una mitjana de 50 perles). Per tant es pot establir que s’aconseguien setmanalment 1,25 milions de nuclis de 2 forats als quals s’havien d’afegir els aproximadament 41.000 d’1 forat.

DUMAFE

Els inicis d’aquesta societat -acrònim de Duran, Mascaró, Ferrer- es remunten a 1981, any en el qual fou creada per tres socis: Andreu Duran, Sebastià Mascaró i Bartomeu Ferrer, iniciant les seves activitats al taller que bastiren al carrer Capdepera de Manacor on construïen maquinària per a tallers de fusters. Cap a l’any 1983, inici de l’època de màxim esplendor de la producció perlera, començaren a fer nuclis de perles per altres fàbriques mallorquines, entre elles algunes de Palma, servint-se de maquinària específica creada per ells mateixos a mesura de les seves necessitats.

 

Nau del polígon industrial on fins fa uns anys hi havia Perlas Dumafe

 

Quan reconvertiren el primitiu objecte del seu negoci cap a la producció de nuclis per a perles, ampliaren el personal de la fàbrica amb dues dones i dos homes, que treballaven juntament amb els tres socis, mentre part del procés es distribuïa fora dels tallers, tasca a domicili que al principi agrupava unes deu persones, incrementant-se a mesura que la demanda augmentava fins arribar a disposar dins la mateixa ciutat d’unes seixanta dones dedicades a aquest treball a escarada. En els anys centrals de la dècada de 1980, quan el mercat de la perla estava en el seu apogeu i no es trobava en tot Manacor personal suficient per treballar a domicili, es veren obligats a expandir aquesta modalitat cap a altres municipis com Felanitx, Petra i Palma.

Les necessitats productives, fruit del constant augment de la demanda d’aquells anys, aconsellaren, a l’any 1987, el trasllat de tot el procés de producció als tallers que havien construït al Polígon Industrial de Manacor on disposarien de més espai per, a mesura que ho requerien les necessitats, implantar nova maquinària –sempre de manera autàrquica- per tal d’incrementar el ritme de producció. Dins aquest capítol cal esmentar l’aportació de la seva experiència i la seva tècnica en aquest camp en la construcció de maquinària per altres fàbriques.

Pel que fa a les primeres matèries necessàries, des d’un principi foren adquirides dins el mercat nacional i concretament el vidre emprat (opalina,no transparent) ho obtenien de la firma Balaguer de Palma.

La seva clientela, que en un primer moment estava formada per compradors locals, va anar incorporant alguns majoristes a nivell nacional fins que a l’any 1986 començaren a introduir-se dins els mercats internacionals. L’exportació iniciada aquell any va anar assolint xifres cada vegada més importants dins el capítol de vendes fins arribar a l’any 2000 quan hi destinaven el 80% de la producció total. La nòmina de països compradors, per ordre decreixent, l’encapçalava el Regne Unit -on s’introduïren ocupant el segment fins aleshores dominat pels japonesos- Corea, Colòmbia, Estats Units d’Amèrica, França i Itàlia.

La línia de vendes -els primers anys només de perla per posteriorment passar a complementar-se amb la incorporació de la bijuteria- sempre fou ascendent fins a trencar-se radicalment a partir de l’11 de setembre de 2001. Una vegada superats els efectes d’aquella crisi, quan intentaren entrar novament dins els mercats internacionals, se’n temeren que el seu espai havia estat absorbit per altres marques, cosa que va provocar una forta contracció de les vendes, fet que unit a la impossibilitat d’un relleu generacional de la propietat, propicià l’inici d’un procés que conduiria a la desaparició de l’empresa un quart de segle després de la seva fundació.

MADREPERLA, S.A.

Es tracta d’una altra empresa sorgida arrel de la gran expansió del mercat de la perla artificial en el quinquenni 1983-1987. Fundada el febrer de 1985 per sis socis, una part dels quals provenien dels tallers de Majorica on havien assolit els coneixements de mecànica i del procés d’elaboració necessaris per engegar la producció amb garanties, decidits a embarcar-se en el negoci perler.

Pel que fa a les instal·lacions, muntades a uns locals ubicats al carrer Murillo, s’anaren ampliant a mesura que ho aconsellaven les necessitats del procés, basat en els primers moments exclusivament en la fabricació de nuclis de perla elaborats a partir del vidre opalina que compraven a la casa Balaguer mentre la resta de les primeres matèries, com l’essència d’orient, l’obtenien de la companyia nord-americana Mearl Corporation (la mateixa societat que des de dècades pretèrites servia el producte a Majorica).

 

Una de les entrades a la seu de Madreperla, constituida l’any 1985

 

Tota la maquinària necessària per cobrir íntegrament el procés productiu, des del primer moment, va ser creada per ells mateixos i les successives ampliacions i modificacions que s’anaren incorporant sempre sortiren dels seus propis tallers i gràcies als coneixements dels socis.

Els primers anys la nòmina de personal estava formada per 9 treballadors (8 dones i 1 home) als quals s’afegiren una trentena llarga de dones, totes elles de Manacor, encarregades de realitzar a escarada als seus domicilis treballs auxiliars com omplir regletes, enfilar i fer nusos. A començament del segle XXI aquesta empresa ocupava 33 obrers (24 dones i 9 homes) dins els seus tallers alhora que donaven treball a domicili a unes 60/70 persones, tot i que en moments puntuals de màxima producció arribaren a tenir-ne més de cent seixanta.

En aquells moments la producció es basava en la perla -de la qual disposaven de dues qualitats (irisada i sense irisar) tot i que s’havien anat incorporant articles de bijuteria i altres complements amb l’objectiu de diversificar al màxim l’oferta per tal d’adaptar-se a les tendències canviants de la moda i a les necessitats del mercat, la qual cosa els obligava a acudir a la majoria de les principals fires del sector  celebrades arreu del món. També treballaven amb pedres semiprecioses (jade, turmalina, quars, lapislàtzuli, turqueses, etc.) i perles barroques de diversos colors, la majoria importades de la República Popular Xina on anaren cercant primeres matèries amb l’objectiu d’abaratir costos i acabaren per instal·lar-hi (1998) una oficina coordinadora que controlava les diverses fàbriques xineses que els serveixen nuclis en exclusiva.El nivell màxim de producció l’assoliren la temporada 1992/1993 quan arribaren als 5.000 fils diaris de perla de 8mm (a 50 perles per fil = 250.000 perles per dia).

La cartera de clients, en un principi reduïda a l’àmbit nacional, va anar desviant-se cap a l’exportació a partir de l’any 1987 a mesura que ho aconsellava la saturació del mercat interior, de manera que a la primera dècada de l’actual centúria, del percentatge total de vendes el 20% es destina al mercat nacional i el 80% restant quedava reservat a l’exportació, capítol en el que França, primer destí de les seves exportacions, continuava al capdavant del total de vendes, seguida en importància per altres països europeus com Regne Unit, Bèlgica, Alemanya, Grècia i Itàlia. Completaven la nòmina Canadà, els Estats Units d’Amèrica, Corea, Aràbia Saudí, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela, Argentina i Xile.

Per concloure el serial perler, vull fer constar el meu agraïment a totes les persones que, en el seu dia, m’oferiren el seu suport i el seu coneixement per a l’elaboració de la meva tesi doctoral dedicada a la indústria perlera local, reconeixement que avui faig extensiu a Onofre Pol Martí, Pere Sureda Jaume, Sebastià Mascaró i Miquel Estrany Sansó per les informacions que me facilitaren el seu dia, essencials per completar les dades oficials i que permeteren ampliar el coneixement de les seves empreses.

Les primeres passes i les primeres treballadores de Perlas Orquídea

‘Les Perles Grans’: el paradigma de la indústria manacorina

Print Friendly, PDF & Email