Així és ara el Cine Goya, 20 anys després de tancar

Entram dins un dels cinemes més emblemàtics de la ciutat, un espai màgic on generacions de manacorins descobriren històries i móns que enguany, fa ja dues dècades que s’acabaren

 

La memòria té una enorme capacitat gomosa. Tanta, que com un elàstic que es va tensant poc a poc, pot sortir disparada del passat cap el present amb sorprenent facilitat. Se sol dir que un sempre torna als llocs on va estimar la vida… encara que moltes vegades la nostàlgia també recordi coses que no tenen perquè ajustar-se necessàriament a la realitat. Ara fa dues dècades (vint anys no són res, que cantava Gardel) que el Cine Goya de Manacor va tancar portes i reixes i va obrir una travessia del desert que encara no du punt d’acabar.

 

 

La història de l’immoble número 22 del carrer Pare Andreu Fernàndez, és la d’un cinema de barri enforinyat entre carrers i sense aparcaments avinents. Era per anar-hi a peu. La d’un bar amb barra folrada de fusta, de preus en pessetes, futbolins que ja no hi són i escales per amunt. Escalons que gairebé simbòlicament, podien transportar-te des del nivell terrestre fins a un món canviant i oníric de personatges i trames en moviment, compartides a un pati de butaques que de petit semblava immens.

Encara ara, solitari com ell totsol, el Goya fa (quasi) la mateixa olor. No la de l’oli del blat de moro explotant en crispetes, però sí la d’aquella mescla entre guix, tarima i moqueta que s’esfumava durant els segons que passaven entre que s’apagaven els llums i començava la sessió. Ara, com dèiem, l’edifici només s’assembla a ell mateix… i poques coses funcionen. Com a transparències davant els ulls, un mira amb les pupiles del passat i per ‘veure’ coses que tammateix ja no hi són.

 

 

Ni Robert, ni Meryl, ni Penélope, ni Clint, ni Quentin. Ni la cartellera ni la taquillera. Ni Alien, Superman, Apocalypse Now ni la darrera de Woody Allen. Ni les nits de terror, ni les de cinema independent de qualque dimecres o dijous horabaixa. Ni Leaving Las Vegas, ni Four Rooms, ni Titanics ni Lolitas. Només silenci. Capses i falsos sostres vinguts avall per la humitat. La tristor del canvi de mil·leni estampada a una façana que, per no cridar l’atenció, ja ni conserva el seu rètol.

El primer fotograma projectat al Cine Goya com a tal (abans l’edifici havia servit com a hospici i hospital, entre d’altres coses) fou el 6 de desembre de 1957, amb un programa doble que va incloure ¡Huk!, grito de la muerte i Fuego Verde; ambdues projectades òbviament en cel·luloide, dividit en llaunes de deu minuts que s’havien de juntar o bé anar canviant (és per això que fins que no es va digitalitzar, a les pel·lícules més llargues hi solia haver un descans, perquè estaven físicament en troços separats). Mentre que la darrera va ser Oriente es Oriente, el 31 d’octubre de 2000, 43 anys després.

 

 

 

Amb tot això, quin ha de ser el guió a partir d’ara? el de la reobertura o el de la reconversió?. La caiguda o la redempció municipal?. Cara i creu d’una moneda que encara roda. El Goya fa anys que està a la venda, sobrevivint a l’espera que algú es decideixi a reescriure el passat i tornar al futur com Marty McFly. Però a Manacor no circula cap Delorean ni és precisament una ciutat molt donada als miracles… així i tot, per qualque cosa es va inventar el cinema, no és així?.

Així era el Teatre Principal de Manacor per dins

Print Friendly, PDF & Email