Manacor i les restes d’un llac prehistòric de fa 12 milions d’anys

A la rotonda de la variant de Conies es poden veure capes i restes fòssil del que fou la gran llacuna del Pla de Mallorca

 

A la primera rotonda de la variant de Conies, just darrere de l’Hospital de Manacor, hi ha una història (o un prehistòria) per contar. Precisament, les obres per fer la infraestructura fa uns anys, van deixar a la vista restes fòssils de la llacuna que separava, fa dotze milions d’anys, la Serra de Tramuntana de les elevacions del Llevant de Mallorca. El projecte va ‘descobrir’ una nombrosa sèrie de capes de sediments plens de fòssils i misteris.

“És una cosa única, un testimoni espectacular de la nostra prehistòria, de quan Mallorca va acabar de ‘plegar-se’, que no es pot comprovar amb tanta claredat en cap altre punt de l’illa”, recorda el geòleg Guillem Mas, que amb el seu company Joan Martorell feren fan uns anys un estudi de camp de la descoberta.

Representació del llac que hi hagué, fa milions d’anys enmig de l’illa

 

L’actual disposició geogràfica i geològica de Mallorca, amb la línia muntanyosa de Tramuntana a l’oest i les petites serres de Llevant en el seu costat oposat, és conseqüència directa del xoc prehistòric entre les plaques tectòniques Eurasiática (des del nord-oest) i Africana (de sud-est) , durant el Miocè inferior i mitjà, cosa que va propiciar originar que a la part central que avui coneixem com la comarca del Pla, s’originés un gran llac habitat per petits testimonis (avui fòssils) que poden ajudar a refer l’evolució orogènica de l’illa .

L’illa com la coneixem

A poc a poc i amb la distensió de les plaques, capes sedimentàries van anar omplint aquest espai i van anar aflorant les conques en què es divideix l’illa: la de Palma, la d’Inca-sa Pobla i la de Campos, a més l’anomenada cubeta de Manacor. A la fi, les dues parts es van unir fa aproximadament deu milions d’anys.

 

 

L’aflorament de Manacor, d’edat Serravaliana, demostra un contacta estructural entre dues unitats sedimentàries denominades Marges de Pina (la inferior) i Calcàries de Sa Verdera (la superior), clarament visibles des de la carretera. “El cultiu de les terres per una banda, i el fet que moltes siguin argiloses de l’altra, fan que no sigui fàcil d’estudiar”, apunta Mas.

En plena rotonda, i davant el desconeixement general, són evidents la perfecta laminació paral·lela que caracteritza la unitat calcària de Sa Verdera, on s’han trobat restes de carbó i de gasteròpodes pulmonats, petits fòssils marins, sobretot caragols. A sota, a la unitat dels Margues de Pina, s’han trobat restes de guixos lenticulars i trossos de sílex.

La troballa, situada als terrenys de Sa Tafal, obre també un ampli potencial per al seu ús social i didàctic: “Seria molt positiu que la gent percebés el seu valor real i no el veiés només com un tros de terra i roques”, desitgen els investigadors. Martorell i Mas creuen que l’idoni seria que els alumnes mallorquins poguessin estudiar en els seus llibres de text, s’organitzaran excursions divulgatives i s’instal·lessin panells informatius. “Té una fàcil accessibilitat, els estrats són apreciables a simple vista i hi ha molta diversitat geològica”.

Fa pocs anys a les Jornades d’Estudis Locals de Manacor, Mas i Martorell, van alertar ja de la vulnerabilitat davant “les amenaces antròpiques i naturals” que pateixen les capes de l’antic llac prehistòric, i la “absència de protecció i la fàcil accessibilitat “. De fet, la troballa només queda separat de la rotonda per un simple barana i una cuneta d’uns 30 centímetres.

Print Friendly, PDF & Email