Werner Brill es retira com a cap del Servei de Traumatologia de l’Hospital de Manacor, del que va ser un dels pioners l’any 1997. Nat a València d’origen alemany, a partir d’ara passarà consulta privada al Laser Clínic el que li deixarà més temps per recuperar el contacte amb la mar i els amics.
-Quins records guardarà del seu pas per l’Hospital de Manacor?
Curiosament en guardo molts. Sobretot dels inicis de l’Hospital els recordo com si fossin ahir. Aquests 23 anys han passat volant… recordo perfectament la difícil però excitant arrencada d’abans de la seva inauguració oficial, el 28 d’abril 1997. Les inacabables sessions de selecció de personal, la tasca gens fàcil d’aconseguir fitxar un equip de traumatòlegs que es volguessin aventurar en el projecte de l’Hospital a Manacor (la majoria no sabien ni tan sols situar la ciutat al mapa), la compra de tot tipus d’estris pel quiròfan… Com a anècdota li diré que em vaig trobar un instrumental quirúrgic bàsic que algú havia comprat; entre altres coses innecessàries i obsoletes havien adquirit sis ganivets d’amputació, més dignes de l’època dels nostres avis. En conservo encara un a casa per tallar embotits. També els retocs últims a planta per adequar una sala de guixos que no estava prevista en els plànols inicials, estructuració específica de les consultes de traumatologia i una infinitat de feina que en les primeres setmanes vàrem dur a terme quatre traumatòlegs i jo, treballant tots els dies fins ben entrada la nit. Però va ser emocionant i ens ho vam passar molt bé. Aquests records queden gravats per haver-los viscut tan intensament, molt més que els que pertanyen a l’època posterior on el servei ja anava rodat.
-Com va arribar a Manacor?
Tot i que el meu nom i cognoms són alemanys, atès que els meus pares ho són, jo vaig néixer a València. Vaig estudiar medicina a la Universitat de Barcelona, però vaig aprofitar el meu bilingüisme per especialitzar-me a Alemanya. L’any 91 em van oferir la possibilidad de treballar en qualitat de Cap de Secció a l’Hospital Universitari del Mar a Barcelona, que va ser elegit hospital olímpic per a l’any 1992, de manera que vaig tenir el privilegi de poder contribuir a la necessària remodelació de l’hospital per adequar-lo a l’assistència dels atletes, a més d’aprofitar per emprendre una profunda reforma d’un hospital en aquells temps arquitectònicament obsolet. Aquesta època del 91 i 92 van ser tan enriquidora, que en el moment que la meva cunyada (que és mallorquina) em va enviar la publicació d’ofertes de treball per també posar en marxa un Hospital encara no del tot acabat, no vaig dubtar a enviar el meu currículum. Després de passar un tribunal de selecció vaig ser elegit en qualitat de Cap de Servei per organitzar el Departament de l’Aparell Locomotor, que incloïa Rehabilitació i Reumatologia. Indubtablement al principi l’adaptació no va ser fàcil, trobava a faltar l’Hospital Universitari del Mar i la ciutat de Barcelona. Només tenia 43 anys, era jove amb infinitat d’inquietuds científiques, quirúrgiques, de docència i culturals; i personalment trobava a faltar als meus pares que residien a Barcelona i a tots els meus amics. Però aviat vaig saber descobrir els avantatges de viure a Mallorca. Em vaig instal·lar a Porto Colom i vaig poder gaudir del meu amor pel mar. A més vaig conèixer la meva dona, el que definitivament va suposar el desig de quedar-me a Mallorca.
-De quina manera ha viscut vostè la crisi sanitària de l’Covid 19?
A tots els meus pacients, que ja me demanaven si me jubilaria enguany, els tranquil·litzava assegurant-los que seguiria treballant un any més fins el 2021. Però al març, veient el caos originat pel Coranavirus, operant tan sols les urgències, amb les consultes reduïdes a un mínim per haver de mantenir les distàncies, les plantes ocupades amb malalts Covid 19, les consultes per via telefònica i un llarg etcètera, va suposar per a mi un veritable trauma psicològic. Als meus 65 anys, ja no tinc, ni vull, adaptar-me a aquesta nova forma de fer medicina, encara més impersonal i freda.
-Quin tipus d’intervencions són les més comuns en Traumatologia?
En traumatologia tenim fonamentalment les cirurgies d’urgències i les cirurgies programades. En les primeres les més freqüents són les fractures de maluc en persones majors i les fractures de l’avantbraç i de l’espatlla. En la cirurgia programada les més demandades són la cirurgia protèsica de maluc i de genoll.
-A l’estiu suposo que es multipliquen els casos…
Sí, normalment a l’estiu realitzam moltes més intervencions d’urgència. A l’hivern predominen les cirurgies programades. Però aquest estiu serà diferent, donada la disminució de turistes. Esper que es podran realitzar més cirurgies programades i així intentar recuperar els mesos perduts per la Covid.
-Són temps complicats per a la medicina o són temps de reconeixement?
Són temps molt complicats. La medicina haurà de canviar per poder garantir una seguretat als nostres pacients i per no contagiar-se del maleït virus. Però això farà, com ja he esmentat, que les distàncies entre metge i pacient augmentin en tots els sentits. Haver de ‘visitar’ el pacient per via telemàtica o amb mascareta sense poder veure-li la cara, passar-te el temps teclejant a l’ordinador i no poder prestar l’atenció que es mereix el pacient…, són temps difícils i em temo que ja no tornarem a viure la medicina com era fa escassament cinc mesos.
-A que dedicarà ara el seu temps?
Seguiré exercint la meva especialitat a la meva consulta privada al Centre COT Manacor de Laser Clínic. Però a més, com ja li he dit m’encanta la mar, tinc una barqueta a Portocolom que em dóna moltes satisfaccions. A més visc al camp i gaudeixo de la feina d’agricultor. Esper també poder dedicar més temps a la meva filla que viu a Barcelona, i vull intentar recuperar a molts amics que he anat abandonant a causa de la feina que m’ha absorbit tant tots aquests anys.
