El Cine Novedades, 75 anys de l’obertura de l’única sala de Porto Cristo

L’any 1945, (encara que hi ha fonts que diuen que va ser el 1946), va obrir les seves portes l’únic cinema estable que ha tingut Porto Cristo. Es deia Novedades i va estar situat al carrer Pinzones número 23. Fou iniciativa de Miquel Ballester Miquel que va implicar en l’aventura a tres dels seus cinc germans: Nofre, Margalida i Catalina (Maria i Antònia van quedar al marge del negoci encara que aquesta darrera va regentar el bar del cinema).

Es va instal·lar a un solar donat per la seva mare, i amb els diners de la venda d’una finca aportada pel seu pare, van poder adquirir el seu primer projector.

Durant el primer any, el Novedades va ser un cinema a l’aire lliure, amb solera de formigó sense pendent. Els únics elements coberts eren la pantalla de tela i la taquilla. Les cadires eren de boga (bova en mallorquí), i no estaven fixes a terra.

Al poc temps el cinema ja es va cubrir amb uralita plana, donada per la família propietària de Can Blau. La uralita, però suposava que a l’estiu fes calor, l’acústica fos dolenta i quan plovia hi hagués goteres, encara que en no estar fixes les cadires, la gent podia moure-les i evitar coincidir amb una d’elles.

A l’hivern era freqüent trobar espectadors duent els seus propis brasers de caliu per no passar fred. Aviat les cadires de boga van ser substituïdes per butaques de fusta ja fixes. L’aforament era d’unes dues-centes cinquanta localitats aproximadament.

Es feien funcions els dissabtes nit i els diumenges horabaixa i nit durant tot l’any. També hi solia haver projeccions els festius, vigílies i alguns dilluns; i en segons quines èpoques, també els divendres. Es projectaven dues pel·lícules, el Nodo, que era obligatori, i tràilers de pròximes estrenes.

Al principi només tenien un projector, el que suposava que a la fi de cada bobina (una pel·lícula de durada standart en podia tenir entre cinc i sis) havien d’aturar la projecció per fer el canvi de rotllo. Per no haver de interrompre tantes vegades la pel·lícula, van idear un sistema que els permetia ajuntar dos o tres rotllos en una sola bobina, el que suposava reduir gairebé la meitat dels talls.

A més de cinema, en el seu escenari també es van escenificar obres teatrals de petit format, i fins i tot es va arribar a representar la popular obra de Rubí i Servera Ai Quaquin que has vengut de prim!.

Amb el temps el Novedades va anar millorant. Es va instal·lar un terra de fusta amb rampa, es van canviar les velles butaques de fusta per unes altres, també de fusta, procedents de cinema Oriental de Palma, es va comprar un nou projector que procedia de cinema de Pina que, complementat amb l’altre, ja evitava haver d’aturar la projecció de la pel·lícula, es va posar uralita nova amb sostre de xapa, s’enlluiren les parets, es va millorar el so, instal·lar una pantalla format scope, etc.

Anualment se solien exhibir més d’un centenar de pel·lícules, part d’elles fins i tot abans que es projectessin als cinemes de Manacor.

L’AFFAIRE ‘AEROPUERTO’

Segons Antoni Amer, el marit d’una de les copropietàries del cinema i qui va ser un dels seus projeccionistes durant anys, Aeropuerto va ser una de les pel·lícules de més èxit de totes les que es van projectar al llarg dels 30 anys d’existència del Novedades. “Però amb aquest èxit, ens diu Amer-, ens va crear un problema amb la Sala Imperial de Manacor.

Comencem pel principi: Aeropuerto era una de les pel·lícules més esperades d’aquells anys (estam ja a principis dels setanta). S’havia convertit en un gran èxit a tot el món i, per tant, les exigències de les distribuïdores eren molt elevades. la Sala Imperial era l’encarregada de projectar totes les pel·lícules Universal a Manacor, però en ser tan altes les pretensions econòmiques, no hi va haver acord.

“La Sala Imperial va amenaçar que si no li donaven Aeropuerto, cap altra pel·lícula Universal es tornaria a projectar a Manacor. Les negociacions van quedar trencades i aquí és quan entram nosaltres. La Universal ens ofereix la pel·lícula perquè la projectéssim ‘pontejant’ Manacor. Acceptàrem i vam arribar a un acord”.

“Crec que la pel·lícula ens va costar 4.500 pessetes, una autèntica fortuna si tenim en compte que en aquells anys d’una pel·lícula de nivell mitjà en solíem pagar entre 800 i 1.200 pessetes. Òbviament l’èxit va ser gran, com gran va ser el malestar de la Sala Imperial que va veure com una de les seves pel·lícules més esperades no la va poder projectar”, recordava Amer.

La pel·lícula que va complementar amb El alegre mundo de Lauren i Hardy. Malgrat tota la polèmica, anys més tard la cinta es va arribar a projectar a la Sala Imperial, el 15 de març de 1976.

BERLANGA HI PROJECTÀ TROÇOS DE ‘EL VERDUGO’

Al llarg dels seus 30 anys d’existència, van ser milers les pel·lícules que es van projectar al Novedades, amb títols com Marnie, la ladrona, El último cuplé, Escuela de Sirenas, Ben Hur, 55 días en Pequín, El bueno, el feo y el malo, Por un puñado de dólares, Blancanieves y los siete enanitos, Escalofrío en la noche, Los diez mandamientos i un llarg etc.

“No me’n recordo, en canvi, – segueix dient Amer-, si arribàrem a exhibir El verdugo o no, el que si m’enrecord és que part de l’equip de la pel·lícula, suposo amb el seu director al capdavant, Luis García Berlanga, van projectar a porta tancada fragments de la pel·lícula que s’anava filmant a Mallorca, per comprovar si havien quedat bé o no. Tampoc recordo si vàrem arribar a projectar Una droga llamada Helen, que es va rodar a l’octubre de 1969 a Porto Cristo”.

ELS MILLORS ANYS, LA DECADÈNCIA I EL PUNT FINAL

Els seixanta va ser la millor etapa del Novedades. Concretament de finals dels anys cinquanta a finals dels seixanta. Després es va anar apagant fins a tancar les seves portes al 31 de desembre de 1975 (els darrers mesos ja només projectaven una pel·lícula). Lluny quedava aquell agost dels seixanta amb funció diària.

El canvi de costums de la societat, la popularització de el cotxe i la televisió van provocar la mort de moltíssims cinemes a tot el món, i el Novedades de Porto Cristo no va ser una excepció. De res va servir que cinc o sis anys abans del seu tancament compressin dos projectors completament nous, que millorares considerablement la imatge.

Quan va tancar, aquests projectors van ser venuts per 100.000 pessetes a un cinema de Pollença, i les ja deteriorades butaques de fusta que procedien de cinema Oriental de Palma, i que van ser espectadores mudes de tantes i tantes pel·lícules, van ser desballestades i convertides en llenya.

El 31 de desembre de 1975, 41 dies després de la mort del general Franco, acabava l’etapa de l’únic cinema estable que ha tingut Porto Cristo en tota la seva història. Possiblement la seva última pel·lícula va ser Los hermanos Karamazov, una superproducció americana de 1958, (era una reposició), dirigida per Richard Brooks i protagonitzada per Yul Brynner i Maria Schell. El film estava basat en una novel·la del rus Fedor Dostoievski.