Fa tres dècades que el projecte del Passeig Ferrocarril es va fer realitat. Palmeres i carril bici.
El passeig del Ferrocarril (com sòl succeïr amb les coses noves), va passar de no ser digne per un projecte de ciutat a trasformar-se en un eix per on tothom volia caminar, circular, anar en bici, córrer per fer baixar el temut ‘colesterol’. D’això, maldament no ho sembli (o sí) ja en fa trenta anys. Tres dècades de palmeres i un carril bici per enmig que no era altra cosa que les antigues vies del tren cap a Artà, una mica asfaltades per si en qualque moment s’havien de tornar a alçar.
A finals dels anys vuitanta allò era un gran descampat, una avinguda falsa on quasi no hi circulaven cotxes i el fang i els bassiots formaven una estampa més semblant a una ciutat en guerra que a la capital que Manacor aspirava a ser del Llevant mallorquí. Una via morta on els nins jugaven esquivant clapes de fems entre el poble i Santa Catalina.
Al 1986 es fa un primer intent per solucionar-ho, però el batle en aquell temps, Gabriel Homar (PP), resol a una comissió de govern, deixat l’expedient d’urbanització del passeig en pausa. Ja dins el gener de 1987 i davant les continuades queixes dels veïnats, el mateix Ajuntament per unanimitat aprova el plec de condicions per començar a construïr dos trams: un primer des de la plaça Ebanista fins a Via Alemanya, i un altre de prolongació fins el carrer doctor Fleming; amb un pressupost de 12,3 milions de pessetes. La cosa torna a quedar congelada per la negativa dels veïnats a pagar contribucions especials.
Finalment el 7 de juny de 1988, el consistori aprova en ple ordinari l’avantprojecte del Passeig Ferrocarril, en tres fases: des de la carretera de Porto Cristo fins a la plaça Madrid, una segona fins a la plaça Abeurador, i una tercera fase fins a la plaça Ebanista. La premsa local destaca que “les obres permetran la creació d’una via per a bicicletes i per practicar el footing. Les calçades tindran 6,5 metres d’amplada i les voravies seran de 3 metres”.
Dos anys després, al 1990, es comença a planificar damunt l’espai com serà el gran passeig i es decideix que es sembraran palmeres a ambdós costats del carril bici. Però encara s’haurà d’esperar fins a l’agost de 1992 perquè hi entrin les màquines. L’empresa adjudicatària de les tres fases, comença per l’avinguda des Parc, amb un pressupost aproximat de 150 milions. Primer s’enterren les canonades i es col·loquen les voreres. El tram tendrà tres rotondes i un jardí central que dividirà els dos sentits de la circulació. A manca de petits detalls de jardineria, la primera fase acaba pel gener de 1993.
Tot i que l’arrancada va parèixer definitiva, la “manca de pressupost” va fer que no s’instalés el sistema de canonades del darrer tram. La conseqüència va ser que pel desembre de 1994 l’Ajuntament decidís invertir 61 milions de pessetes més per arreglar i acabar amb els problemes que havien causat les recents inundacions. Es col·locaren canonades de 1,10 metres de diàmetre des de la plaça Reis Catòlics fins arribar al torrent a l’altura de la carretera de Palma.