L’enyorada vorera marina de Perlas Manacor

Inaugurada l’any 1961, fou un dels emblemes de la plaça del Palau fins que incomprensiblement fou destruïda el 1998

Un dels darrers errors patrimonials perpetrats a Manacor (i no són precisament pocs durant la seva història recent) va ser la destrucció, aviat i a les fosques, d’una de les mostres artístiques més emblemàtiques del centre de la ciutat. L’any 1998 l’Ajuntament eliminava la coneguda vorera de Perlas Manacor, o la recreació en marbres de colors, del fons marí amb peixos amb llinatges, algues, corals i fins i tot un animal parlant per telèfon. No hi ha cap adult d’una certa edat que no recordi haver-hi passejat, haver quedat sorprès, meravellat per aquella voravia ampla i original.

L’esbós primigeni, obra d’Antoni Pocoví, no va acabar de convèncer el responsable de les Perles en aquells moments, don Manuel Morales. Es volia un dibuix que simbolitzés el fons de la mar, allà on les perles neixessin de les ostres, per així atreure compradors cap a les tendes que hi havia just davant (maldament els collars i les joies de Perlas Manacor fossin artificials). Per Morales la idea de Pocoví era massa simple, poc ‘lluïda’.

La data d’elaboració, el 1961, tant es podia llegir cap per amunt com cap per avall

Per això va cridar a Tòfol Pastor ‘Pífol’, un notable dibuixant que havia fet nombrosos dissenys de mobles per a catàlegs en la seva època de fuster. Ell va ser qui va acabar d’arrodonir-ho tot. Va afegir els peixos, alguns amb el nom del propietari del portal que quedava al davant, d’altres amb referències als comerços propers, com Telefònica. Era l’any 1961. “Ho record perfectament perquè vaig dissenyar la data de tal manera que es pogués llegir tant d’una banda com de l’altra, cap per amunt o cap per avall”, explica Pífol.

“Jo feia feina a las Perlas i Morales em va dir: “Pífol hazme un plano”. En aquell temps se pot dir feia de delineant sense ser-ho”. “Morales va comprar molts de bocins espenyats de plaques de marbre. Primer vaig fer el dibuix i assenyava damunt la ‘acera’… aquí marbres vermells pels corals i allà obscurs per la mar gran. Ell hi volia molts de peixos. Tallaven les tires de marbre allà mateix al sótan. En total, uns 50 metres de longitud per una obra post-modernista que feia mirera.

Ara fa escassent vint anys que va desaparèixer. Fou en temps de la batlia de Catalina Sureda (PP), i precisament amb Pífol ocupant una regidoria municipal. Era temps del Pla Mirall i de la peatonalització del centre. Corria el rumor que l’Ajuntament volia llevar-la per fer-ne una de normal aprofitant per posar noves canalitzacions d’aigua i llum. Pífol va demanar què n’hi havia de cert en tot allò… la resposta fou que si finalment se llevava, es conservarien troços per ornamentar els voltants del que ara és l’olivera davant la parròquia de Els Dolors.

La vorera va ser eliminada en temps de Catalina Sureda com a batlessa

Però arribats a aquest punt va venir l’excusa perfecta: va córrer el rumor, infundat o no, que més d’un veïnat havia patinat i caigut passant per la vorera marina, que en qüestió de dies va passar a ser molt perillosa amb la pluja o amb la simple rovada del dematí. Uns arguments no massa sòlids a jutjar d’així com es va espenyar. “Va ser de nit i en tan sols unes quantes hores“, el que també vol dir que no miraren massa prim a l’hora de conservar res sencer. Durant molt de temps, i encara ara, n’hi ha que diuen que han vist alguna pedra o un peix de Perlas Manacor devora alguna piscina o a qualque xalet de la zona de Son Macià.

Però, per què es va poder fer una cosa així? Per què a punt d’entrar al segle XXI la vorera encara no estava protegida dins el catàleg de Patrimoni municipal?. “Record que vàrem treure fotografies d’una serie d’elements perquè poguessin arribar a protegir-se, i segurament el fons marí estava entre ells”, creu recordar l’actual responsable de la xarxa de biblioteques de Manacor, Antoni Ferrer.

“N’hi havia una serie de diapositives fetes i probablement un informe, però és cert que en aquells moments els tècnics d’Urbanisme de l’Ajuntament no estaven gens acostumats a incloure dins el catàleg patrimonial, alguna cosa que no fossin immobles, edificis…” reconeix. O sigui que per estrany que ara sembli, no hi va haver cap impediment tècnic perquè la vorera s’eliminés. Un dia abans, recorda Pífol, un setmanari local li va fer la darrera fotografia devora la seva obra enyorada.