Quin barri és més antic, Fartàritx o es Barracar?

L’historiador Sebastià Sansó Barceló aclareix una de les preguntes urbanístiques manacorines més habituals

Vet ací una qüestió que ha suscitat algunes controvèrsies dins la societat manacorina de diverses èpoques. Per això, avui hem pensat oferir algunes dades que ens permetin establir certament quin dels dos ravals fou el primer en incorporar-se al tramat urbà de Manacor.

Primerament hem de deixar clar que cap dels dos tenen el privilegi de ser el més antic, donat que aquesta deferència correspon a s’Antigor, el qual gairebé mai no hem vist nomenat com a raval i si com a lloc o, inclús, districte. La base d’aquesta afirmació la tenim, per exemple, en una cita anterior a segle XVI, sobre la propietat de Bartomeu Genovart a un lloc antigament dit Lantigor (sic), topònim del qual encara desconeixem l’origen però que podria estar relacionat amb els Clapers que apareixen citats al cadastre de 1649 dins les propietats del Convent: “una peça de terra en els Clapes junt anel Convent”.  

Del mateix període és la venda, per part de Guillem Llobet al notari Miquel Domenge, d’una sort al mateix lloc confrontant amb via pública a Llodrà, cases i cairons de pobladors i torrent, cita que ens fa pensar en l’existència d’escassos habitatges entre trasts i cairons (trossos de terra no gaire extensos situats prop d’un poble).

D’aquells moments és la cita que tenim documentada de la casa que el felanitxer Antoni Sala tenia al camí públic dit del Antigor (abans propietat de Vador Riera) a veïnat de les de Joan Riera i de Joan Gelabert. A la placeta de s’Antigor, prop de les cases del cirurgià mosson Antoni Pasturano, els anys que tancaven el segle, ja lluïa la creu devora el pou i, segurament uns abeuradors per a les bísties que rodaven per aquells camins.

Establerta la prevalència de s’Antigor, a la vista de les dades que proposam, hem de convenir que l’àrea fartaritxola fou urbanitzada abans que la contrada barracanera.

Val a dir que el lloc de Fartàritx s’anà formant a la banda del migjorn de la vila, ocupant ambdues ribes del torrent, fins a completar les dotze illes llistades als Estims de 1685, set de les quals ocupaven l’extrem més oriental, limitades pel torrent, pel camí de la Torre del Pare Hug o dels Enagistes, les terres del mateix titular, el camí que arribava des de Felanitx i les terres de la Torre del canonge Domenge.

Les altres cinc, de les quals no farem menció en aquest treball, traspassaven el torrent i s’ajuntaven al nucli central de la vila formant els carrers Nou, d’en Rei i d’en Garriga, i una part del carrer de n’Olesa, la qual cosa ens fa pensar -juntament amb la cita ocasional del torrrent com de Fartàritx- que el raval s’estenia fins al carrer de n’Olesa, arribant fins i tot al carrer del Pou Fondo.

L’anàlisi de les fonts consultades ens indica que, tot i la probable existència d’una sèrie de cases disseminades on després s’estendria el raval fartaritxol, serà al segle XVI quan es comença a documentar la xarxa viària de la zona, probablement formada per immobles establits sobre peces de terra propietat d’habitants del nucli central.

Abans d’entrar en el segle XVI, sota la denominació de “dito loco Fartaritx”, trobam una casa de Cosme Vaquer, abans propietat de Joan Sardà, la casa i cairó de terra de Joan Cantallops i una sort a nom de Martí Bauçà. També se cita el camí de Fartarig, conegut com via pública dita de Falanig o via pública a Felanitx (possiblement l’actual carrer de la Creu), el molí de vent, amb casa i cairó de terra que posseïen els hereus de Mateu Morey, adquirit per la seva mare Joana, filla de l’artanenc Pere Jordi al magnífic Arnau Sureda, el 8 d’agost de 1544.

Nogensmenys, un dels primers indicis de la formació d’una illa de cases dins aquest raval, seria una anotació de 1506 per la qual sabem que Martí Gil, Joan Jaume, Miquel Jaume i el teixidor Mateu Servera Malle, tenien casa a l’illeta que s’anava formant al costat del pont gros sobre el torrent, just a la vora del camí que arribava de la mar i de la torre dels Nunis.

Als llistats dels agermanats manacorins processats per ser addictes a la revolta de 1521 figura Antoni Martí de Fartàritx, de 30 anys, acusat de ser “molt desmandat y nafrat a la Pobla en favor den Colom, prest al batle malalt y encare sta perdut que may es ben gorit ni es bo a res, sa muller acapta y ell també que no tenen res”.

A finals del segle XVI la nòmina de veïns s’havia ampliat amb el teixidor de llana Joan Gil, Antoni Gomila Margoy i Joan Vicens, Bernadí Bauçà, el doctor Sebastià [Rosselló] Fee i el sastre de Cap de la Pedra Bartomeu Salort. Aquesta illa, amb el temps es convertiria en l’illa de Bartomeu Gomila Xic i després de la vídua de Martí Gil Capità (1685).

Una font cabdal per a l’estudi de l’evolució de Manacor són els Estims de 1685, l’anàlisi dels quals ens permet obtenir una sèrie de dades interessants pel que fa a l’evolució del raval, aleshores format per set illes, ocupades per cent cinquanta-quatre immobles -entre cases, corrals, trasts i cairons, incloent més d’una dotzena de molins de vent- amb una extensió total urbanitzada de més de trenta-quatre mil metres quadrats i un valor total estimat en tretze mil nou-centes noranta lliures mallorquines.

Per una millor comprensió detallam les illes que formaven la banda del raval situada a la part esquerra del torrent:

• Illa de Bartomeu Homar Viudo
• Illa de Miquel Mestre
• Illa de Bartomeu Rosselló Figuera
• Illa de Bartomeu Artigues, paraire
• Illa del senyor Mas de la Marina, abans de Joaquim Gomila
• Illa de Martí Gil Capità, abans dels hereus de Bartomeu Vallcanera
• Illa de la vidua de Martí Mas, notari, abans de Bartomeu Gomila Xich

A l’altra riba del torrent, aleshores –i fins ben entrat el segle XIX- incloses dins el nucli fartaritxol hi havia altres cinc illes, no contemplades en aquest treball:

• Illa d’Antoni Sureda Poca sang
• Illa de Joan Riera Golies
• Illa de Mateu Martí Biscayi
• Illa de les beates Figueres
• Illa de mossèn Jaume Ballester d’Olesa

Aquestes magnituds ens indiquen que els habitatges del que avui coneixem com el nucli fartaritxol concentraven quasi el 15% del total de propietats de Manacor; un poc més del 10% del valor taxat pel total de la vila i suposaven prop del 18% de la superfície de les cinquanta-nou illes que formaven el poble.

Un indici de la capacitat econòmica dels habitants del raval la podem intuir observant el valor mitjà de les seves propietats: front a una mitjana de 134 lliures del nucli central, Fartàritx just superava les noranta lliures, tenint present que les dues illes properes al torrent només estaven taxades amb una valoració mitjana de 74 i 77 lliures respectivament.

Poc més de cent trenta anys després, concretament l’any 1818, l’Apeo de Garay, tot i les seves deficiències, ens pot proporcionar una visió de la importància del raval dins el context de Manacor.

La taula ens mostra com el nucli de Fartàritx no comptava amb cap casal de primera categoria front als 41 comptabilitzats al poble i nomes mitja dotzena de segona classe contra els 157 de la resta de la vila (4% del total); de tercera n’hi havia 53 (11% d’un total de 466) i, finalment, en trobam 169 de quarta categoria (poc més del 25% dels 658 llistats per a tot el poble). A part, al carrer d’en Meler (ara sant Jeroni) s’alçava el quarter dels Dragons, considerat de primera categoria i valorat en 600 lliures.

Sintetitzant, a Fartàritx hi havia 228 immobles –exceptuant els molins- (amb un increment de 74 propietats respecte a 1685 [48%]) la qual cosa representava el 17% dels existents a Manacor.

Quant a la magnitud dels carrers destaca el de la Creu amb 58 immobles, seguit pel carrer del Pont o Pont Gros (ara d’en Colom) amb 49, el d’en Pelat (avui del Remei) amb 38 i el d’en Meler (actual de sant Jeroni), al final del qual se trobava la placeta de sant Jeroni, amb 32 cases.

S’inclou una cita amb la menció genèrica de Fartàritx on, probablement, s’incloïen alguns habitatges escampats a la banda del que seria el carrer d’en Regalat (ara dels Moliners) i d’en Gelabert, encara en formació, comptabilitzant 7 immobles, igual xifra que el carrer d’en Figuera. Les altres vies de l’actual tramat fartaritxol s’anirien formant, principalment, en el decurs d’aquell segle XIX i al llarg del XX.