El velòdrom ‘fantasma’ de Manacor

Fa més de 100 anys les grades i el trispol de terra de la voltadora de na Xicamunda van acollir el Campionat d’Espanya de velocitat en pista. Abandonat després de la Guerra Civil, les seves restes encara s’intueixen des de l’aire

Lluny de les corbes peraltades de Palma, Algaida o Campos, fa més d’un segle que a Manacor es va disputar el Campionat d’Espanya de Velocitat de ciclisme en pista. Era 1913 i la passió per l’esport de les dues rodes va fer omplir de gom a gom les grades del velòdrom de na Xicamunda, molt a prop del que avui és la carretera que creua la ciutat en direcció Palma-Artà.

Però d’això en fa tant que ja gairebé ningú se’n recorda; Tan sols les fotografies aèries, que avui serveixen per delimitar fins on ha d’arribar el nou polígon de serveis de Manacor, segueixen donant fe que allà, efectivament, una vegada, hi va haver una pista de competició.

Es creu que ja a la fi de segle XIX hi va haver un primer velòdrom al municipi, on societats privades fomentaven la pràctica ciclista. Uns inicis que van donar pas a la devoció l’any 1910, quan s’incrementaren tant els practicants i el públic àvid de velocitat, que això va motivar la construcció d’un velòdrom amb cara i ulls i condicions reglametàries.

Va ser a partir d’una empresa privada de Palma, que aviat va entendre el que aquell esport podia suposar econòmicament. Els premis van anar creixent tan ràpid com la tribuna, en una època on només el trot o un futbol incipient podien treure al manacorí normal de casa.

Però a part del Campionat d’Espanya, dues són les vetllades més recordades pels aficionats locals a les bicis. D’una banda la que es va organitzar coincidint amb les Fires i Festes de setembre de 1897, quan centenars de persones van omplir la pista. La primera vegada que es té notícies d’això. La segona va ser per la Fira de Sant Jaume de 1912, quan sobre la pista van competir el campió d’Espanya, el senyor Magdalena, contra el de Catalunya, senyor Martí, i el de Barcelona, ​​el senyor Ros.

Aquell era un velòdrom tan auster com a pioner, tan tècnic com emocionant. Amb un oval de terra compactada, que des de 1918 també va acollir esporàdicament carreres de cavalls.

El somni perler

Tal va ser la seva repercussió social en aquells anys, que fins i tot les Perles Majorica van temptejar seriosament la possibilitat de construir-hi allà tot un complex esportiu per als seus empleats, amb pista d’atletisme i piscines al voltant del velòdrom. Un somni que finalment no va arribar a materialitzar-se.

Després de la Guerra Civil el renou de motos, les cadenes i les rodes xiulant va anar apagant-se a poc a poc, i malgrat que molts de practicants van seguir utilitzant la pista per entrenar, no va arribar a tenir la brillantor d’èpoques passades. Fins que a mitjans de la dècada dels cinquanta la llum es va apagar definitivament i les herbes van anar tapant el ciment i les corbes.

Fa una mica més d’una dècada Manacor va recuperar el seu velòdrom, a uns dos quilòmetres de distància, al voltant de el camp de futbol de la Torre dels Enagistes. Però evidentment ja no és el mateix.