Andreu Gelabert ‘Curt’: “Els perruquers som psicòlegs i confessors”

Andreu Gelabert Curt, és un clàssic dins el seu ofici. De fet ve d’una nissaga d’estidores i raons, de sabó i pintes, aigua calenta, gomina, fulleta i aire calent. Ell és la tercera generació d’una familia de malnom incert però conversa intel·ligent.

 

Quan va començar vostè a tallar els cabells?

Venc de família de perruquers. El padrí Curt (Miquel Gelabert Fluixà) ja era perruquer. O sigui que de ben petit. Som la tercera generació.

D’on ve lo de Curt?

Hi ha distintes versions. Una de les que més he sentit és que un avantpassat, el padrí de monpare, feia de cabrer i clar, com que eren persones que anaven amb el sol, arribava tard per tot. Sempre feia curt. Jo no ho he pogut comprovar…

Ara amb l’ofici vos queda just bé

Així és. Com li deia el meu padrí va muntar la barberia al 1926, o sigui que d’aquí sis anys en farà cent que la nissaga va començar. La fundar a la plaça Weyler, a una casa de planta baixa i pis. Va tenir quatre fills i tots es varen dedicar a l’ofici. Monpare va començar molt prest, als vuit o nou anys ja afeitava. I la meva padrina jove, la germana de monpare, en va muntar amb el temps una perruqueria de dones a dalt, però ho va deixar perquè tenia problemes per estar molta estona dreta… Abaix hi havia la d’homes.

I per què es va fer barber el primer Curt?

Això no ho sé! [riu]. Era un ofici com un altre, on primer s’establien de mossets i després per ells. Supòs que anar al barber era una cosa molt comú en aquells temps. Sí, dins la barberia d’abaix, que era petiteta, ja hi havia molta de gent de dins i esperant. Feien feina els dissabtes fins que sortien del cine, quan els homes anaven a arreglar-se per diumenge dematí no haver-hi d’anar. Els diumenges teníem obert de les vuit del dematí fins devers les quatre. I els dilluns tancat. Després va venir una ordre governamental, en temps den Franco, que es deia domingos y fiestas de guardar i va obligar a tancar. Va ser una revolució perquè els barbers era el dia que tenien més feina… i haver de tancar precisament aquell dia va ser un desastre. Primer van optar per obrir els dilluns, encara que pel gremi era el dia en que aprofitaven per anar a sembrar el bocí que qui més qui manco tenia.

Un padrí de monpare feia de cabrer i deien que feia ‘curt’ per tot… pot ser que vengui d’aquí

I vostè quan va iniciar-se?

Vaig començar als vuit. Ja afeitava. Monpare va néixer al 1923 i al 36 va esclatar el Moviment (la guerra civil). Els mossos que tenia el padrí es van haver d’enrolar i els fills primogènits, els majors, van haver d’ocupar els llocs dels que partiren. I monpare als tretze ja es va posar a fer feina… ja no va anar més a escola. Però és que inclús hi havia nins de set anys que els enviaven a guardar porcs tot l’estiu… i no era pel que poguessin guanyar, sino per no haver-los de mantenir. Eren temps molt durs.

Però i vostè?

Com que mos vàrem criar tots dins la barberia de La Granja que deien, amb cinc o sis anys jo ja corria per allà dedins. Anys més tard vam comprar la finca, monpare va passar al pis i els meus cosins abaix a la casa antiga. Jo vaig estudiar batxiller i quan ja vaig tenir divuit anys me vaig posar a fer feina, encara que dels dotze o tretze ja en feia, o sigui que ja en sabia. Quan acabava l’escola ja partia directament a fer feina, a les cinc. Ja sabia tallar cabells, barberia, tot… Uns anys abans que se retirés monpare vaig decidir formar-me més i me vaig posar a fer FP a Palma als 27 anys i amb un al·lot que ja tenia. Vaig dir… si no hi vaig ara no hi aniré mai. Quedava un any i pico perquè es retirés i men vaig anar a aprendre més de perruqueria d’home i dona. Després vaig reformar el local i el vaig reconvertir en unisex… hi vaig estar molts d’anys. I ara en fa ja disset que som aquí.

I a Reflexes quants anys hi va estar?

Del 1987 fins a finals de 2002.

Quantes històries li han contat durant tots aquests anys?

El perruquers som psicòlegs i confessors. Monpare sempre deia que ja confessàvem molta més gent noltros que els capellans. Deu ser perquè en aquells moments de tallar i afeitar la teva vida sembla estar en mans d’un altre… Ell va fer el servei militar on ara és el Simó Ballester, on hi havia un quarter d’Infanteria (on va començar a caminar l’institut Mossèn Alcover mentre s’acabaven les obres de l’actual edifici) i al darrera, els Sementals. Estava d’assistent d’un oficial, el comandant Maimó… li dic perquè aprofitava quan l’afeitava per demanar-li: “Don Rafel, fa estona que no he tengut permís… Agafa el que vulguis!! li responia amb el raó pel coll! [riu]. Va fer devers 30 mesos de servei; en aquells temps era una autèntica barbaritat, encara que cada dia podia anar a dormir a casa.

 

 

Per cert, encara s’utilitzen raons?

No. Per higiene ja no se pot. En podries tenir un caramull i desinfectar-los minuciosament cada vegada, però no surt a compte. Jo mai he empleat un altre sistema que no siguin fulletes xapades pel mig dins la navalla, una per client sempre, maldament sigui només per tallar les patilles.

Ha pentinat o tallat els cabells a algú famós?

A nivell local i per temporades. Abans els Nadal tots eren clients; el padrí, els nins, en Miquel Àngel…

I algún pentinat estrany que recordi que li hagin demanat?

En els temps quan vaig tornar de Palma pentinava per desfilades i especials de moda i fèiem de tot. Una època bastant prolífica en aquest aspecte, que després va desaparèixer i ara quasi no n’hi ha. També per especials de moda d’alguna revista.

Va fer de barber també al servei militar

Sí. Vaig fer el servei forçós a Córdoba. Allà tot d’una que sabèren que era barber d’ofici m’enganxaren. Feia guàrdies i tot el que fos, però sobretot era el perruquer de la tropa, oficials, suboficials, del Govern Militar… a la presó i l’hospital militar… m’enviaven per tot. El nostre quarter tenia molta de gent i jo estava de guàrdia i moltes vegades me n’havia d’anar a la presó del Castell de Santa Catalina de Cadis, que després per cert hi tancaren els soboficials del 23-F.

Tejero no?

No. Allà sempre ho diuen quan fan la visita turística, en presumeixen per atreure a més gent, però ell no hi va estar. Els ho vaig dir als guies que llogaven un poc la mentida, perquè jo hi feia guàrdia i ho sé de primera mà. A més els oficials, com era Tejero, no hi anaven.

Allà no devia tenir massa problemes pels talls, no?

Cap. Hi havia una imatge del tall reglamentari: “bigotes hasta la comisura del labio”, dos míl·límetres aquí i aquí quatre…

Vaig fer guàrdies com a barber durant tot el servei militar a Córdoba

Tornaria obrir i faria de barber si hagués de tornar a començar? Li ha agradat sempre aquesta feina?

Monpare va tenir el negoci a cas meu padrí, a dos aiguavessos del local antic, a la finca antiga de la Plaça Weyler. Miri (diu mostrant una fotografia), aquí hi arribava a haver vint-i-una persones a dins, set que seien, set que tallaven i set que esperaven. Era lo normal. El que li vull dir amb tot això és que sí que faria el mateix, però muntat amb el sistema de negoci d’avui en dia, amb els temps que corren.

Què vol dir?

Amb uns altres colors i unes altres formes. Potser tipus americà, amb una moto dins el mostrador, cadires antigues…

Com és que vostè utilitza els seu llinatge i mai el malnom?

M’ho diu molta gent i mai n’he renegat ni molt manco, però ja quan vaig muntar Reflexes no els vaig utilitzar… és el de l’innovació que li deia.

Quin és ara el pentinat de moda?

En general els joves i els nins, que per cert quan les modes arriben als nins és perquè estan a punt de desaparèixer, són els mateixos pentinats que s’usaven abans de la guerra: rapat d’abaix i els costats i llarg de damunt més o manco estufat. Era la moda dels alemanys als anys quaranta… forma part del ritme de vida que duim avui en dia, la gent ha tornat molt extrema en tot.

Com comença una moda de pentinat?

Per una persona famosa o un grup… i després es multiplica.

Barbes encara sí?

Sí. Les barbes bàsicament ha estat l’excusa perfecte pels joves per no haver-se d’afeitar, basta passar-se la maquineta si la volen més curta o més llarga.

Quina era la barberia més famosa del Manacor de la posguerra?

Can Noi, a Sa Bassa. Allà hi anava Antonio Molina quan venia a actuar a Manacor amb la seva companyia. Can Noi tenia nou barbers, un que feia les botes netes, i lo més important, tenia dutxa i amb aigua calenta com se suposa.

I què vol dir?

Que pels nuvis que s’havien de casar era perfecte, perquè es podien dutxar, arreglar i anar-sen a casar. Va ser molt innovador en Noi en això.

Qualque vegada se n’ha anat de viatge només per veure tendències?

Sí, i tant!, i també hi havia el fet que aquí, als hotels o al casino, ja venien Llongueres, els seus germans i altres estilistes de prestigi, la família Morales… Feien gires normalment patrocinades per una casa comercial.

Ha pensat qualque vegada obrir una altra perruqueria, a Porto Cristo per exemple?

Qualque estona sí que ho he pensat, en temporada d’estiu en aquells anys que tothom anava cap allà. Alguns ho han fet, però jo no vaig partir perquè arribes a tenir una clientela que també és internacional: italians, alemanys, suïssos, anglesos… molts telefonen abans de partir per demanar hora.

Per cert, com veu la possible peatonalització del carrer de Ciutat?

Com tot. A segons quins negocis els anirà bé i a segons quins malament, a segons quins clients bé i a d’altres no… En el meu cas no tendríem cap problema ni un en quan a accés dels proveïdors, per exemple. Tengui en compte que si es du a terme jo ja n’hauré viscudes dues; perquè quan estava a la plaça Weyler ja mos vàrem haver de reunir tots els comerciants per aquest tema precisament, en temps de na Catalina Sureda. Hi havia una certa il·lusió, el problema era a veure com s’enfocava. El dilema és com es privatitza l’espai públic, és a dir les terrasses… a Sa Bassa no s’ha acabat de resoldre.

Què ha de tenir un barber per ser bò? Molta paciència?

Moltes coses [riu], ha de ser una persona conversadora, un poc psicòloga, fidelitzar els clients, sabers i ganes de fer feina, per suposat… t’ha d’agradar i passar gust. Has de cumplir i tenir bons preus.

Print Friendly, PDF & Email