Maria Fons Duran (Manacor, 1956), la dependenta de Fil i Botons al carrer de Ciutat, se retira. I ho fa amb una curiosa història: la d’haver fet feina tota la seva vida al mateix carrer comercial, primer a la lliberia i imprempta de Can Rotger i després a la tradicional merceria de Joana Planisi. Nascuda un dia com avui, és a dir el 24 de desembre, aquest número és una constant a la seva vida, ja que els seus dos fills també van nèixer un 24, en aquest cas d’octubre i amb set anys de diferència. Per acabar-ho de fer, ha viscut sempre al número 24 del carrer Alegria, a dues passes d’on ha fet feina 46 anys seguits.
Va començar a Can Rotger?
Sí, vaig estar 26 anys a Can Rotger. Jo encara he venut mànecs amb els plomins, separat de la botelleta de tinta xina… encara hi vaig ser a temps. Això és ben antic. Llibres de comptabilitat, carbonets, tota casta de pintures. Aquí on està tomat era la imprempta Rosselló, Can Rotger. Vaig començar l’any 1973. Tot va venir perquè l’amo, en Tomeu Rosselló, va veure a munpare Guillem a Sa Capitana, i li va demanar: “No tens una nina que ha acabt l’escola?, idò que vengui a veurer-mos”. Vaig pensar, ho provaré. Però era tot lo dia d’estar dreta i pujar i baixar escales a l’imprempta. Pensava que no ho aguantaria… i hi vaig esser 26 anys. Quan vaig començar fins i tot encara a segons quins clients els havíem de dir ‘Don’ i ‘Doña’; era el que m’agradava manco, però l’amo quan se m’oblidava em deia que havia d’anar més alerta.
Per què es deia Can Rotger si eren Rossellons?
Perquè la llibreria la posaren en Tomeu Rosselló i un català de llinatge Rotger… i es va quedar així. Primer de tot va estar devora l’església al sotan on ara venen gelats. Abaix de la llibreria hi fèiem els blocs. Despatxava, però a més feia molta cosa d’imprempta.
A Can Rotger hi imprimíem revistes, esqueles o recordatoris de comunió
Què hi venien?
Mostruaris de targetes de noces, de comunions, pastorets per repassar… Mos duien cada any deu capces grosses amb figuretes de Nadal i bolles que havíem de repassar per vendre, feia net… de tot. I els estimava moltíssim també. Després fèiem impresos de tota classe, revistes com l’Arriba i esqueles. En Ramon Saig, que estava devora la plaça de Sa Torre, si hi havia un mort a l’hora que fos, anava a fer l’esquela i els recordatoris del mort. Teníem una feinada. Tengui en compte que d’impremptes només hi havia Can Rotger i Can Parera. Carpetes, papers, rollos de paper d’envalar a metres o tot; també de paper de mantel pels hotels de 100 metres, torcaboques. Teníem hotels de clients.
Per què sen va anar?
Perquè els dos germans, Tomeu i Margalida Rosselló Riera, se varen jubilar. D’allà al cap de vuit mesos d’estar a l’atur vaig passar ja aquí, a Fil i Botons, gràcies a Déu. La Rotger com a imprempta i lliberia, va tancar el juny de 1999, i dia 13 de març del 2000 ja començava aquí, al mateix carrer. Primer el negoci estava al número 12 i després aquí on som.
I viu aprop…
Al carrer de l’Alegria!, és una rialla, apropíssim.
El canvi va ser una mica dràstic, o no?
Sí, però com que a mi m’agradava molt despatxar i tractar amb la gent… La madona de can Rotger record que al principi me vigilava per veure com ho feia, i deia: “Aquesta nina és lo seu despatxar”… He conegut a mig Manacor, molta de gent.
Recorda qualque anècdota?
Sí, Don Llorenç Bonnín (emblemàtic capellà manacorí) era molt client. En aquell temps teníem les revistes sempre a damunt un bufet, a la vista. I hi havia una Diez Minutos on hi sortia una dona en bikini… no es va poder resistir i la va esqueixar!; “la vos pagaré” mos va dir, “però aquesta ja no la vendreu” [riu]. I de llevonces ençà jo ja les amagava quan venia, però encara qualque Interviu va rompre més… Ah!, també recordo que veníem el cartró de les safates dels pastissos i la blonda… i tenia ‘ordres’ de demanar les receptes de les coques que hi posarien damunt! Li dic això perquè feies molta de feina però també t’ho passaves molt bé.
Don Llorenç Bonnín mos va esqueixar més d’una revista perquè hi sortien dones en bikini
A Fil i Botons idò, dues dècades més…
Aquí hi he estat vint anys sí. A mi ja m’agradava fer jerseis i estava una mica acostumada amb el que després vaig vendre. De tot d’una ja me va agradar.
Ha esta complicat el tracte amb segons quins clients?
Has d’aguantar perquè els clients de vegades no són bons de dur, però has de tenir una cara per cada client i molta pipella, molta mà esquerra per a cada un. No és tothom que valgui per despatxar, perquè per un metre d’elàstic que pot valer 35 cèntims, mira les classes que en pots arribar a haver de mostrar. Però sempre he tractat igual, tant si me gasten molt com si me gasten manco, perquè a lo millor després tornen per una altra cosa.
Li sap greu o n’està contenta d’acabar?
En part tenc un poc de pena [s’emociona], però crec que amb els néts m’espassarà aviat. Tens com un buit, però hi hagué un punt que em pensava no arribar-hi, quan vaig estar molt malament de salut… però he arribat i molt contenta. Ara enlloc de començar a fer el dinar a les set del dematí, bastarà a les dotze.
