Toni Bennasar: “Vaig començar a pintar per no pensar en la bicicleta”

Un accident quan corria en bicicleta a un circuit urbà de Son Ferriol va deixar a Toni Bennasar (Manacor, 1973) al llit d’un hospital. Era 1998 quan arrel d’això va descobrir la vocació per la pintura i la Història de l’Art. Al 2016 va organitzar a Manacor una exposició internacional de pintura al pastel, de la que és especialista. De fet va ser, al 2018, el primer a Espanya en escriure un llibre sobre la història d’aquesta tècnica a nivell estatal.

La pintura va venir a vostè o la va anar a cercar?

Al 1998 vaig tenir un accident greu quan participava a una cursa ciclista. Em vaig destrossar l’esquena i vaig haver d’estar molta estona de baixa. Així és com vaig començar a dibuixar, per omplir el buit de no poder entrenar, de no poder fer aquells 100 quilòmetres diaris. Quan estava al llit de l’hospital i vaig veure les cames que se m’inflaven… podia perdre la vida en aquells moments. Això me va despertar certa sensibilitat dins el cos, vaig pensar… no he disfrutat de tot encara en aquesta vida; he sufrit molt damunt la bicicleta però me falta qualque cosa per acabar d’omplir-me com a persona. En la pintura hi vaig trobar una sensibilitat enorme.

Ara hi torna anar en bicicleta?

No. Ho he deixat completament. Alguna vegada vaig a comprar el pà [somriu]. Hi hagué una temporada que sí, que em vaig reenganxar. Inclús vaig fer una exposició amb obres sobre ciclisme.

En la pintura hi vaig trobar una sensibilitat enorme

Com va ser?

A un circuit tancat per dins Son Ferriol, d’aquells que feien per les festes de cada poble. Ara ja no en fan tants. M’anaven molt bé perquè eren de molta força, molta velocitat.

I a partir d’aquell moment és quan s’apuntà a una acadèmia?

Sí, me vaig apuntar a una acadèmia de pintura de Palma abans d’estar d’alta. En aquell temps vaig aprendre a veure la vida amb uns altres ulls: els mateixos llocs per on passava, els veia d’una altra manera.

Fora dels vincles pictòrics que es movien per Manacor?

Vaig entrar a la pintura perquè em produïa un benestar personal, per cavilar i trempar bé les coses, i no pensar que no podia tornar a córrer. Tot aquell temps que abans era per entrenar ara era per pintar. Vaig tocar distintes tècniques i vaig triar el pastel, en veure el mestre que va agafar les barretes de pintura i va fer una poma en dos segons a davant meu. Vaig dir: “com pinta aquest home amb les mans?, com ho fa perquè li surti una poma perfecte?” En cinc minuts la va tenir feta. Després, la meva me va sortir un desastre perquè era el primer que feia…

A l’escola pintava?

M’agradava. Però ara com li deia he agafat la pintura no des del nivell acadèmic sino més emocional, la part emocional… sona un poc filosòfic però és així. Durant aquells anys se varen cansar de veure’m per allà, cada dia pintura, cada dia de Manacor cap a Palma, els dissabtes i quasi els diumenges si haguessin tengut obert!

Quines coses ha hagut de fer per mantenir la il·lusió?

Al 2001 vaig decidir que ho havia de compartir amb altra gent. Al maig de 2001 vaig tenir el meu primer alumne, després dos, tres, quatre… en aquells moments vàrem muntar una papereria que duguérem nosaltres, que era la Nebraska, on vàrem posar un estudi abaix i va començar a venir gent. Vaig posar el lletrero defora: “partiré a veure què passa”. Fins que vaig tenir un bon grupet de gent i vaig començar a combinar. De totes maneres he intentat formar-me, encara que sempre he hagut de tenir feines a altres llocs, de fuster, de picapedrer, de repartidor i molts d’anys als recanvis de la Renault. Però eren ambients de feina que no m’omplien… eren per poder pintar els capvespres, organitzar exposicions i una cosa i l’altre. Ensenyar també m’omple molt, veure una persona que aprèn, que l’ensenyes des de zero es molt gratificant.

És més bò o més mal de fer el pastel?

És una tècnica com una altra, és saber-la manipular. És mal de fer pel qui no en sap [riu]. Acadèmicament s’hauria de passar pel dibuix, el carbonet i després passar a una tècnica seca com és el pastel… i conèixer els colors. Un cop hi has estat dos anys o tres, pots passar als pinzells. Això és el que acadèmicament s’hauria de fer. Manipular el color en sec és molt diferent a mesclar-los a una paleta. Un pastelista intenta que els colors surtin molt nets, molt brillants, perquè si s’embruten no se pot tornar enrera. Després amb aquest aprenentatge, amb els pinzells pots tenir una puresa de colors enorme. És una tècnica intermediari entre el dibuix i la pintura.

Fa vint anys ningú sabia que era la tècnica del pastel

Ja està més ben considerat?

No del tot. Això sí, més que fa vint anys. Quan vaig fer la meva primera exposició a Manacor em demanaven com ho havia pintat. Veien que duien un vidre al davant i em demanaven, “però això què és?; -pastel”. Ara es coneix més amb les xarxes socials i tot això, però a Manacor jo no podia cercar a ningú que n’ensenyés, què va!.

Econòmicament deu ser més senzill per començar

No se cregui. Depèn de la qualitat. Si vol una certa gama de pintures, un cert paper… és costós. Aquesta capçeta d’aquí de 70 colors surt per uns 130 euros; vull dir que pareix una cosa i és l’altra. Quan cerques pigmentacions bones i pures, que normalment només les trobes a fora, són molt costoses, molt cares. I quan cerques suports grossos… Val més tenir fons negres que no blancs, és una tècnica opaca que no funciona per transparència com una aquarel·la; aquí vas omplint amb molt de blanc perquè el color surti net i lluminós.

S’ha presentat a concursos?

Al principi, als anys 2001, 2002, 2003… més que res per intentar fer-me un nom i que me coneguessin més; però te n’arribes a donar compte que no seràs millor si guanyes o no. Després també passava que molts de cops als concursos d’Arts Plàstiques de Manacor, fa uns vint anys, just perquè pintaves amb pastels i l’obra tenia un vidre davant (perquè no fugissin els pigments si algú els tocava) ja me deien que no m’ho podien admetre i no me donaven més explicacions. És igual, jo vaig seguir… i això que vaig tenir una època que crisi i vaig provar altres tècniques, grans formats… però a mi el que m’agrada és això!! tocar el pigment amb les mans és una sensació que no tens amb altres. Sents i toques la pintura.

S’hi posa algun tipus de protector directament damunt la pintura?

Se solia posar laca. Jo mateix n’hi posava fa anys. Fins que comproves que te crea més problemes que beneficis, i moltes vegades fa malbé el paper o crea problemes d’humitats i taques al vidre, per exemple.

Ha estat pintant pels carrers de Venècia aquest estiu; és així?

Al 2001 ja hi vaig esser i me’n vaig enamorar. Havia de tornar, però han passat moltes coses i fins ara no havia estat possible. M’agrada molt pintar al natural, a l’aire lliure. Aquest per exemple és fet allà [mostra una de les obres on s’hi veu un canal amb cases a banda i banda], durant set o vuit dies, una mitjana d’unes dues hores al dia.

Tocar els pigments amb les mans és una sensació única

Com ho feia perquè canvia la llum, o no?

Sí, hi anava de devers les 7,30 fins les 9,30; era a un pont on hi passava molta gent i més tard ja hi pegava molt el sol… a més la il·luminació era més bona. M’aturaven per veure com ho feia… Quan començava me vaig apuntar a moltes trobades de pintors i vaig començar a aprendre a pintar fora de l’estudi. Molts de dissabtes i diumenges cada quinze dies n’hi havia una de trobada… ara també és una cosa que s’ha perdut. El meu mestre, Josep Maria Munar, era un dels que organitzaven unes quantes trobades a l’any. Jo m’apuntava a totes. Pintar a fora és un poc de la meva essència, el lloc, l’atmósfera. Tampoc he cercat mai que quedi com una fotografia del lloc, sino que quedi la meva impressió en aquell moment. Fuig totalment de la fotografia. Faig feina de manera emocional, com li deia.

Li agrada més lo urbà o la natura?

Tot; viure i respirar. Estar defora, sentir l’aire, l’aigua i les barques en el cas de Venècia, els renous, l’ambulància, els picapedrers que van a fer feina… tot és viu i tot es mou. Intentes marcar la teva impressió en aquells moments. No saps realment com acabarà, és el que et manté viu.

Té algun pintor referent o que li agradi?

Les persones de les trobades m’influiren molt. Però uns del que me va marcat i m’ha marcat de per vida va ser Lorenzo Tiépolo, un pastelista del segle XVIII. Feia més o manco un any que pintava quan me vaig trobar a El Prado amb aquest home. És una passada fer el que va fer amb aquesta tècnica, el que es pot aconseguir… a Venècia també vaig anar a veure en viu les seves obres en pastel.

També ha estudiat la carrera d’Història de l’Art vostè?

Sí, mentre ensenyava i feia feina els dematins d’una altra cosa. Vaig trobar que era necessari, que me feia falta formació a part de la pràctica. Estudiava quan podia i en set o vuit anys la vaig acabar. Me va entussiasmar molt. La vaig fer per la UNED a distància. Ningú m’ho recomanava però ho vaig aconseguir. Al 2015 la tenia acabada. Aprens coses fonamentals sobre els moviments artístics.

I ja va obrir aquí?

Tres anys abans d’acabar la carrera va ser quan vaig decidir que havia de juntar la part teòrica i la pràctica, això volia dir obrir alguna cosa i deixar les altres feines. Al 2016 finalment vaig obrir aquí [a la plaça Weyler, a un primer pis on era la perruqueria de Can Curt], així i tot pensava: “Quina gent tendré?, Podré pagar el lloguer si deix la feina?”

I com ho va fer?

Sempre he tengut una vintena d’alumnes i també anava a ensenyar per hores a un seguit d’acadèmies per Palma; o sigui que ja els ho vaig anar dient poc a poc. Vàrem obrir amb una exposició. Vaig pensar que si estava aquí al mig, qualcú sen donaria compte de que hi era, no? [somriu].

Ja no li agradaven les altres feines?

M’estava buidant per dins, morint en vida. Feina coses que no m’omplien. Pintava, però amb el temps limitat.

Me deia que va començar ja amb alumnes…

Sí, inclús amb altres que ja ho havien estat i aquí es tornaren a reenganxar. Poc a poc vam ser una trentena, quaranta, cincuanta… i fins ara que som més de noranta. En total ja han passat més de 200 persones. N’estic molt satisfet. Ara ja en podem viure bé tota la família.

Poden venir sense saber res?

Intent que quan vénen aquí puguin pintar el que els hi agrada, que emocionalment també els enganxi. Quasi m’ho estim més que no sàpiguen res. Basta duguin les mans, el demés anirà sortint. Els dilluns i els dijous de 10 a 12 també tenc obert els dematins i ve gent ja jubilada. De les 16 a les 18 per gent més petiteta, entre 6 i 12 anys. I de les 18 a les 20, un altre torn, dels 12 anys fins a gent adulta. De dilluns a divendres… i alguns dissabtes. Sempre deman qué els hi fa ganes pintar, qualsevol tema. No dic avui farem aigües o arquitectures… no; han d’estar còmodes.