Hauríem de ser com Fred Scrooge

Els Nadals de la meva infantesa eren plens de màgia i esquitxats per pols de fades. El Pare Noel es menjava les Chips Ahoy que li deixava i els seus Rens tacaven de llet els regals. Un any fins i tot em va signar una carta que li havia deixat preparada. Encara estimo el Nadal, però és una cosa completament diferent en l’edat adulta, quan veus que no pot canviar totes les realitats de la vida. Tots, en algun moment, experimentam aquest canvi en el que passam d’estimar bojament Nadal a esperar la seva arribada per les vacances, el menjar en excés o la beguda. La majoria de nosaltres arribam a compendre aquesta horrible cosa de que el Nadal no existeix en una altra dimensió i que no som transportats a una terra llunyana durant tres dies a l’any. Tots arribam a entendre que aquesta terra és la casa familiar de tots els dies només que adornada amb arbres, pessebres i llumetes. Nadal és diferent quan t’adones que el consum tant de menjar com de televisió és golafre i descuidat, respectivament. Nadal és diferent quan un regal et fa somriure durant una hora abans de tornar a enfrontar-te a la misèria interna dels altres 364 dies.

No obstant això, en els últims anys, he descobert un nou tipus de màgia nadalenca que no només gira al voltant d’un regal. Recentment m’he adonat de l’amabilitat que desprenem tots quan s’acosten els últims dies de cada desembre. El taxista que no em va cobrar un trajecte perquè el trànsit era molt dolent i “perquè és Nadal”, l’amable regal inesperat d’una editora agraint les columnes de tot l’any anterior o la cambrera que em va oferir una deliciosa galeta de gingebre sense cap motiu. La paciència, la cortesia i la generositat haurien de ser molt més freqüents en els nostres intercanvis amb estranys i coneguts, i adoro que el desembre ens faci tan encantadors com Fred Scrooge –amb somriures rutilants i llevant-nos el barret.

També hi ha una mena de màgia adulta en les reconexions que porta el Nadal. En uns dies enviaré algunes postals (i correus electrònics) per felicitar aquestes dates. Les persones a les que m’agrada escriure no són els meus amics i familiars més pròxims, sinó les persones amb qui he perdut el contacte però encara mantinc presents en la meva memòria. És un ritual petit i senzill, però em porta una gran sensació de viatge i connexió. Nadal és el temps de l’any perfecte per declarar el que no ens hem atrevit a dir -t’estimo, et trobo a faltar, m’agrades…

I després hi ha la desacceleració. No fer res, absolutament res. I per res em refereixo a ni mirar Instagram o Twitter, com quan ho fem per distreure’ns de les tasques que tenim. Nadal és aquest temps de l’any per donar passejos que no condueixen a cap lloc, converses eternes sobre qualsevol tema o per passar hores i hores llegint un llibre o dos al dia. No té més remei que no fer res: ningú contestarà els seus correus electrònics, tothom és amb els seus corresponents famílies i gairebé tot estarà tancat. Durant uns dies, està totalment atrapat en el no res: el Nadal és com estar en un refugi antiaeri adornat i alegre.

Com adult, he trobat una mena de màgia per Nadal que va molt més enllà de la neu falsa i la pols de fades. Es tracta de convertir les amistats en família. Es tracta de ser útil quan estàs a casa i crear junts un encanteri; donant tant com rebrem, que per Nadal sol ser molt. Es tracta de ser amables, generosos i recordar tot el bo i veritable de la humanitat. Només es tracta de ser humans. I espero, de cor, que enguany vostè també trobi aquest tipus de màgia.