Dhraa: el somni d’una nit d’estiu

Amb capacitat per 15.000 persones, la major discoteca futurista a l’aire lliure de Mallorca, obria al 1986

El Dhraa fou molt més que una discoteca a l’us. Nascuda de la voluntad de rompre amb el disseny clàssic dels típics espais de ball i afegir-hi nous conceptes rupturistes, va ser tan visionària que no va poder assimilar l’èxit. Com una exposició d’art contemporàni (en principi el propi arquitecte del complexe creia que el Dhraa funcionaria uns anys i després es transformaria en una gran galeria d’art), cada racó va voler ser únic i distint, combinació de la perdurabilitat de grades, balcons, piscines, torres o laberints, i la transitorietat de la música, les festes i la gent que aniria passant per un espai que mai va deixar indiferent.

De fet el seu primer cartell promocional ja remarcava, davall del logotip, que es tractava d’un Centre Cultural, composat per una discoteca, una galeria d’art i, fins i tot, una escola de surf. Encara avui la seva silueta transformada no passa desapercebuda pel conductor de la carretera comarcal. Seves van ser les festes temàtiques semanals que entre dijous i dissabte van anar deixant records permanents en molts joves mallorquins.

Els seus grans anys foren de 1986 a 1989

New Yok, New York, la festa de la Perestroika, la del Brasil, el Cotton Club o Halloween. Tot fou possible a Dhraa. Encara que els seus anys daurats, sense cap dubte foren els que anaren des de la seva inauguració, l’any 1986, fins a l’estiu de 1989, quan artistes, discjockeys i personatges famosos confluiren a un oasi (d’aquí ve el seu nom), tan allunyat de Palma com de les seves formes d’entreteniment. Després, si bé van tenir moments puntuals de fastuositat (com els distints concursos per les eleccions de les Miss Balears dels primers anys noranta), la llum es va anar apagant i aquella Movida a la mallorquina promesa en un primer moment d’aire lliure, calor i llibertat, se va anar apagant.

 

La construcció va durar poc més de sis mesos

 

El projecte

A finals de 1984 el quilòmetre quatre de la carretera entre Porto Cristo i Cala Millor era un lloc insubstancial. Als terrenys, de 17.000 metres quadrats i propietat d’Andreu Pascual, s’alçaven el restaurant Sol Naixent, els vestigis d’una plaça de toros i una casa on hi havia viscut durant una temporada el seu amic Tomeu Penya. Però tot canviaria en qüestió de dies.

Un jove empresari de 33 anys vinculat a una sèrie de negocis a la zona, Romeo Sala, va veure alguna cosa més. Feia dos anys que cercava el lloc apropiat per una macrodiscoteca a l’aire lliure, una ciutat de nit que canviés l’esquema clàssic i tancat. I curiosament el va trobar quasi enmig d’un desert. La presència ja d’un restaurant li podia donar peu a l’obtenció d’una llicència en rústic, així que va contactar amb dos socis més i va pressupostar la seva idea: 250 milions de pessetes.

El pressupost inicial va ser de 250 milions de pessetes aportats entre tres socis

“Fem una cosa mediterrània que sigui la major innovació creativa possible, que sigui tremendament espectacular” li va dir a l’arquitecte madrileny, José Ángel Suárez, famós pels seus viatges africans a la recerca d’idees i per haver treballat dos anys a Nova York. Els doblers no eren el més important. Suárez va entendre la tàctica i va conformar el seu equip. Va telefonar a Guillermo Pérez Villalta perquè dissenyés un laberint que finalitzés en un torre en espiral, mentre Miquel Barceló, José Maldonado o Javier Mariscal exposaven les seves idees i creaven obres, espais, banys mixtos sense sostres, piscines, carrers, passejos, fonts, escenaris, esferes o piràmides.

“Dhraa es va concebre en clau urbana, va ser una bogeria tècnica sense cap precedent a Mallorca”, reconeixia Suárez un any després. Una ciutat màgica i futurista per a més de 10.000 persones, aixecada en només cinc mesos per 70 obrers treballant dia i nit. El mateix director de l’obra va suggerir el nom. Explicava que a uns 80 quilòmetres de Marràqueix, després de creuar l’Atlas, existia un gran oasi de 200 metres d’ample amb un imponent palmerar, anomenat la vall del Dhraa.

Feta l’obra, era el moment de donar-li forma a la primera nit de ‘Les ruïnes de l’any 3000’, com deia l’eslógan i la publicitat pagada a tots els mitjans. Es va contractar al discjòquei Gerardo Queiruga, que acabava de ser convidat per Studio 54 de Nova York, i es van convèncer a faquirs, acròbates, malabaristes i el grup de moda en aquells moments a Espanya: Objetivo Birmania… tots preparats.

L’actuació inicial havien de ser Hombres G, però els permisos per obrir arribaren tard

En realitat l’estrena somiada tant per promotors com pel públic del moment hagués estat l’actuació de Hombres G, autèntic fenòmen de fans i protagonitzant inclús pel·lícules d’èxit. No de bades, David Summers era el forro de les carpetes adolescents en aquells moments i no hi havia setmana que el grup no sortís a la Súper Pop. Però distints problemes de permisos feren que el grup madrileny no inaugurés el 20 de juny de 1986 com estava previst, i hagués de tocar al camp de futbol de Na Capellera.

Finalment, a les onze del vespre del dijous 24 de juliol de 1986, unes portes de cinc metres d’altura es van obrir per a les 7.000 persones convidades i les més de 3.000 que van anar arribant després. Hi havia dos potents raigs làser sobre la torre apuntant al cel (i que van provocar nombroses denúncies de veïns, hotelers i fins i tot pilots d’avió), una pantalla de vídeo de 12 metres quadrats, un projector d’imatges cap a una pista de ball, una instal·lació de llums de 15.000 watts, quatre barres fixes i dues més de mòbils.

 

Cartell de promoció just abans d’obrir

 

Dos dies abans, el diari ABC es feia ressò de la imminent inauguració de la macrodiscoteca: “La nova ciutat de nit impressiona pel seu modernisme i avantguarda. Per donar-li més realisme, una part de la discoteca simula un enfonsament. Hi ha una torre amb una escala de caragol, una piràmide amb els escalons coberts de coixins on descansaran els melòmans, dos raigs làser que tant diverteixen a alguns noctàmbuls, un laberint per a qui es vulgui perdre, una pista ‘open air’, un escenari amb 6.000 watts de potència i uns sofisticadíssims lavabos amb música i obres d’art al sostre”.

Radio Futura o Nacha Pop posaren a Dhraa com a ‘sucursal’ mallorquina de La Movida

Era només el principi. Durant els tres primers anys els bitllets es van acumular tant ràpid com els problemes. Els promotors van aconseguir a Radio Futura, Nacha Pop, Kid Creole and the Coconuts, Immaculate Fools (en dues ocasions), Nina Hagen o Miguel Bosé, que va aconseguir omplir la pista central amb 15.000 persones. A més, en cartera van estar Everything but the girl, els Talking Heads, Sade o els mateixos Queen. Els doblers sortia a cabassos en bosses d’esport a l’hora de tancar i els clients adoraven les seves festes temàtiques: “Tot era excessiu. Fins i tot es podia pintar tota la discoteca d’un altre color de dalt a baix en només uns dies, si la festa de la setmana següent així ho requeria”.

 

Unes de les primeres festes a Dhraa

 

Declivi i posada a la venda

La seva fama va fer fins i tot que fos reconeguda com el punt de referència illenc dels darrers anys de la Movida Madrileña. Però els accidents dins, en forma de baralles i incipients balconings de les terrasses a la piscina; i fora amb nombrosos problemes de trànsit i controls d’acoholèmia continuats, van accelerar una mort per èxit i luxúria. En menys d’una dècada, aquelles ruïnes de la publicitat de Dhraa es van avançar en més de mil anys.

Els diversos canvis de gerència van dur a Dhraa al seu declivi i posterior tancament definitiu al 1993. Tot i això, un any més tard hi va haver un intent de reflotar l’invent per part d’un grup d’hotelers i touroperadors de la zona, que van transformar el seu aspecte en un castell medieval anomenat Camelot. Va ser un desastre econòmic. La primera festa va comptar amb cavalls i justes en un ambient de foc i espectacles d’altre temps.

Actualment el complexe, que inclou dos restaurants, està a la venda per 320.000 euros

Actualment i malgrat els seus vint-i-cinc anys d’abandonament, Dhraa encara compta amb les llicències municipals d’activitat com a sala de festes, restaurant, bar, sala d’exposicions i piscina. I malgrat la seva transformació estètica i l’eliminació del laberint i nombroses obres d’art, encara conserva la resta d’estructures dividides en zones cobertes i descobertes, barres de bar i banys. Es troba a la venda en distints portals immobiliaris per un preu de 320.000 euros.

 

Print Friendly, PDF & Email
Aquesta web utilitza cookies pròpies pel seu correcte funcionament. Les cookies són petits arxius de text que els llocs web que visita emmagatzemen al vostre navegador. Solen contenir un lloc web i un identificador. Ajuden a millorar la seva experiència mentre navega al nostre lloc web. En fer clic al botó Acceptar, dóna consentiment a l\'ús daquestes tecnologies i el processament de les seves dades per aquests propòsits.    Configurar y més informació
Privacidad