Al 2015 un grup de pagesos locals van dur dues màquines de Porreres per refer allò tan comú a la Mallorca pre-turística
A un centenar de metres seguint el camí de Son Vei, situat a la dreta del nucli de Son Macià segons s’entra des de Manacor, es troba una petita nau amb uns quants cotxes aparcats i renou de màquina antiga. Dedins hi ha un dels nous tresors de la pagesia macianera, la recuperació d’una petita sobinarina alimentària, en forma de trencadora i triadora d’ametles. Cada dissabte amb més clients, amb més socis i amb més particulars que hi van amb tres sacs per disfrutar del procés, i sen tornen amb els bessons a punt per torrar o fer-ne torró de Nadal.
El projecte neix “arrel que l’any 2013 amb un grup de joves d’aquí de Son Macià creàrem el mercat rural. Erem cinc o sis persones que mos agradava això de foravila i començàvem a produïr. Ho tenguérem en marxa durant l’estiu de 2013 i 2014. La qüestió és que entre els qui havíem fundat l’associació de Pagesos i Artesans de Son Macià (Beniulpech) ens va sortir l’oportunitat d’adquirir aquestes màquines, una trencadora i una triadora”, recorda Nofre Fullana, un dels tres encarregats que van rotant per atendre i manejar-les cada dissabte de 9 a 13 hores.
“Un jove que estava ficat dins el mercat té família de Porreres i mos ho va comentar. En aquells moments teníem interès de generar nous productes, la gent mos demanava bessó… Vàrem anar a veure les màquines; estaven en bones condicions i les duguérem fins aquí. El tema és que varen estar dos anys aturades fins que no tenguérem l’espai a punt i no vam aprendre a trencar i triar” explica després d’acabar de trencar uns 90 kilos per una família de Manacor.
Vàrem anar a veure les màquines; estaven en bones condicions i les duguérem fins aquí
“Vàrem obrir dia 30 d’agost de 2015 i de llavors ençà obrim cada dissabte des del darrer cap de setmana d’agost, o primer de setembre, fins a cap d’any. Som tres que trencam. La gent que vol venir s’han de fer socis del projecte per només un euro (és sense ànim de lucre i només per mantenir a punt les màquines)”. I és que el que dur més feina és posar-les a punt i cuidar-les “perquè són màquines antigues fetes de fusta i ferro, amb l’avantatge que no hem de menester cap tècnic de Barcelona quan s’espenyen, amb un martell i un fuster…” diu Fullana.
De fet l’associació pagesa ja les va arreglar al principi, “amb l’ajuda d’en Jaume, el fuster del poble, i en Xisco el ferrer; són arreglades nostres. Són reparacions petites, però n’hem hagut d’aprendre perquè se destrempen i cada dia les has d’ajustar. La trencadora sabem que és de l’any quaranta i busques, 1941 o 42; la triadora és més nova, de l’any seixanta i poc”.
Les dues són porrerenques i pertanyien a una indústria familiar del poble que l’any 1999 va tancar i les va deixar aturades a un magatzem. Fa cinquanta anys com aquesta indústria n’hi havia centenars a Mallorca. “Abans no n’hi havia només una a cada poble, sino un parell. Aquí mateix a Son Macià ja n’hi havia hagut una. Abans ha vengut un home d’Artà que ha dit que a ca seva en tenien una amb 50 dones a triar. Saps que en manejava de trastos l’ametla fa cinquanta o seixanta!”.
Fins a Son Macià cada vegada hi compareix més gent interessada, “crec que és per mor que cada vegada queden menys trencadores en actiu, perquè la gent cada cop té menys ametlers, degut a les malalties i a l’abandonament de foravila. Avui en dia en queden una mitja dotzena de trencadores a tota Mallorca en actiu. I poques que puguis dur la teva pròpia ametla i t’enduguis el teu bessó, perquè n’hi ha que tu li dus dos sacs i t’endús altres dos ja trencats. Aquí no, aquí oferim el servei de trencar, de triar, és a dir separar el bessó de la clovella i tu t’endús les dues coses, com si ten vols dur la pols que fa la màquina [rialles]“.
És un projecte completament romàntic. No vivim d’això
Fullana admet que “és un projecte completament romàntic. No vivim d’això. Es tracta d’anar pagant els arreglos que hi pugui haver. Ja fa cinc anys que tenim obert i li puc assegurar que de benefici cap ni un, en tot cas és evitar que no sigui deficitari. Mos compensa en el sentit que gairebé és un servei social això, la gent mos ve de tota Mallorca”. I no necessàriament del Llevant, “avui per exemple han vengut d’Esporles, de Bunyola… fa dues setmanes un home de Menorca va venir aposta amb el vaixell i va passar el dia per aquí”. Aquest és un altre efecte col·lateral de la trencadora. Ha fet que la gent conegui més Son Macià, “que coneguin el poble i que facin una excursioneta o quedin a berenar… i aquest és el benefici que tenim, un benefici social”.
“Normalment vénen set o vuit persones cada dissabte i trencam uns setze dissabtes, o sigui que podem arribar a unes 100 o 120 persones, i la mitjana que duen són un centenar de quilos, uns tres sacs cada un. Això vol dir deu tones. Realment quan començàrem no havíem fet càlculs. L’objectiu primer era tenir una trencadora per nosaltres trencar, perquè en aquells moments mos trobàvem que qui tenia ametlers estava obligat, si tenies l’ajuda de cultiu, a entregar la producció a la cooperativa de torn… i nosaltres vam dir idò no, volem poder decidir damunt la nostra ametla, sobirania alimentària, i al mateix temps convidar a la gent. Si les vols deixar sense collir les hi deixes, si les vols trencar, trencar”.
“Darrerament tenim bastantes partides de trencades grosses, de gent que ens ve a lo millor amb vint sacs; per aquestes coses obrim un dia específic entre setmana, quedam amb ells directament. Perquè les màquines els dissabtes es solen embrutar molt; vol dir que que la clovella embossa els forats i no tria tan bé. Per tant partides grosses d’ametla específica, feim netes les màquines i triam només aquella partida”.
Sobretot la gent les pela i les torra per fer una picadeta després de dinar
Però per a què s’emplea el bessó avui en dia?… “Tenim de tot; sobretot la gent les pela i les torra per fer una picadeta després de dinar o lo que sigui. Però ara a mesura que s’acosta Nadal sí, te diuen: “si sen trenca qualcuna no passa res, que seran per fer torró”. I això que cada vegada la campanya sembla estirar-se. “L’any passat el que fèrem va ser, a partir del gener i fins al juny, trencar un dissabte cada mes, perquè la gent mos ho demanava… anam segons la demanda”.
A dins la nau, ben devora les màquines, hi ha una taula verda d’escola amb una serie de normes, la butlleta que s’ha d’omplir per fer-se soci a un euro i una fotografia molt entranyable. “És n’Ignasi, el fill de l’antic propietari, porrerenc. Quan vàrem inaugurar férem una festa i el vam convidar i estava alabadíssim. És un home que quan va tancar sonpare ja no sen va encuidar, però ara li fa molta il·lusió que les manteguem actives”.
Per a més informació, tenen la seva pròpia pàgina web: https://www.trencadora.org/
Cercador d’històries. Redactor durant més d’una dècada a la delegació de Manacor de Diario de Mallorca