Aprengui a anar en bicicleta

Estem vivint el final dels dies. El nostre sistema polític s’està anant a l’infern, com una vella bossa de Mercadona esvaïda que es guarda arrugada sota l’aigüera en cas d’emergències. Hi ha manifestants als carrers, Iran s’està apoderant dels petroliers i l’operador de viatges més antic del món, Thomas Cook, ha fet fallida després de 178 anys oferint felicitat en packs de vacances.

De totes maneres, si hagués de triar un senyal que estem realment condemnats com a espècie, seria una cosa molt més perniciosa: la creixent popularitat del micro-scooter per a adults. Així és, aquestes joguines assassines de dues rodes que tots hem tingut de petits i amb els quals jugàvem abans de poder anar en bicicleta. Potser solia voler anar amb ell pel carrer però la seva mare, enfront del seu cansament, havia de portar-lo de tornada a casa mentre vostè caminava? Potser tingui bons records de córrer amb els seus amics per un carreró sense sortida mentre els nens grans aprenien a patinar?

Durant els últims 18 mesos, sembla que els patinets s’han apoderat de moltes de les ciutats del món. Quan a mitjans de Juliol uns amics anglesos van visitar Manacor em van preguntar què diantres passava què tothom anava sobre dues rodes. No vaig saber que respondre’ls, només li vaig dir que no entenia res, que era una cosa nova, que havia de ser l’última moda. Ni a Londres es veuen tants com a Palma o Manacor. Andròmines aparcats al mig de la calçada, un nombre preocupant de lesions i fins i tot algunes morts en el camí em fan pensar que són armes carregades pel dimoni i que una legislació al respecte és més que urgent. Hauríem donar-los la benvinguda amb els braços oberts com Anvers, a Bèlgica? Introduir un sistema de permisos com a San Francisco? O prohibir-completament com al Regne Unit? Ada Colau ja els ha vedat al centre històric de Barcelona, i qui hi circuli perilla amb ser multat amb 500 €. A Madrid, Carmena va donar permís a diverses empreses del sector del transport compartit per operar 10.000 patinets. Aquests artefactes només podran circular pels carrils bici i les vies considerades “zones 30”, però no per les voreres i només podran estacionar en aparcaments per a bicicletes, segons el decret que prepara l’Ajuntament de Palma.

Jo solia tenir un monopatí. Era de metall gris amb rodes estridents. No sé on és ara mateix, perquè vaig créixer… tant de bo ser Peter Pan i viure al país de Nunca Jamás. Ara tinc 20 anys i sóc capaç d’utilitzar mitjans de transport per a adults per anar d’un lloc a un altre. Caminar, per exemple, sempre m’ha servit bastant bé. O agafar un autobús o un tren. De vegades faig ciclisme i, quan ho faig, ús aquestes coses anomenades “carreteres” o “carrers” per no abarrotar les voreres que estan dissenyades per a ser freqüentades per vianants.

Desafortunadament, els de la brigada de scooters elèctrics per a adults no van rebre aquesta informació quan van comprar l’artefacte. (Com anomenes a algú que va en monopatí? Un “monopatinista”? Fins i tot el nom és estúpidament ridícul). Terroritzen la vorera, voleiant carrers com nens petits, passant pel teu costat a tota velocitat. Brunzits amenaçadors que sorgeixen del no-res generant por a cada passejador de gossos i pensionista que transita el carrer.

Els seus usuaris, per si fos poc, han trobat tota mena de formes menys convencionals d’usar aquests estranys aparells. Parelles usant un sol baluerna, els seus talons tot just s’equilibren a la plataforma. Un jove portant una maleta de viatge entre els seus genolls mentre creua la plaça. Una noia al tren. Dues adolescents a tota velocitat per la vorera, entre els vianants i sense parar-los esment algun. Un regidor de l’ajuntament de Manacor entrant en patinet a un bar del centre, a cinc minuts caminant del consistori.

Sé que se’ls promociona com una forma enginyosa de reduir la nostra dependència dels automòbils. Sóc perfectament conscient que als Estats Units, una companyia anomenada Bird, que lloga scooters elèctrics, està valorada en 2 mil milions de dòlars. Imagino que els scooters siguin més fàcils d’utilitzar que, per exemple, un monopatí. Puc entendre la conveniència dels seus dissenys lleugers i plegables. Però és l’autosatisfacció dels usuaris de scooter el que m’afecta: la suposició implícita que poden fer servir les voreres i carreteres i que les regles normals no s’apliquen perquè estan salvant el planeta mentre arriben a la seva important reunió de treball o a comprar el pa.

A més, es veu ridícul. Ningú major de 12 anys es veu bé muntant en patinet perquè és, fonamentalment, una joguina. És l’equivalent a veure un adult xuclant vi d’un biberó o picar el seu menjar en un restaurant abans de menjar amb una cullera groga de plàstic. Grinyolant. Estrany. Compromès.

Potser fer servir el patinet és un intent fallit de tornar a la infància per refugiar-se dels horrors del món en què vivim. Si vol escapar de les realitats de l’edat adulta, puc pensar en millors formes de fer-ho. Compri un gelat. Tireu-vos una migdiada a la tarda. Millor encara, aprengui a anar amb bicicleta. D’aquesta manera, adquirirà un conjunt d’habilitats que van més enllà de simplement empènyer amb un peu mentre es balanceja amb l’altre. Llavors podrà usar el carrer, salvar el planeta i deixar les voreres als normals.