Joan Riera i Dolors Domínguez: “El ‘boom’ dels fascicles mos va pagar el pis”

Després de quasi quatre dècades de professió, Joan Riera es jubila i deixa el món de l’enquadernació. L’Únic taller que en queda a Manacor passa ara a mans de qui ha fet feina amb ell des de que es casaren, Dolors Domínguez. Però són ben conscients que d’aquí uns anys hauran de rodar clau “perquè aquest negoci ja no dóna”.

El taller es va obrir ja aquí al carrer den Mas?

No, s’obri al carrer Nadal, una travessia de l’avinguda des Torrent, a una cotxeria de porta metàl·lica. Monpare feia feina a la Rotger d’impressor i va començar arreglant llibres per amics o per ell mateix. Ho havia vist fer a la imprempta Vic d’Inca on havia fet feina de mosset als anys 40.

Enquadernava algú més a Manacor?

Hi havia unes enquadernadores, les germanes Gallets. No sé en realitat si enrera n’hi havia molts o no…

I vostè quan va començar?

Als tretze anys, a principis dels seixanta. Al primer taller hi estàrem molt poc temps perquè no anava bé, obries la porta i tothom que passava te veia, feia una fretada. Després vam canviar a una altra cotxeria al carrer Pare Benet Riera número 4, que donava a la Telefònica, això era a l’any 1966 0 67. I encara mos canviàrem un altre vegada a una casa a veïnat que no s’havia acabat mai, al mateix carrer. Era una mitja casa que va llogar monpare… i aquí si que hi estàrem molts d’anys. Al taller actual hi venguèrem al 1992, que vàrem tomar una casa vella que hi havia aquí i fèrem la finca nova.

 

 

Fèreu la vostra pròpia Olimpíada idò…

Si [rialles], era l’agost del 92, empleàrem el mes de vacances per traslladar-ho tot aquí. Va ser una marató de traginar trastos, tant de vivenda com de taller. Mos va agafar que ho vàrem haver de fer tot totsols.

En aquells moments havíeu de menester més maquinària que ara per fer la feina?

La mateixa. El que hi ha aquí era el que teníem, sempre hi ha hagut lo mateix. Guillotina i màquina d’estampar o de daurar o termoimpressora, com li vulgui dir. Aquestes dues serien les bàsiques; també hi hauria una taladradora, una altra per doblegar el llom que s’enxufa i s’encalenteix per donar-li forma, però són màquines auxiliars no imprescindibles… lo demés són mans.

Idò de quin any són aquestes màquines?

Són rústiques, rústiques, però funcionen molt bé encara. La màquina de daurar va a 125v, amb un trasformador que no llevam per por que s’espenyi la resistència, o sigui que imagini’s… però com que no marxa tot lo dia…

Al principi que s’enquadernava més?

Poques coses, la veritat. Els advocats enquadernaven l’Aranzadi, que ara ja els hi ve, però antigament era per entregues i arribaven a tenir la muntanya anual. En fèrem molts. Els BOE també en aquells temps. Els ajuntament rebien l’entrega diària i al cap de l’any, anavem a cercar-los perquè era un volum impressionant, anàvem al de sa Pobla, Capdepera, Son Servera… després als vuitanta va venir el gran boom dels fascicles.

 

 

Degué ser gros.

Va ser una explossió de feina impressionant, perquè en aquells moments poca gent tenia molts de llibres a les llibreries del menjador, i clar, una manera molt fàcil eren les enciclopèdies que venien per entregues. Del Diari de Mallorca en vàrem fer a bufetades. Teníem llibres per tota la cotxeria i aquí als anys noranta també… teníem el cotxe defora també ple. Les llibreries, ja que ho venien, guardaven als clients els fascicles i sen cuidaven quan s’havia completat, que nosaltres ho enquadarnessim i els ho tornàssim llest. de Manacor i pobles també. De fet vàrem poder fer la finca gràcies als fascicles, perquè hi havia moltíssima de feina. Després també hi havia els llistats, les comptabilitats de les empreses, que a principis d’any era una locura. Un temps totes s’havien de dur en paper a segellar a Palma… l’Hiper mos duia una muntanya així de paper [fent senyes per damunt el cap]. Del gener fins a l’abril que acabava el plaç. Realment no notàvem la baixada perquè després d’una cosa venia l’altra. Els fascicles no eren pel setembre o per Nadal com ara, els solien treure els diaris, al marge de les editorials, durant tot l’any, seguit seguit.

Tothom ho volia enquadernat d’una forma distinta?

No, normalment venien amb la tapa i tothom la volia així. Realment aquella era una feina còmoda i ràpida. Els quadrernets també ja venien fets, però això si, els havíem de cosir a mà, que sempre és la feina grossa de l’enquadrenació d’un col·leccionable. Aquí tot sempre s’ha cosit a mà.

En aquells moments si que éreu els únics de Manacor.

Si, llevat d’una temporada fa uns anys, que un jove ho va provar… però el negoci ja no donava i va tancar aviat. Ja era el nou segle.

Internet vos va ‘matar’?

Un poc de tot. Internet va acabar amb els col·leccionables, això és vera. Les enciclopèdies ja no feia falta tenir-les físicament. A internet ho tens tot, així que ara tampoc tenen massa sentit, pots anar a wikipedia. També s’ha de dir que ‘cremaren’ el mercat. En sortiren tantes… el diari El Mundo, per exemple, va arribar un punt que treia tres col·leccionables al mateix temps; i la gent els comprava!. Va durar dues dècades que tothom en feia una o altra. Als setanta va començar amb la Salvat inclús…

 

 

I donàveu abastament entre dos?

Si, alguna temporada teníem alguna ajuda d’amics que venien a hores, però bàsicament érem nosaltres dos, moltes hores, dissabtes i diumenges i molts de vespres també. Vivíem a prop. N’hem feta molta de feina…

Era molt dura la tasca?

Home, no és picar pedra, però hi has de ser. El més dur és quan vaig, o anava [sen dóna compte que s’acaba de jubilar] a cal notari, perquè ho havia de fer allà, ja que els papers no poden sortir. Havia d’agafar una premsa desmuntable com aquesta [assenyala] i posar-la dins la furgoneta. També la taladradora, perquè allà els forats no queda més remei que fer-los així… no es cosir fascicles, sino que són muntanyes de papers i es l’única forma perquè són llibre amb un llom així, com d’un pam.

Encara es fa això?

Si, encara és obligatori guardar-ho enquadernat. El mes passat vaig fer el darrer.

Quin dia es va jubilar?

Dia 3 de novembre feia els anys i el dia següent els papers estaven tirats.

Quantes vegades s’ha punyit cosint Dolors? [rialles] La màquina som jo!. Utilitzo una agulla de cosir, una estamera. Qualque vegada m’he punxit el dit, però ha estat perquè el forat no estava ben fet o era molt gruixada la revista. Les revistes o fascicles han d’estar hores a la premsa perquè quedin plans i no s’estufin o tenguin mal vici, amb les grapes llevades clar. Es fan les osques amb una serra per passar la cinta que cus i uneix els quadernets o les revistes… no és dificultós però és laboriós.

 

 

La humitat manacorina influeix?

Si, un poc, a vegades.

Avui en dia la feina és aquesta, enquadernar revistes?

Així és. Revistes locals sobretot. Concretament ara estam amb la col·lecció de Perlas y Cuevas que en Toni Ferrer ha cedit tant a l’arxiu com a la biblioteca de Manacor, o a s’Agrícola.

D’on treis els materials per les tapes?

La base és cartró i després hi ha diferents materials aposta: tela, plàstic i paper. A part de pell i pergamí, que és molt més costós i ja només ho elegeixen els notaris.

És com a impossible que un llibre vostre s’espenyi

És mal de desfer si. Nosaltres no hem encolat mai les pàgines directament com es fa en els llibre de butxaca, per exemple.

I com es diu aquest filet que tapa les pàgines a dalt i abaix?

Capçada. És un tapajuntes. Normalment tots els llibres, que no siguin en rústica (tapa blana) ho duen per no veure els quadernets.

Vos han duit algun llibre o novel·la pròpia a enquadernar?

Alguna vegada, però més llibres per arreglar. Bíblies.

O sigui que restaurau llibres

Si, depèn de com estigui se li fa la portada i tot nou o es conserva tot el que se pugui. Normalment es xapen de tant obrir i tancar, i aquí la solució és fer un llom nou i li conservam la tapa.

Pel que he entès, deis que de futur econòmic no n’hi ha

No, que va; no dóna. A Palma n’hi han clar, però també van tancant. De fet ara han vengut una serie de clients perquè allà on anaven a Palma havia tancat. Mos duen la mostra feta d’allà perquè els ho enquadernem de la forma més similar possible. O com una revista de Montuïri que ho duia a Palma i ara ha hagut de venir… a vegades coincidir amb el color exacte és el més complicat, o les lletres.

Què és lo més estrany que heu enquadernat?

Bitllets de loteria. No sé perquè. Un senyor va venir que volia fer un llibret amb ells, supòs que els deuria col·leccionar. Tampoc ho demanam. Gent que escriu una novel·leta per ells i du els fols impresos.

I que pot valer això?

Amb un material i mida normal, entre 18 i 20 euros. Per la feina que du no és car, perquè el procés és llarg, encara que no ho pots fer seguit perquè hi ha coses que s’han d’eixugar mentre… almanco necessites un dia i mig llarg o dos perquè el llibre quedi acabat.

Ha vengut qualque famós al taller?

No ho record, però mos dugueren a enquadernar un llibret que li havien de donar a la reina Sofia fa un parell d’anys. Li havien de regalar un instrument musical, que anava acompanyat del llibre amb la seva història i construcció.

Vos heu arribat a avorrir aquí?

Hi ha hagut qualque any que no tancaves perquè és teu i penses… a on men vaig a fer feina si tota la vida he estat aquí!?. Hi ha hagut qualque estiu d’estar sense fer res… de no entrar ningú, magre magre. No feies doblers ni per pagar l’assegurança.

Els estius de totes formes deuen ser sempre més fluixos

Si, però d’estar sense fer res, mai havia passat. Les actes de l’ajuntament de Manacor les feim cada mes. Això és fixe.

Xerrant de tot però, vos ha donat satisfaccions la feina, n’estau contents?

Si, ja ho crec. És una feina agradable; a nosaltres sempre ens ha agradat tot aquest món. No té perquè agradar-te els llibres però amb nosaltres era una cosa afegida. Hem fet feina junts des de que ens casàrem.

 

 

Quin és el llibre més petit que heu manejat?

Mos varen comanar fer un llibret minúscul per una figura de sant Antoni, perquè la imatge el dugués a la mà. Vàrem fer la feina ben igual que si hagués estat un de normal, inclús a la portada hi vaig daurar el sant. Dedins estava en blanc, això si. No era pel Patronat, sino que crec que era per un particular. I aquests altres [mostra un altre llibre d’uns cinc centímetres d’alt] els regalaven als registradors de la propietat que se retiraven; els hi feien una maqueta del despatx i el llibre per posar damunt la taula. Després hi ha l’altre extrem: un pic en fèrem un de ben gros de pell de bou, un llibre de firmes pel la Torre de Ses Puntes quan era galeria d’art. Deu ser el més car que hem fet, en pessetes. Va quedar molt guapo perquè li fèrem repujats. Volien que durés i un llibre tan gros si no el fas de pell… després en fèrem de similars pel teatre.

La pell dura per sempre?

No. El pergamí si que dura segles [en mostra un troç], és això, el que hi ha entre el pèl i la carn de cabres i ovelles que es curteix i es prepara aposta. El compram a bocins. Abans eren les fulles dels llibres quan no hi havia paper, a l’Edat Mitjana per exemple; tapes de fusta i fulls de pergamí.

Se sent alliberat ara ja acabat de retirar?

No, no m’hi sent perquè són molts d’anys i ara mateix me sent raro. A més amb na Dolors sempre hem fet feina complementària en el procés d’enquadernació, jo feia una cosa i ella l’altra. Ens hem complementat.

Sempre amb la radio posada?

Sempre ha estat encesa. Després d’encendre el llum, encenem la radio. Des de que ha passat això amb els catalans ara escoltam Catalunya Radio. No en vull sentir d’altre ara mateix perquè sino me pos rabiós.

Quan na Dolors es jubili tancareu?

Si. Aquí no pot entrar una persona d’avui per demà si abans no ha fet anys de mosset. És molt de temps d’aprenentatge. Perquè més que res, has de ser meticulós; el cartró ha d’estar tallat sempre recte. També has de ser pacient per cosir perquè si el fil s’embulla i fa nus, t’has de posar tranquil.

Teniu xarxes socials?

Només un blog amb coses i fotos que hem fet i notícies sobre enquadernació.

Print Friendly, PDF & Email