L’avió-discoteca que va ‘volar’ a Porto Cristo

L’any 1975 s’inaugurava el Discopub D3, un experiment de tres amics que va alimentar mil històries… i no va acabar bé

Durant molts anys, un dels atractius de Porto Cristo fou un avió aturat a una vorera del Riuet, enmig d’herbes salvatges i històries no sempre alegres. Eren els anys viutanta i no hi havia al·lot que no volgués (o al manco intentar-ho) arribar fins aquell fusselatge i mirar què putes hi havia dedins. Però, d’on provenia aquella especie de càpsula del temps, aquell ovni… com havia arribar fins a un port sense pista d’aterratge? (encara que Porto Cristo si que en va tenir un d’aeroport al 1933, però aquesta és una altra història). Aquell avió, estava clar, no sempre havia estat abandonat.

Com havia arribat a Porto Cristo aquella càpsula del temps?

Era un dia assolellat, com molts n’hi hagué a l’estiu de 1975. Un grup d’amics passaven l’estona al bar cas Rectoret. Xerraven de les seves coses, banalitats per matar el temps d’horabaixes de vacances. Amb això, un d’ells va tenir una idea fantàstica (totes ho solen ser amb massa calor al cap) que no va poder retenir dins el cervell: “I si montàssim un pub dins un avió?”. Les rialles per la beneitura van deixar pas a la possibilitat que fos factible. Acabava de néixer el fenomen nocturn que més tard cristal·litzaria en es Carreró, la zona de marxa manacorina per excel·lència.

En realitat Porto Cristo va ser un lloc pioner per una idea que es faria, durant els anys següents, relativament comú a tota Espanya. Al mateix any a Magaluf un empresari va comprar un altre avió retut per 100.000 pessetes. Va funcionar amb èxit fins que el terra es va enfonsar per l’excés de pes i no va ser possible reparar-lo. Posteriorment a Mallorca també n’hi hagué a Sa Porrassa i Portals Vells. A la platja del Puig de València, per exemple, al 1977 un empresari anomenat Juan Guerrero Moles va traslladar un avió nordamericà, un Boeing KC-97L ja retirat d’operacions de vols, i hi va instal·lar durant un temps la discoteca Boite DC-7, que es faria molt famosa dins la nit llevantina. Tres anys més tard, al 1980, dos amics van comprar un Boeing C-97 Stratocruiser procedent de la Guàrdia Nacional Aèria de Nova York i el van habilitar com a discoteca a Sotillo de l’Adrada (Àvila). Ja al juliol de 1987, prop de Candás, a Asturies, se va instal·lar un DC-8 retirat d’Aviaco, Havia de ser la discoteca Zurbarán, pero mai va arribar a inaugurar-se.

Però tornant a la conversa, aquells tres amics eren Guillem Riera, Jeroni Mesquida i Rafel Torrens. Per on començar?. El primer, evidentment, era cercar una màquina amb ales a Palma. Sorprenentment els responsables de Son Sant Joan no van posar massa pegues; en aquells moments hi havia diversos models en desús que estaven disposats a treurer-se de damunt a preu de pes, i sempre que el comprador corrés amb les despeses del transport. Un parell de setmanes i tràmits després, van triar el Transeuropa Douglas DC-4, un avió francès que va volar durant anys per a Air France, just abans de ser venut a l’espanyola TECA, el 21 de març de 1966, que ho va reutilitzar durant gairebé una dècada fins al mateix 1975. O sigui que era encara calent. Bona elecció.

Van triar un Transeuropa Douglas DC-4 que va volar durant anys per a Air France

Però, com sortejar per carretera els 60 quilòmetres de Palma a Porto Cristo? Havia de ser de matinada per no emprenyar els conductors i amb la Guàrdia Civil escortant a banda i banda. Però el Douglas no va cabre a tràiler i va fer falta trossejar-lo en tres parts: una davantera, el tronc per una altra banda i les ales. No es podia fer d’una altra manera; ja se muntaria en arribar. De fet aquests treballs extra van costar més del que van pagar per l’avió francès.

A la primavera tot estava a punt, havien llogat uns terrenys a la primera corba del Riuet, a l’antic port romà, una zona humida de paisatge gairebé rural, estrany i pintoresc per a la nova utilitat. Però malgrat que els veïnats i primers estiuejants de la vila es van sorprendre, la premsa no és que es fes molt de ressò de l’experiment. Només el setmanari Manacor Comarcal va publicar durant diversos números l’anunci dels propietaris: “Ens complau informar-los de la inauguració de l’Discopub D-3, amb aire condicionat per a la nostra distingida clientela”.

Obria a els capvespres i tancava de matinada

La novetat, l’estètica i l’encesa dels motors de la marxa porteña van fer que durant els quatre primers anys funcionés a molt bon ritme. Obria a els capvespres i tancava de matinada. No hi havia jove de la comarca que no conegués, al menys, de la seva existència. Però va arribar a estar tan ple que va morir d’èxit. L’avió va entrar aviat en les turbulències i va caure en picat. La baixada de ‘passatgers’ va fer que corressin rumors (infundats o no) que el D-3 s’havia transformat en un club, un prostíbul ocult entre les males herbes. D’aquí al desastre.

Va arribar un punt que els socis, iniciada la dècada dels 80, van decidir tancar. Van condemnar les escales que pujaven fins a les sortides d’emergència i es van oblidar dels ferros i les aspes. Però no tots ho van fer; diversos indigents van prendre l’avió a força de cordes nuades i van fer d’ell la seva vivenda, acumulant tants de trastos, que a la matinada el 8 d’agost de 1983 una espurna va fer que tot cremés de manera descontrolada, i agafés a dins a Eugenio López, un gallec que s’havia deixat caure per la costa manacorina juntament amb un company que va ser salvat de les flames per un veí.

• En tens qualque altre foto? Si és així i vols que l’afegim al reportatge, la pots enviar al correu redacció@revista07500.com