Josep Antoni Ribas. He sentit que pintes cares

Josep Antoni Ribas (Porto Cristo, 1986) acaba de fer feina pel mític director Martin Scorsese a El irlandés, l’adaptació de la novel·la I heard you paint houses (he sentit que pintes cases), l’expressió utilitzada per la màfia de Nova York del temps de Jimmy Hoffa, per referir-se a un sicari a qui li volien comanar feines. Un projecte en el que Ribas també ha pintat, cares en aquest cas, rejovenint a Rober de Niro i composant plànols de la pel·lícula més esperada dels darrers anys i que s’estrena ara als cinemes i a Netflix.

En qué està treballant ara?

La idea ara és fer un projecte gran per any, perquè ha arribat gairebé el punt en que puc triar. Tenc l’experiència de moltes pel·lícules i puc elegir el que m’interessa. El que està bé de la nostra feina és que jo entro a lo darrer, i com a màxim màxim serien tres o quatre mesos els que hauria d’estar a fora. Perquè tirar-me un any sencer… ara ja seria massa caos. Fer això per després poder fer projectes propis, com per exemple ara, que ha acabat un videoclip molt currat gravat a Cala Morlanda i Cala Murta, per un grup de Porto Cristo que es diu Babel, que fan música amb instruments de tot el món, tipus chillout. He fet feina amb una sirena davall la mar que li he posat la coa en tres dimensions. Hem gravat amb una càmera subaquàtica… Idò el tema és aquest, curtmetratges personals i docència també. Estic fent classe a Palma i a Madrid, on la setmana passada vaig anar a fer una masterclass. El mes que ve hi he de tornar i ara men vaig a Nova York i Argentina a fer un projecte, més personal, més de documental. Compaginar-ho tot. He descobert que el tema de la docència m’agrada bastant. Quan havia acabat d’estudiar informàtica ho vaig provar, però en aquells moments no em va enganxar… després men vaig anar a Londres a fer el màster… i ja va començar tot el tinglado.

Què ha canviat des de que va fer l’Inoblidable pianista, el seu primer curtmetratge d’animació?

Moltes coses. Fa cinc anys d’allò i pareix que n’han passat vint. Ha de tenir en compte que la primera pel·lícula important en la que vaig intervenir fa tres anys, i ja en duc vint de projectes.

En sent nostàlgia?

Tècnicament s’hagués pogut fer millor, però en quan a història no. Era per fer-la així i vaig aconseguir el que jo volia; pensi que el curtmetratge va estar nominat a més de vint festivals de vint països… vaig guanyar a Nova York o Barcelona. Arrel d’això és que vaig començar a fer feina.

I com el van descobrir? És va oferir vostè?

Vaig dir-me, has de fer pel·lícules importants; i clar, quan estàs tan cegat en fer-ho, agafes qualsevol cosa. I què vaig fer? idò men vaig anar a Atenes, perquè havia tirat currículums per tot i aquesta empresa em van dir, vine aquí amb els grecs. Men record que arribava un dia a la una del vespre, i que el director de l’estudi me va venir a cercar a l’aeroport. Vaig tenir un moment que vaig pensar… què putes faig jo aquí. I això que no tenia res fet encara, però me varen ajudar molt. Vaig començar col·laborant en pel·lícules sueques, publicitat per la Índia, eren projectes una mica especials… però allà vaig aprendre a manejar el software per fer feina. Després record que quan vaig tornar ja em vaig casar i tot seguit me contractaren de Canadà, amb unes condicions molt bones. Perquè allà si tu tens el visat de feina, la teva dona automàticament també, o si la teva empresa et fa un assegurança privada, com sol ser normal, la teva dona igual. Aquest fou el punt d’inflexió. Men vaig anar amb un contracte en el que deia que havia de fer feina primer amb produccions antigues de la mateixa empresa, per entrenar-te com si fos La Masía, et moldegen.

Ja fetes?

Exacte, coses que ja havien fet ells, per veure meam com ho fas tu. Era a Montreal i de 700 i pico, perquè això era com una acadèmia, en vàrem entrar vint, o sigui que va anar un desastre de bé. Jo era a Berlín, que tenia una feina allà de dos o tres mesos en publicitat, quan vaig tenir una entrevista amb els de Canadà d’una hora i mitja i en anglès, o sigui que pensava que després de tant d’interès m’havien d’agafar. Lo bò va ser que d’aquests vint no tots entràvem a fer feina a la mateixa pel·lícula. Aquesta empresa, que és MPC i que és la més gran del món, podien tenir cinc o sis films en paral·lel: en aquells moments tenien entre altres Alien Covenant, Gosht in the shell i Piratas del Caribe: La venganza de Salazar. Les dues primeres no me motivaven molt, però el tema Disney si… i vaig ser l’únic que em posaren a Piratas. Vaig pensar que era el destí, que algú m’havia escoltat. Hi vaig estar tres mesos, després ja vaig botar a Wonder Woman, després a La Momia i El Cascanueces. O sigui que en un any en vaig fer quatre, cosa que els demés que entraren només en van fer una, ja que eren projectes més llargs. Clar, això dóna un portfolio en el que tens molta varietat. Després va arribar Black Panther i tot seguit men vaig anar a Irlanda a participar en dues pel·lícules una mica independents però que varen guanyar óscars i tot: La Favorita, del director grec Yorgos Lanthimos, que si no ha vist res seu abans li recoman Lobster, és molt rara; és un futur distòpic en que si no tens parella te’n vas a un campament. Si no en trobes al final et converteixes en un animal… un desastre, però hi participa Collin Farrell, per exemple.

En només un any vaig fer quatre pel·lícules molt importants

I el documental que va fer sobre la Ruta 66?

El vaig enviar per tot. Vaig estar nominat per Barcelona, pels Estats Units… però ja vaig tornar a començar a fer feina i no vaig tenir temps. El vaig acabar, però no li vaig poder donar el toc que jo volia. Una per temps i dues perquè no vaig trobar la gent idònia per fer entrevistes; o el lloc on volia anar estava tancat o justament no hi havia tal persona… i clar has de tenir temps també per programar-ho tot. Però de totes maneres tot això a mi m’estira molt. Ara per exemple a Palma, estic amb l’al·lot que va guanyar el Goya fa un parell d’anys per Woody and Woody, Jaume Carrió. Estic amb ell al CEF (Centre d’Estudis Fotogràfics) i la veritat és que supercontent, a més això m’ajuda a intentar fer produccions pròpies.

Què hi va a fer a Nova York?

Un petit projecte per després fer el bot a Argentina i Brasil. Un minidocumental d’una història que tenc pensada… també aprofit si per allà en puc treure qualque altra feina sap?

D’on ve ara?

Ara he acabat El irlandés, de Martin Scorsese, que s’estrena a Netflix i a un parell de sales també per poder anar als Óscar. En aquesta pel·lícula hi vàrem fer bastanta feina amb els aspectes visuals, perquè resulta que Robert de Niro té tres o quatre edats durant la pel·lícula, i clar, l’has de fer més jove… va ser una feina brutal.

S’agafen plànols d’altres pel·lícules?

Si però només per tenir referències. Després hi ha dues tècniques: la de 3D, que se li canvia la cara i normalment se li solen deixar els ulls pel tema de l’expressivitat. I la de 2D, que vol dir pintant. Pensi que s’han d’anar pintant les rues fotograma a fotograma. La cosa és que quan les persones van envellint la cara o es panseix o engreixa, el que fa que també li haguem de retocar per aquí. El problema és que en el moment que toques la cara també toques el fons i evidentment s’ha de recuperar… vam fer una feina de locos. Martin Scorsese és molt molt detallista.

A ‘El irlandés’ Robert de Niro té tres o quatre edats, i això ho havia de resoldre pintant fotograma a fotograma

El va arribar a conèixer?

No personalment, però rebia notes seves. Mos enviàvem missatges i notes per saber cap on havia de tirar en cada moment. Conferències també en vàrem tenir un parell. Record que a qualque plànol ambientat als 70 hi havia cables nous d’ara i els havíem d’esborrar tots, i uns endolls que estava a vint metres de la càmera, que ell sabia que hi eren però que tu només veies una taca negra… idò els havíem d’esborrar. Quan pugui treure els plànols ja ho veurà…

Ha estat la feina que li ha costat més?

No. Diria que la que més a un nivell estratosfèric ha estat El rey León, on han volgut un nivell de realisme brutal, m’ha costat bastant. Tan a Capitana Marvel com a El irlandés, que són les darreres he fet específicament aquest tipus de feina, de fer més jove a Samuel L. Jackson i a Robert de Niro, respectivament. Mai ho havia fet i ha estat un poc novedós… però havia de quedar perfecte. La gent no ho sap, però si jo he d’esborrar una rua a un frame o a una imatge, perfecte, començo a borrar, però al moment que és un video, vostè sap que té aquell gra especial, el ‘renou’ que després s’ha de recuperar.

Com?

Primer llevant del tot aquest gra, pintant i després li tornant a ficar la capa. Però Martin Scorsese el que volia en aquesta pel·lícula era ficar-li el doble de gra, perquè quedés un format molt més antic… tot i estar filmat en digital.

De què va la història?

Va den Jimmy Hoffa, que no saben com el mataren exactament ni on està enterrat. Està basada en un llibre que es titula I heard you paint houses, que és una expressió que vol dir que ets un sicari, que mates per doblers. Es diu que Hoffa està enterrat a davall l’estadi dels Yankees (Nova York); però clar, no ho podem saber mai perquè costa més destruir-ho tot que deixar-ho com està. Encara no he llegit el llibre però me fa moltes ganes.

Martin Scorsese és un director molt molt exigent

El proper projecte?

Ara la veritat és que no n’hi ha cap que me motivi molt. El que volia fer era Joker, però justament estava amb El Rey León i no hi vaig poder anar. A més era a Canadà, a Vancouver. Havia contactat amb ells, però no podia. I ara no hi ha cap projecte que diguis a aquest hi vull anar.

Què li ha semblat la pel·lícula?

Brutal visualment, la història m’ha agradat molt, ell ho fa molt bé. Hi ha molts efectes visuals que la gent no sap o no perceb, però clar, està ambientada en els anys 70 sembla, i els plànols exteriors generals s’han de retocar visualment. Vull veure quants efectes hi ha… perquè crec que n’hi ha inclús més dels que pens.

Ha arribat a odiar a un actor o un personatge concret, just pel fet de veure’l durant tant de mesos?

Personatge no, però hi ha qualque director que dius… això no farà bona la teva pel·lícula. Pensi que hi ha directors que si que tenen molt de poder, però d’altres que són més les productores. Quan parles de Disney ja saps que en té molt.

Però el director exigeix?

Depèn de quin. A El Rey León si que el director, Jon Favreau, però a més és perquè coneix bastant com es fa feina a la nostra empresa… ja va fer feina a El libro de la selva, i té molts de coneixements dels efectes visuals i sabia exactament el qué volia.

Star Wars no li fa ganes? o ja s’ha acabat la nissaga?

No s’acabarà mai!. No en som superfan però no m’importaria fer-n’hi feina. Ara amb qui tenc una espina clavada és amb Christopher Nolan, a veure si qualque any puc.

Ja es pot marcar objectius elevats…

Quan tens un director que t’agrada, tanteges a les empreses. Per exemple ell fa molta feina amb Double Negative, que és una empresa de Londres i en efectes especials dins set.

Es por desvirtuar una pel·lícula pels efectes?

No hem d’abusar. Jo hi faig feina, però quan ja abuses i no està justificat… Aquí també ve el problema de fer-ho més barat o no. Ara ja surt més barat fer-ho amb efectes visuals que rodat. Pensi que ja el lloguer d’una càmera amb grues ja te pot costar 30.000 euros al dia.

Ha pensat fer vostè pel·lícules pròpies com a director?

Si, aquest és l’objectiu. El que li deia, projectes propi.

De films convencionals li deia jo…

No m’importaria tampoc. Encàrrecs per després poder fer les teves, si.

Acabarà fent feina aquí?

Mai podré fer-ho tot aquí. Però tenir aquí i a fora si. Pot ser si arribés a tenir un estudi gran propi, podria acabar aquí projectes de fora; però has de tenir un equip gran per cubrir tot el que et puguin demanar. La empresa ideal seria d’unes vint persones, amb quatre o cinc departaments d’efectes, tema de 3D, posproducció, croma etc, i poder agafar pel·lícules d’encarrec; 50 plànols, fer-los… però t’has de moure i tenir contactes. Això si, no podries tenir pel·lícules top, perquè mai et podran enviar tan enfora per temes de confidencialitat. Hi ha quatre o cinc empreses de 1.500 persones a només un edifici, com MPC a Montreal. Nosaltres, només amb El rey León erem 1.200 persones entre Londres i la Índia.

Està ben pagada la professió?

Molt molt ben pagada.

N’hi ha d’altre a Mallorca que faci el que vostè fa?

En el meu departement ningú més, que jo sàpiga. En 3D si que n’hi ha un, Daniel Peixe, que està a Disney.