Inaugurada al 1953 i reconvertida en bingo el 1985, ara val 390.000 euros
La mítica Sala Imperial es ven. El que va ser un dels cinemes més reconeguts i estimats pels manacorins des de mitjans segle XX, i que després es va reconvertir en un gran bingo, ha sortit a la venda per 390.000 euros. Es tracta d’un local sense columnes de 490 metres quadrats, amb amfiteatre de 130 m2 i porxo, a més d’una entrada principal de 70 metres quadrats més.
Es ven conjuntament amb un habitatge en planta alta de tres habitacions, dos banys i sortida de garatge a la planta baixa del carrer de n’Olesa, l’antiga sortida d’emergències de la sala. Pel que ha pogut saber aquesta revista, els hereus no van poder fer front a les despeses de l’inmoble i una coneguda entitat bancària el s’ha fet seu en propietat i ja el publicita a la recerca de comprador, tot indicant, això si, que precisa d’una reforma integral.
La Sala imperial va ser un projecte nascut de l’idea de Guillem Grimalt Ferrino, un asidu a les projeccions del Varietats i del Teatre Principal, que va voler embarcar-se en un projecte propi que va encarregar a l’arquitecte Rafel Llabrés i al mestre d’obra Bernat Perelló Patró. El 2 de desembre de 1952, mentre avançaven les feines, Grimalt va donar a conèixer el nom amb el qual batiaria a el nou cinema habilitat en el vell casal del carrer Rector Caldentey, fruit d’una enquesta en la que participaren 396; 25 d’elles coincidiren: Sala Imperial.
La Sala Imperial comptava amb 900 butaques repartides entre platea i primer pis
L’obra, de més de tres milions de pressupost, 713 metres quadrats i 900 butaques totals repartides entre platea i primer pis, va arribar a concentrar a 40 picapedrers durant setmanes, a fi d’aconseguir acabar a temps les àguiles de guix del sostre o els frescos decoratius de la resta de l’espai.
Així, va obrir portes a les sis de l’horabaixa del 29 de setembre de 1953, beneint el local amb les autoritats municipals. L’endemà, dia 30, es va projectar un programa doble que va constar de les pel·lícules Tambores Lejanos i Horas de ensueño, una divertida comèdia musical amb David Niven. Dues terceres parts d’aquella taquilla anaren a parar a les parroquies manacorines de Els Dolors i Crist Rei.
Però mentre el Teatre Principal projectava cintes enimentment nordamericanes, la Sala Imperial es va especialitzar en les espanyoles, en una especie de programa de cinema de barri que també tenia el seu públic. No de bades la pel·lícula més exitosa de la història de la sala fou El último cuplé, amb Sara Montiel com a gran estrella. “Acabàrem les entrades el dilluns i tot, després de set dies fent-la”, recordava en Ferrino fa un grapat d’anys. Llogar el film li va costar 4.700 pessetes, i en va treure més de 50.000, a raó de set pessetes per entrada al pati de butaques principal i a duro al galliner.
El último cuplé, amb Sara Montiel, fou la seva pel·lícula de més éxit
La Strada, de Federicco Fellini o Un tranvía llamado deseo, amb Marlon Brando, en canvi, a la Sala Imperial, feren els ous enterra i foren deficitàries. La Sala Imperial sempre va ser un espai obert a iniciatives ciutadanes o privades, des dels cineclubs Àries i Perles, fins a concerts, representacions teatrals (Xesc Forteza estrenava allà tradicionalment) o mítings polítics. La coincidència va voler, per exemple, que a principis de 1981 la sala acollís dos concerts completament dispars: la nit de Reis, Manolo Escobar omple capvespre i nit. Per 700 pessetes, l’espectacle inclou les actuacions d’Imperio de Triana, l’humorista Tony Antonio i el duet Veus d’Amèrica. Cinc setmanes després, una companyia local estrena Gimnèsies i Pitiüses, de Guillem d’Efak, amb música d’Antoni Parera Fons.
El major problema, però, arribà amb la proliferació dels reproductor de VHS i la posada en funcionament del videoclubs gairebé a cada barriada. El que va suposar que una tradició tan arrelada com era la d’anar al cine almanco un pic per setmana, ja no fos una experiència especial. Pedro Navaja fou la darrera. L’horabaixa del 7 de abril de 1985 va ser la darrera sessió de cinema comercial que es va projectar a la Sala Imperial. D’això en fa més de 30 anys.
Pocs mesos després, el 13 de desembre de 1985, l’ajuntament de Manacor va coincidir la llicència d’obertura perquè la Sala Imperial es pogués reconvertir en bingo. Quinze dies més tard va obrir entre bolletes i rotuladors, amb 350 socis, 238 persones de capacitat i 18 empleats. Una altra vegada les noves tecnologies, aquesta vegada l’arribada massiva del joc per internet acabaren amb la segona vida Imperial. Al 2012 va tancar definitivament.
