Pep Boix: “Puc viure dels còmics menjant molt de pa amb oli”

Què seria la vida sense còmics?

Supós que ens hauríem d’haver cercat un altre entreteniment, hauríem seguit fent dibuixos per les coves [rialles]. És increïble, perquè a vegades si no coneixes allò que ara et diverteix, ho haguessis fet amb altres coses… l’home té moltes sortides, enlloc de dibuixar o veure dibuixos feríem altres coses, però avorrir-nos no ens avorriríem.

És realment el primer art de la història?

Si, realment és un art seqüencial en el qual no fa falta text, senzillament comprendre el moviment i cap allà on va la història. S’ha comparat molt amb els gravats egipcis, que contaven les seves històries amb aquelles figuretes, o els relats de l’Edat Mitjana de les campanyes.

Quin seria però el primer còmic com a tal, el primer contemporani?

Se diu que és The yellow kid, de creació nordamericana. L’enciclopèdia del còmic diu que va nèixer a mitja pàgina el 25 d’octubre de 1896 al New Yorker. Crec que primer van començar les caricatures i les il·lustracions i tires còmiques als diaris, però The yellow kid fou el primer que va fer servir els ‘bocadillos’ per inserir-hi els diàlegs. A partir d’aquí la cosa comença a evolucionar. Després hi ha l’Spirit de Will Eisner, que està considerat com la base pels demés. En tot cas, sense còmics tot seria més avorrit…

I sense històries què seríem?

No hi hauria emoció. El fet de contar històries els vespres… jo tenia un oncle que era molt eufòric a l’hora de contar-les i això et creava la necessitat de conèixer més, i sobretot et despertava l’interès de voler fer el que feien els protagonistes, superar-los. Que de fet és la nostra funció, superar els qui ens precediren.

 

 

Quin va ser el primer superheroi que va conèixer?

El primer contacte fou quan tenia nou anys amb el Capitán Trueno. Ve a ser un superheroi perquè és un transmisor d’ideals i d’ètica, maldament fos un personatge que es publicava en temps de Franco, i per molts fos un fatxa. No ho veig així. És cert que hi havia molt censura… en el sentit que eliminaven per exemple les espases o els estocs, els talls o la sang no es veia; inclús al Guerrero del Antifaz hi ha una escena en que peguen amb una espasa i simplement no hi és, està esborrada i fora de la vinyeta. Avui en dia es fa la restauració dels álbums amb les eliminades… tampoc es podien mostrar unes sagetes clavades a un cos. Però tant les històries del Capitán Trueno com les del Jabato, eren de viatges on, allà on hi havia un opressor, ells alliberaven el poble i se’l carregaven… i això era en temps de Franco. Encara que és veritat que la violència estava molt perseguida i de l’erotisme ja ni parlar-ne. El Capitán Trueno no va besar a Sigrid en quaranta anys!.

El mallorquí com funcionava?

Hi havia molt còmic underground. A Manacor va sorgir una revista que es deia Soterrani, amb Joan Carles Gomis i Tomeu Matamalas. Jo en aquells temps ja començava a dibuixar i record que els vaig fer una il·lustració de pàgina doble. Va ser una de les meves primeres pagues. Jo ho veig aquí; tots els nins que vénen el que volen també és dibuixar, els fa ganes.

Quan va nèixer Soterrani?

Devien ser els setanta grossos, jo tenia catorze anys quan va morir el dictador i això va ser després. Era un fanzine molt ben elaborat, manualment; m’enrecord que el primer duia com a obsequi dues galletes Maria, que de fet encara tenc i deuen estar podrides! [rialles], fa molts anys que no les mir, però suposo que si que són allà aferrades.

El primer ‘Soterrani’ duia com a obsequi dues galletes Maria aferrades

On es repartia?

En mà i a quatre llibrerietes, a Xaloc, a can Parera i no molta cosa més.

De franc o es cobrava?

No record què es pagava per comprar-la, però si. Varen sortir una quants números amb poemes, qualque pàgina de còmics, escrits d’un poc de tot… crítica social. Si parlam més en general a Manacor, Jaume Ramis també va fer una serie de còmics com El Regne enmig del mar que tenia dibuixos impressionants, o la revista Llunari. Era tota una època de canvis; jo mateix tocava amb un seguit de grups de música que durarem dos concerts… al final vaig vendre tot l’equip per comprar-me pintura i teles.

Vostè va obrir la primera tenda purament de còmics de Mallorca?

Damunt el 1978. Es deia Excalibur i que va ser una ‘ruina total’. A Palma tan sols hi havia Totem, i no hi havia molts de còmics tampoc, era més llibreria amb toms d’il·lustració importats que valien un dineral i els conservaves com si fossin un tresor… de Frank Frazetta, per exemple. Desconec si n’hi hagué alguna altra així semblant però diria que no. Excalibur estava on ara hi ha un restaurant que va ser també seu del PSOE, devora els aparcaments del Principal i una petita papereria que es deia Nebraska. Però va durar es posat.

Un parell d’anys?

Què dius!, crec que ni mig!. No hi havia públic… i avui en dia és molt difícil perquè tampoc n’hi ha de suficient.

Idò com pot viure?

Menjant molt de pa amb oli! [riu], tenc també dues figueres allà a foravila i mira, vaig combinant.

De la comarca?

Si, jo visc dels pobles de la comarca, encara que el mercat de clients és petit. A Palma n’han muntat moltes tendes semblants i totes han tancat, o sigui que imaginis; Norma mateix, que en tenia tres o quatre ja només en té una i Gotham. Són les dues fortes.

La primera tenda de còmics que vaig abrir no va durar es posat!

Vostè també ho complementa amb llibres

Des del principi, perquè és una cosa que sempre m’ha agradat i no sé perquè se separava el tema d’una tenda especialitzada.

Trobes qué el còmic es percebut pel públic en general com un gènere menor?

La gent si que pot ser ho perceb així, però no ho consider. Hi ha tanta basura al còmic com al llibre… i tantes coses bones també. Al final és literatura. Sempre se l’ha associat a un públic eminentment juvenil. Ve gent aquí que estan empegueïts de dir que llegeixen còmics perquè són grans, i sempre els dic -idò podries estar empegueït de llegir senzillament!; això és lectura. Ara bé, n’hi ha que és vera que és molt infantiloide, però és perquè estan destinats a un públics i unes edats concretes. Això no passa amb les pel·lícules; no et consideren fiki miris les que miris… Això del frikisme és una etiqueta desastrosa; a mi me diuen que ho som perquè tenc una tenda així i m’ofèn: No m’hi he considerat mai. M’agradat mirar coses, m’agrada l’art…

Parlant de pel·lícules, com ha estat l’experiència de fer de dolent a Jostissi de Carreró?

Ohh, molt divertida!!, va ser una meravella. Ells són clients de per aquí, vénen a comprar tant en Pere com en Maties (Miralles, els directors). Tampoc havíem xerrat molt mai perquè compraven i se n’anaven; però per exemple amb en Víctor i en Toni en parlavem molt, i un dia xerrant de series que miram amb les que coincidíem amb els gustos, me demanaren si podrien venir a rodar unes escenes aquí a la tenda… els vaig dir que per suposat. Al final m’oferiren un paper. És una cosa que en principi en va posar un poc nerviós, perquè jo en aquell temps no estava massa fi mentalment [rialles]. En realitat me va ajudar molt perquè me pensava que seria incapaç de fer-ho, i inclús me va sorprendre treballar amb gent amb la que en principi tenia poca confiança.

 

 

Al final tot ha estat molt agradable

Molt. A més en Pere té una paciència infinita, te sap dir què és el que vol i t’hi sap dur, que per altra banda és el que toca. Ells són com un pintor quan pinta un quadre i nosaltres som les pintures. A part, jo és que també no en tenia molta idea de la història que ells anaven construïnt.

Ja havia actuat abans?

Poc. A una pel·lícula que es titulava El Secuestro, amb Joan Aguiló de Els Capsigranys. Era un grup de Palma que van fer aquesta pel·lícula aquí a Manacor i jo faig dos papers de per enfora. En qualsevol cas… no l’he vista mai. S’havia de presentar a concursos; vull dir que era un projecte seriós. Després també amb en Pere Fullana varem fer la presentació de les Festes de Porto Cristo amb un poc de teatre salvatge.

A Jostissi qui interpreta?

A una espècie de Heavy-Quijote aperduat que té un animal embalsamat i ell es creu ben cert que és el seu amic i amb qui corr aventures. El capten els dolents de La Banda del Lobo i ell es deixa dur. Però no és dolent, simplement és un home que quan sen dona compte de lo dolents que són els ‘lobeznos’ els diu que van per mal camí…

El meu personatge a ‘Jostissi de Carreró’ és una espècie de Heavy-Quijote amb un animal embalsamat

Ho tornaria a repetir si hi ha segona part?

M’encantaria, però ara falta veure si es farà, perquè en Pere està cremat… però això passa amb tot. M’enrecord quan havia d’exposar, les dues darreres setmanes eren horroroses, d’allò que vols desaparèixer, i una vegada que has obert i estàs enmig de la gent, els nervis desaparèixen i surt l’eufòria. Quan has tancat i han passat dos mesos, tens la necessitat de tornar-ho a fer, és com una malaltia.

Vostè també és músic no?

No sé solfa. Tocàvem amb un parell d’amics… i vaig fer un disco però amb música digital (titulat Dins la boira). Et veníen distints troços de músiques i amb aquests bocins tu podies compondre com un trencaclosques, instruments diferents amb els quals poder composar una cançó. En vaig estar un any fent-hi feina, vull dir que no varen ser dos minuts.

Va tenir distribució?

No, perquè se suposava que aquest disc era la part musical d’un llibret de dotze poemes on hi havia altres dotze cançons, però no els vaig acabar… perquè a mi m’agrada fer feina en un projecte quan en tenc ganes, i hi ha vegades que n’estic quatre o cinc anys a tornar reprendre qualque cosa. La meva darrera exposició va ser al 2004.

Què se considera més?

No em consider res, som una papallona a qui li agrada tastar totes les flors [riu].

S’ha avorrit alguna vegada dins aquesta tenda?

A la vida pareix que hi ha coses que t’han d’omplir per sempre, però tot cansa… jo m’avorreixo molt sempre i aposta canvio tant de coses… inclús d’ofici també estaria bé canviar. Encara que no trobaré una cosa millor que això.

No me digui que ara rodarà clau…

No! jo aguantaré fins que pugui. Inclús quan vaig obrir aquí em veia vellet amb una pipa i una manta. Però ja crec que no, perquè ara també he redescobert foravila… però veurem perquè mai es pot dir.

Quantes novetats surten cada mes?

És increïble la quantitat de novetats mensuals. Tot és a través d’un distribuidor. Perquè per exemple, a DC ho du una editorial, Marvel una altra etc. així que cada mes entro a una pàgina i puc triar el que vull i tot m’arriba així d’una vegada.

I com sap què es vendrà més?

És com jugar a la loteria, hi ha vegades que endevines i d’altres que no. De totes formes, és impossible dur-ho tot, ni de molt.

Què passa amb els que no ven?

Tenim quatre mesos per tenir-los en venda i poder fer devolució. També depèn del material i de l’editorial, n’hi ha que són compres fixes i aquí ja has d’anar més alerta. Hi ha coses que val més aparcar-les i si ve qualque client i les demana se comanen i ja està, en una setmana són aquí.

Si hagués de triar un supervillà quin seria?

Crec que Keyser Söze, de la pel·lícula Sospitosos Habituals. Me va enganar. El vaig trobar genial. Ara pareix mentida la percepció negativa que en podem arribar a tenir, després dels escàndols i demandes de l’actor que el protagonitzava, Kevin Spacey.

Sempre és millor un dolent?

A mi sempre m’ha agradat anar més amb el bò. Encara que si a una pel·lícula el protagonista és el dolent, acabes per anar-hi. Hannibal Lecter deies… quin home més cult i després era capaç de menjar-te amb vi!. Després està Conan, que és un antiheroi. És a dir, és més real: segons com estigui si te veu en perill t’ajudarà, però segons com no. No m’identific amb ell ni de molt, però és molt més realista. Al seu autor li agradava molt la història i es nota.

 

 

I el Joker?

Sempre m’ha agradat més en Batman. No he vist la pel·lícula.

El millor còmic?

N’hi ha molts amb els que he disfutat molt, però Maus és una cosa genial, que surt de lo normal. És un dibuix rústic a més no poder. Però un cop l’has començat a llegir no pots aturar ni imaginar-t’ho amb un altre dibuix, perquè és una meravella.

Mortadelo y Filemón?

Hi vaig riure molt quan era petit. Encara en publiquen álbums, però fa molts anys que no mels mir. Un poc com els superherois. Tenc la necessitat de fullejar, però moltes vegades la història ja no m’interessa. I el dibuix també ja és massa hiperrealista. Embafa. Encara hi ha coses que si, com una història recent den Thor. Astérix segueix essent fantàstic; ara han tret el nou, en castellà i català.

Se n’editen molts en català?

Molts pocs!, és una cosa increïble. Marvel, per exemple no es treu res.

Com veu la polèmica sorgida arran del còmic de Toni Galmés; és una qüestió política?

Tot acaba per ser-ho. No l’he llegit així que tampoc puc opinar massa, però trob que són bregues de pati de nins. Els polítics els veig avui en dia així; són ninades que no duen enlloc. Censurar coses com aquestes avui en dia. Les banderes, fronteres, religions haurien de desaparèixer, hauríen de fer ull.

També es pot viatjar amb el còmic?

Si. El que passa que jo ara llegeixo molt poc, perquè me costa trobar alguna cosa que m’emocioni darrerament, però quan la trobes com ara m’ha passat amb Istrati o amb la petita biografia de Thoreau, el filòsof naturista nordamericà.

Me costa trobar alguna cosa que m’emocioni darrerament

Quan de temps fa que va obrir ‘Sin Còmics’?. Hagués volgut obrir al centre de Manacor?

Fa setze anys. Abans podies aparcar fàcilment i ara relativament també. Sempre he estat una persona de foranes, hi estic còmode. Al principi es va dir Boixart, com la tenda de disseny que tenia.

D’on ve el llinatge Boix?

De Catalunya i València, a Manacor no n’hi ha. Segons l’heràldica el darrer Boix era un cavaller Templari que va morir sense descendència. Els que tengueren l’herència sels hi va posar el seu llinatge. Tot això li dic perquè al meu padrí el van treure dels expòsits i la família que el va adoptar li va posar el seu llinatge, que era Boix. Ves a saber d’on venim. Jo vaig nèixer a Manacor al 1961. Tots els Boix de Manacor són família meva. En tenc alguns cosins per Palma o Peguera. A Eivissa hi ha la platja den Boix, a Catalunya hi ha un poble… Després hi ha el problema de la pronunciació. Alguns es posen nerviosos perquè entenen com a que té reminiscències sexuals i giren la pronunciació de la ‘o’, amb la qual cosa queda pitjor. Ningú diu ‘Moch’ enlloc de Moix. Aquí és igual. En realitat Boix és el nom d’un arbre, o sigui que cap problema. Però clar, mumare també sempre ho ha pronunciat com sonaria en castellà.

I vostè va i encara li posa a la tenda Boixart!

[Rialles]. Hi ha una anècdota bona. Jo vaig fer feina a Can Rotger; d’allà coneixia en Joan Riera. Quan jo tenia el negoci de disseny a Na Camel·la ells feien articles per l’Església. Un dematí vengueren a fer fotocòpies. Venien dos i es van trobar pel camí el capellà, que els va demanar -I a on anau?; -Mos anam fins a Boixart… diu -Tan prest?!! [rialles]. Era divertit i la gent s’enrecordava del nom.

Vol afegir res més?

Està bé així.

 

Print Friendly, PDF & Email