L’estiu que Miguel de Unamuno va passar a Manacor

Aprofitant l’estrena de la pel·lícula Mientras dure la guerra, recordam els dies que l’escritor Miguel de Unamuno va passar a Manacor, l’estiu de 1916

Un home seriós de vestimenta luterana mira als costats mentre amb els dits pasta una petita bolla de pa. Pega un glop al cafè ja fred… apunta i dispara. El llançament és precís i aconsegueix el seu objectiu: despertar de la sesta a un client despistat del Cafè des Senyors de Sa Bassa. Aquest home de 53 anys, barba i ulleres rodones atén pel nom de Don Miguel i fins fa poc era rector de la univesitat de Salamanca. No obstant això, després d’unes setmanes de coincidències de bar, per aquí ja se’l coneix com el “desenfeinat del Cafè des Senyors”.

No gasta molt, de fet també és famós per això. És capaç d’estar jugant a escacs amb el senyor Nadal quatre i cinc hores sense aturar ( “jugador bel·licós, sempre a l’ofensiva”). Així cada horabaixa. S’allotja a casa d’un familiar, registrador de la propietat que viu al número quatre de la plaça Constitució, un casal immens del que surt quan no ha d’escriure. El seu darrer llibre es titularà Andanzas y visiones españolas (1922), un recorregut personal per tradicions estatals, guia viatgera de la Generació del 98.

Unamuno descriu Manacor com un “poble tranquil i feliç”

Escriu: “Podria viure molt de temps a aquest afable, respectuós i no massa curiós poble mallorquí?”, se demana, “Si un dia la batalla de la vida em rendeix, si el meu coratge flaqueja, si sent al cor de l’ ànima la vellesa, m’enrecordaré, estic d’això segur, d’aquest poble tranquil i feliç“, conclou. Miguel de Unamuno Jugo (Bilbao, 1864-Salamanca, 1936) desperta fílies i fòbies a Manacor. Dins l’Església, per exemple, és amic de mossèn Joan Aguiló, famós pel recent descobriment i estudi de la basílica paleocristiana de Son Peretó i el seu mosaic de la màrtir Baleria. No es pot dir el mateix de la seva relació amb mossèn Antoni Maria Alcover “el vicari general de Mallorca, un formidable catalanista, més que mallorquinista, que creu que a Barcelona no es pot viure sense saber català”, apuntarà.

Don Miguel passa moltes de les seves hores caminant. Els quilòmetres es consumeixen fins arribar al Castellet de sa Roca: “Com de grat és contemplar tombat els quiets ramats d’ametllers, de figueres, de garrofers, de vinyes, de pins, que arrelen en les manses onades petrificades de la terra de la roqueta”. Veu la mar i se sent atret per ella. Sap del port “i de les famoses coves del Drac“. “Portat pel guia, que a estones encén una bengala per proporcionar-nos el més extraordinari espectacle d’un escenari, de fades o de gnoms”. De les grutes li crida l’atenció “la quietud de l’aigua i el silenci absolut d’aquelles tenebres”, i se sorprèn pel llac de la Gran Duquessa de Toscana (ara llac Martel): “la tal llacuna és, sens dubte, una de les majors meravelles que es pot veure al món. Sembla cosa de les mil i una nits. Si m’hagués estat possible quedar-me allà totsol, a les fosques, en absolutes tenebres, en l’infinit silenci, en el pot flotant que hauria quedat, a falta de vent i de corrent, immòbil!”.

Unamuno defensa les rues; creu que els plecs a la pell denoten aquí tranquil·litat, cosa que, al mateix temps concedeixen uns anys extra de vida: “Bella terra per envellir a poc a poc!. És on més vells sans i ben conservats es veu. Abans d’ahir, dia de Corpus, vaig estar una estona contemplant a la plaça d’aquesta ciutat de Manacor a un grup de gent gran, que, asseguts davant d’un cafè, esperaven el pas de la processó. I era una cosa per aferrar-lo a un a la vida que passa, a la vida de tots els dies, a una vida pacífica, i, per dir-ho així, insular”.

Anys més tard del seu viatge, Joan Puerto Morey, descrivia a l’home, a l’escriptor i a rector que tornaria a ser, com “poc parlador, observador, estès en una butaca, enfonsada barba i barbeta al pit, la seva aguda mirada botant sobre els vidres de les seves ulleres i dedicat a la seva distracció preferida: fer ocells de paper o fabricar amb els sobres de sucre, bolletes que rovegava i llançava després amb l’ajuda dels dits al cel ras de la sala”.