Bubotes, aparicions o simplement Pors, transitaren els carrers de Manacor del s.XVIII fins els primers anys de posguerra
Des de finals del segle XVIII i fins als primers anys de la postguerra, cada vegada que el sol s’apagava, la intranquil·litat s’apoderava de Manacor. Les nits de boires, lluna plena i gairebé sempre coincidint amb la sortida d’actes religiosos, unes aparicions tenallaven els nervis dels transeünts que havien de tornar totsols a casa. Fantasmes, bubotes o simplement ‘ses pors’, eren els noms amb els quals popularment els veïnats van denominar aquests estranys personatges, que ocults sota llençols blancs, per sorpresa, sense dir res, apareixien gemegant voltant un cap de cantó per desaparèixer amb la mateixa pressa i sense deixar rastre.
La del barri de Fartàritx va ser la primera (al segle XVIII) i la més famosa, però ni de bon tros l’única. Durant la passada centúria van proliferar a zones com sa Torre, es Tren, es Barracar, sa Moladora, es Torrent i s’Antigor, gairebé sempre amb un mateix aspecte, però amb rerefons i interessos diferents. Unes ho feien per falta de seny, altres per moda, per dur a terme reivindicacions polítiques o per espiar les dones en les seves sortides després de la missa. Les pors assustaven majors i servien de llegenda per obligar a dormir als més petits.
Fins i tot el rector va prohibir des del púlpit que ningú parlés de les misterioses aparicions
Per la tradició oral sabem que una nit d’hivern una dona del barri de Fartàritx va assegurar haver vist una bubota que l’observava mentre era al corral de casa. Uns dies més tard una altra veïnada la va veure i la va afinar amb una pedra. La notícia es va estendre per tot Manacor i aviat la imaginació popular va fer la resta. La autoritats locals van publicar un ban per a la seva recerca, i fins i tot el rector va prohibir des del púlpit que ningú parlés del tema.
Dies més tard un grup de joves que tornaven a casa després d’un sermó vespertí la van veure novament al carrer de la Llum, cridant i desapareixent entre la foscor. Sense danys, sense insults. Fartàritx volia conèixer qui s’amagava rere la disfressa i quadrilles veïnals van intentar desemmascarar-la. Fins i tot es va creure que era una ànima en pena d’una dona jueva de la zona, cremada en temps de la Inquisició. La resposta més convincent en aquest cas és que la por en qüestió era un tal Pere Joan, un desequilibrat mental que va aprofitar el canvi de segle per desfermar els temors religiosos i del més enllà. I ho sabem perquè, curiosament, després de la seva mort, la por de Fartàritx es va esfumar amb ell. Des de llavors, a partir de 1820, es va generalitzar a Manacor la figura del zelador de barri.
La del barri de s’Antigor, que tenia per costum espantar regidors de la Sala quan anaven a casa, manejant un garrot a les nits de tempesta, no va acabar precisament bé. Famosa també per fer sonar les corrioles de les cisternes dels patis privats, se li va aparèixer un dia a un pagès que tornava d’una jornada de treball des de Son Moix. L’home, malgrat no creure en fantasmes, duia una escopeta carregada i amagada al carro entre alfals. La por se li va aparèixer lentament en girar el carrer dels Àngels, en plena plaça de s’Antigor. Un tro sec i una flamarada a la nit van fer que passés a millor vida i formar part de la llegenda.
La por des Tren va tenir un matís de reivindicació laboral. Es tractava d’un conductor de diligències que va veure com l’arribada del tren al poble, el 1879, podia arruïnar-li el negoci. Rafel Ferrer Massanet, en el seu llibre Llegendes manacorines, insisteix: “Darrera d’una por existeix sempre un altre por”. Sortia amb les primeres llums de l’alba entre la plaça del Carril i el carrer Assalt, molt a prop de les vies. Al cap d’uns mesos d’incertesa, la Policia va detenir un home sospitós d’haver col·locat una gran pedra (d’uns 40 quilos segons l’informe) sobre de les travesses. A partir d’aquell moment, els viatgers ja van poder agafar el ferrocarril tranquils de no patir més accidents inoportuns.
També una dona
Una nit d’agost, uns joves de sa Moladora van acorralar, per sorpresa, a una d’aquestes aparicions quan s’estava preparant per actuar. Un d’ells, advocat de professió, va treure una pistola de la butxaca i va instar al desconegut a treure’s el llençol blanc. La sorpresa va arribar quan va descobrir el rostre d’una bella dona, que segons va confessar més tard, intentava espantar l’actual parella del seu ex nuvi, en un acte de despit.
