Les cançons (més o menys afortunades) sobre Manacor

De Tomeu Matamalas a Joan Bibiloni, de Guillem d’Efak a Murder in the Barn, varis han estat els artistes i grups que han repassat la geografia manacorina

Ara que el grup de Jorra Santiago, Jorra i Gomorra, ha estat guardonat amb el Premi Enderrock de la crítica al millor disc revelació per A Manacor (Bubota, 2018), premi que rebran a la gala dels II Premis de la Música Balear 2019 el proper 28 de novembre al Teatre Xesc Forteza de Palma, volem repassar els artistes que en algun moment de la seva trajectòria han volgut anomenar la ciutat en alguna de les seves cançons o han fet referència a llocs coneguts del municipi. Aquest és el nostre peculiar repàs en imatges i sons.

A manacor. Jorra i Gomorra. El grup de Josep Ramon Santiago, baixista il·lustre dins l’escena musical manacorina, presenta com a cançó destacada del seu darrer disc homònim, una declaració d’amor i odi a una población massa petita per ser cuitat i molt gran per ser un simple poble. Una dicotomia cantada amb ironia, que comença en el Rafa Nadal Sports Center i acaba a ‘Manaclot’.

Manacor. Calabruix. El duet format a mitjan dels vuitanta per Tomeu Matamalas i Francesc Cortès va enregistrar el 1986 pel segell Digitals (amb distribució de Blau) un disc esplendorós titulat Som i que comptava amb alguns temes simplement rodons. Entre els quals es troba Manacor, una repassada amb veu i guitarra del que era la ciutat aleshores: humitat, reuma i una il·luminació de carrers inclús més deficient que l’actual. Tomeu Matamalas, després ja en solitari, dedicà una cançó completa al seu carrer, el carrer de la Rosa des Barracar.

Contraportada de ‘Som’, de Calabruix

Al sur de la carretera de Manacor. Murder in the barn. Aquest conjunt felanitxer guiat espiritual i guitarrísticament per Toni Monserrat i format l’any 1988, enregistra la seva primera maqueta de sis cançons a finals d’aquell mateix any, complementats per Miquel Nadal (baix) i Tomeu Bono (bateria). El seu rock esburbat i de múltiples influències entre les que es trobaven Loquillo, La Frontera o Los Rebeldes, troba l’èxit amb el seu tema més emblemàtic Al sur de la carretera de Manacor, composició de melodia fàcil i enganxosa que descriu una espècie de robatori mesclat amb una visió rural i feliç d’una Part Forana ‘americanitzada’.

Sa Roca. Joan Bibiloni. Fa ara onze anys el bateria, guitarrista i compositor manacorí va treure al mercat un compacte doble titulat Mà en es cor. Una declaració d’intencions que té des de tonades de Sant Antoni a un seguit de temes ja emblemàtics dins la discografia de Bibiloni, com pot esser Colors. Però a les darreries del primer disc es pot escoltar aquest tema dedicat a Sa Roca des Castellet, lloc llegendari i de rondalla molt a prop de s’Ermita. Gairebé parlada, la cançó reuneix a dos il·lustres de la música mallorquina com són Biel Majoral a la narració i Conxa Buika a les veus.

Balada den Jordi Roca. Guillem d’Efak. Madona de’s Caparó/en Jordi Roca vos crida/Madona des Caparó/que li perdoneu sa vida/que vos demana perdó. Així comença un dels temes més reconeguts del cantautor local per exel·lència. Versionada en multitud d’ocasions i reeditada en altres tantes, uns anys més tard de ser editada, el 1967 per Orlador, es convertirà en un dels referents de la Nova Cançó contra la pena de la mort i en favor de l’amor prohibit. Encara que entre la idealització i els fets reals que van ocórrer aquells dia plujós de 1851, existeix una distància solament analitzable amb el temps. Cal recordar que d’Efak també fou l’autor de la Cançó de Son Coletes.

Amor en Porto-Cristo. Sixtar. Com que el grup format el 1962 i inicialment anomenat Blue Star, no volien polèmiques sobre si el nom del port de Manacor havia d’anar junt o separat, ells li posaren un guió i per avall. Bromes apart, els Sixtar foren eminentment coneguts per aquest himne de ‘picadors’ romàntics. Una cita d’estiu a Portocristo que sempre serà recordada amb passió juvenil i voluntat de repetició. Un tema habitual en cel·lebracions manacorines, sobretot si la comunió o les noces són, està clar, devora la mar.

Dhraa. Roig!. Fa quatre anys, un dels millors grups que ha donat Manacor va enregistrar un disc per honor i glòria de les runes futuristes de l’any 3000, que no arribaren ni al 2000, i que duien el nom de Dhraa, la discoteca a l’aire lliure ideada per l’empresari Romeo Sala (i dissenyada entre d’altres artistes importants pel propi Xavier Mariscal) entre Portocristo i Sa Coma que va funcionar amb més o manco polèmica entre 1986 i 1990 en distintes fases. En aquest cas Roig! li dedica un tema mig oníric i evocador que en fa una bona fotografia de l’ambient que s’hi va viure aquells estius de carretera. Moltes influències angleses dins una mescla que sona, a estones, a Muse.

Portada de Dhraa. 2015

Aquest estiu. Gossos. El grup català de guitarres i ritmes pseudoreagges va tenir la seva eclosió als anys noranta. Precisament al 1996 treuen al mercat un dels seus primers compactes, titulat En Privat i editat per Magna Music. Entre les cançons que van sonar més per les radiofórmules catalanes, hi va haver aquesta, que explica la història d’una família que, intentant arribar a la costa manacorina, acaben a ni més ni menys que Moscou. Un deliri que va rebre bones crítiques i que no està malament com a apologia de sol i platja.

La curiositat

I si abans parlaven de Guillem d’Efak, no podem deixar passar l’ocasió de dir que el guineà fou qui va escriure i posar música a l’himne del Club Esportiu Manacor de futbol. De fet la cançó, de poc més d’un minut de durada (i enregistrat anys més tard pel grup Amigos), encara es pot escoltar cada vegada que l’equip trepitja la gespa artificial de Na Capellera.

 

 

Print Friendly, PDF & Email